Quimi Portet a la Ciutat de Sants

Vaig tenir l'honor de presenciar el recital de l'il·lustre ínclit i dilecte pròcer Quimi Portet, Astre (intercomarcal) d'eixordadora lucidesa que ahir il·luminà eixorbadorament la ciutat de(ls) Sants —per cert, en Portet és de Vic. Quan finalment la colla tabalera Drinking Band, o algu així, arribà del correbars, l'Astre començà a abraonar-se amb el seu recital. Quin recital, marededéu! En Quimi és en directe molt millor que compactat en un disc compacte, s'expandeix, fa el pi, crida i, evidentment, ens enlluerna a nosaltres, deixebles intel·lectuals seus, incondicionals que mirem la plebs per damunt l'espatlla.

Va començar amb algunes cançons de Matem els dimarts i els divendres, que no em conec de memòria, tot i que em sonen. A primera fila, just quan començava a cantar les de La Terra és plana (com tothom sap), s'hi va ficar un borratxo amb barba de comandant estalinista i dentadura emmerletada, abillat amb rampoines de pollós, a qui el nostre Astre li dedicà la cançó del ratolí suau i petit —sense que el protagonista se n'adonés.

En fi, va fer una repassada per les cançons dels dos darrers discs més celebrades per la premsa nacional i internacional, a banda d'alguna altra que jo no domino gaire i més reculada en el temps. Una que em va agradar molt és Flors i Violes, que veig que és d'Hoquei sobre Pedres, i que no tenia apresa (però progresso adequadament). Amb aquesta cançó vaig enlairar-me de la Terra per viatjar per ignotes dimensions interespacials; quan vaig adonar-me que havia entrat en un estat de trance, i vaig tornar a aterrar, no vaig poguer fer cap més cosa que mirar l'Astre i admirar-lo en tota sa grandesa, astre enlluernador a l'estelada. Clap, clap, clap.

Em va agradar la versió Gold dels Macarrons, amb la qual, em penso, liquidà el recital. El pasdoble dedicat a Francesc Pujols em va encantar. A la vora, hi havia les Festes Adotzenades de la Plebs, però aquella plaça nostra era només per als intel·lectuals de les Festes Alternatives, abrandats damunt l'escenari del savi. Allà hi havia fins i tot la Sharon Stone, que també cantussejava les cançons atès el caràcter internacional del llemosí, llengua franca, parlat a tots els racons de món i més enllà. S'hi escaigueren alguns crits per la Llibertat: perquè l'aristocràcia també tenim grans ideals. I finalment, en Portet no cantà la Rambla, perquè ja està démodé. En tot cas, em penso que l'èxit que aquesta cançó ha obtingut entre la plebs l'ha envilida irreversiblement.

I parlant una mica més seriosament, pensava que algú digué un cop que a un concert d'un grup anglès s'hi trobava tan bé que li hagués agradat que el temps s'hagués aturat eternament en aquell instant. Jo, sense ser tan exagerat, diria que m'hagués agradat que el concert es perllongués per tota la nit, i que el Bar hagués estat més a prop de mi i el meu porret. Salut, Portet.