Thor

En Thor, el Rei del Tro, és un dels déus més poderosos. Fill d'Odin i casat amb Sif, la deesa de la fertilitat, el dia del Ragnarok lluitarà contra Jormungand, la Serp de Midgard, occint-la però morint a causa del seu verí. El seu temple a Uppsala va ser reconvertit en església cristiana pels genocides. El seu equivalent romà és Júpiter, i de la mateixa manera que dijous ve d'aquesta antiga divinitat, l'anglès Thursday segueix una etimologia similar.

Tor, per la seva banda, és un poblet perdut del Pirineu, depenent de l'Ajuntament d'Alins, i és a tocar de la frontera amb Andorra. Ha estat sempre un indret sense llei, una via lliure d'entrada i sortida de persones i mercaderies, molt abans de l'invent de la UE. Per allà hi circulaven, per exemple, exiliats polítics, com ara jueus, que sembla ser que van ballar-la força magra en aquell port de muntanya. També hi passaven maquis, que van arribar a cremar algunes de les tretze cases de Tor, empaitats per la Guàrdia Civil. Van morir dos guerrillers. Els qui sempre s'hi han bellugat a lloure han estat els contrabandistes.

Vaig comprar el llibre de Carles Porta, Tor. Tretze cases i tres morts, i com el dia trenta-u i el dia u són dies molt estranys, vaig aprofitar per llegir-me'l. Es tracta de les investigacions d'un equip de periodistes pel Trenta Minuts que s'endinsen en les pica-baralles i les màfies pirinenques i ens pinten uns fets que semblen inversemblants i caricaturescs, però que deuen ser veritat.

El que té de bo el llibre és la mateixa història, i que és agradós de llegir. Fora d'algun moment puntual, convida a ésser llegit amb avidesa, igual que em va passar amb Harry Potter. Un cop enllestit, hom es pregunta: i què m'aporta això a la meva vida quotidiana? És evident que Tor és una anomalia, una terra sense llei i amb residents més desequilibrats que la balança fiscal catalana. Però conèixer la història ajuda a conèixer el camí del contraban andorrà, la riquesa d'aquell principat, com funciona l'especulació per allà dalt (perquè aquí baix ja la conec prou) i, en essència, els draps bruts pirinencs.

Si el diguem-ne tempo del llibre està ben trobat, crec que el domini del llenguatge i dels recursos expressius d'aquest paio són força fluixos. Esclar que vinc de llegir en Pla, en Prudenci Bertrana i en Borges, però igualment em sembla fluix. Si hi ha faltes ortogràfiques és culpa del corrector de pa sucat amb oli (feia temps que no en veia tantes, i menys en un best seller). Les mancances retòriques les supleix amb comentaris despectius, alguns cops irònics molt evidents. És el típic escriptor que tracta els lectors d'idiotes: jo ja sé qui és en Miquel Aguilera o en Batallé, no cal que me'ls presentis cada volta que parles d'ells. Però bé, que el llibre no està tan malament, i quan portes cinquanta pàgines t'hi acostumes i et deixes endur per la rocambolesca història.