Hem vingut per salvar-vos

| No Comments

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.

Leave a comment

About this Entry

This page contains a single entry by JS published on 3 avril 2011 16h13.

Lectura a Can Pasqual was the previous entry in this blog.

Actuació a Sants is the next entry in this blog.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en