Coscollera és una estesa de coscolls, arbustos prolífics del nostre Mediterrani casolà que ensopegueu al solell de la vall de Sant Just a cada petit esguard. Bé, un cavall allerat em donava la benvinguda a la pista forestal: em veia, s'espantava, feia unes passes laterals vers mi i renillava, i tot seguit engegava el trot cap a una altra banda. Jo pujava per la pista, a poc a poc, el rost és alzinat i costerut i em va costar una mica. La bici trontollava i el canvi grinyolava, de baixada unes hores més tard el collava i per fi podia anar a pinyó lent sense que espetegués.
Arribat a la Carretera de Molins, suava i xino-xano enfilava cap a Can Pasqual, res que no hagi fet ja moltes de vegades, tot i que em sentia feixuc. Rere Can Pasqual, camí del turó del Llevellol o una cosa així, però deixant el camí de cabres a l'esquerra i tirant més endavant, hi ha una petita esplanada des d'on es veu la desembocadura del Llobregat, la nostra comarca riu amunt entre els polígons industrials, les cimenteres i els abocadors de deixalles, l'Ordal i un tros de Barcelona. Rere la serra, rere l'emissora del Puig d'Ossa i el Tibidabo, el mar lluentejava, que diuen. Feia vent, les capçades de les alzines eren plenes de vent, els matolls remorejaven, era la imatge del silenci. Els esperits bellugaven, no puc no pensar mai en els decadentistes. Pensava, també, en Mirall Trencat, que vaig llegir durant hora i mitja, després de menjar l'entrepà de botifarra d'ou: era divendres gras. Potser, si fos un místic d'aquests, hauria sentit la connexió entre les alçades de les muntanyes i el delta del Llobregat, el mar que es fonia amb els núvols que plovisquejaven sacsejats pel vent, assegut al terra mig humit, fonent-me jo també com l'horitzó, etc., però no tinc gens de mística ni de lírica a les venes.
El cas és que em trobava molt còmode llegint, de vegades el sol feia ullades, de vegades els núvols s'aplegaven i plovien una mica, per això llegia sota l'alzina, recolzat en la bici arrambada a la soca. Vaig llegir un capítol molt estrany, en Ramon i la Maria en idil·li incestuós infantil, la germana que es fa gran i comença a mirar-se altres nois, en Màrius, la gelosia d'en Ramon, la tragèdia sentimental, el terrabastall i la fugida. Estranyament líric i un estil que s'intuïa però que de cop apareix i sorprèn.
La natura em va penetrar massa endins i vaig agafar fred. Vaig començar la retirada, mort de fred, i vaig tombar per Santa Creu, per la banda de la pedrera, vaig entrar a un garbuix de pistes forestals: E11, E06, E07, E05... Hauria volgut anar per la que ve directament de la Penya del Moro passant pel peu de Santa Creu, però amb tant d'embolic vaig acabar baixant per la Salut de Sant Feliu; vist que hauria d'acabar tornant per Laureà Miró fins a Esplugues, vaig decidir que valia més trobar una altra via i vaig triar-ne una que ja havia fet amb gent de la colla fa cosa de dos o tres anys, amb en Jaume, en Quique i algú altre. És un camí que puja des del camí de Sant Feliu a la Penya del Moro passant per un corriol molt verd que, a mi, em fa una mica de por. Quan vaig reconèixer el camí triat, vaig dubtar si fer mitja volta o no; tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig endinsar-me en el caminoi. Va ser aleshores quan vaig collar el canvi, que no em permetia anar amb els pinyons lents. Així, podia dominar molt millor la bici, i vaig veure que no tenia gaire por i que era més fàcil que no recordava.
Em vaig sentir satisfet en arribar a la Penya del Moro. Aleshores hauria d'haver tirat en direcció nord per arribar a la pista de la Coscollera que volia prendre; tanmateix, vaig seguir recte i vaig engaltar un altre garbuix de camins semiforestals que ja flairaven a ciutat; vaig anar decidint intuïtivament fins a arribar a unes obres que ja estaven en obres quan hi havíem passat amb els de la Colla. L'obrer em va recomanar que anés per l'altra banda, i vaig sortir de dret al camp de futbol de Sant Just.
En arribar a casa, que ja eren les quatre tocades, van venir uns pintors per arreglar un forat que ens havien fet al tabic que separa el nostre pis amb el dels veïns. Els sorolls eren estridents i atabaladors i no vaig poder llegir gaire. De fet, no he llegit gaire des d'aleshores, per no dir gens. Ara m'he mig disfressat, m'he fet una mitja cresta i m'he pintat els cabells una mica de vermell. No sé si vaig disfressat o no (vaig mig de punki), però tant se me'n dóna.
Leave a comment