Pitarra

L'ÚLTIM TRENCALÓS

Serafí Pitarra
(Frederic Soler)

LLEGENDA ROMÀNTICA DEL SEGLE XI
No premiada en los
JOCS FLORALS
Escrita en vers i en català del que ara es parla.

I
La cita

Que haya un buñuelo más, ¿qué
importa al mundo? J.E.

La una, crec que tocava,
de la nit: trista quietud
sobre tot lo món reinava
i el cel tan núvol estava
que semblava un drapot brut.
La lluna a pesar d'això,
treia el nas per una escletxa,
i la contemplava jo,
com tallada de meló
que em vaig menjar en certa fetxa.
Lo seu disco il·luminava
un jardí tot ple de flors,
i on un jove es passejava,
tan hermós ai! que semblava
lo mateix déu dels amors.
Era d'espart son cabell,
i a son semblant bastant flac,
paregut al d?un anyell,
donava un aire molt bell
una boca com un drac.
Lo seu nas ple de berrugues
de granots i d?ulls de poll,
semblava un nap ple d?orugues
i encorbat com les tortugues
ensenyava molt poc coll.
Lo vestien de senyor
uns pantalons de lanquins,
leviteta, xic xapó
i com mitges al garró,
portava blancs els botins.
Tot passejant-se xiulava
i sens tenir cap xiulet,
puig clarament se notava
que el seu llavi ho refilava,
estrident agut i net.
De xiular el cansà l?empleu,
i amb veu tan escanyolida,
cantant va buscar un recreu,
que si el senten al Liceu
lo contracten de seguida.
A pesar de bordar un gos,
per qualsevol patarata,
coneguí son cant hermós:
era l?ària de la tos
del final de la Traviata.
A l?acabar la cantada,
aparegué una senyora,
dintre un vel molt recatada,
com gata que en la teulada
busca lo mascle que enyora.
D?a on havia sortit
ningú podia atinar,
i com sombra que de nit
ha somiat un noi petit,
se la veia allí avançar.
Al reparar-lo el minyó,
al costat d?un lliri es para?
?Ets tu, Rosaura? ?Jo só.
I es varen fer un petó
a les galtes de la cara.
Amor tan pur, s?exhalava
sota un desmai molt frondós
i amb la brisa que el rissava
hauríeu dit que murmurava:
?que bèsties són aquests dos!
Xuclaven tant una abeia
del lliri la mel que brota
i es mesclà l?olor que treia
amb la que la dama feia
d?essència de bergamota.
Però ells en res reparaven;
se sap que l?amor inspira
i els sospirs que allí llançaven,
els ecos els contestaven
com amb trompetes de fira.
Al sentir això unes granotes
que hi havia en un estany
se van posar a cantar totes,
i així als amants les bestiotes
imitaven dins son bany.
Molt aviat els cansà això;
digué la dama: ?Prou, Lluís.
I la dama i el minyó
se?n van anar a un racó
a sentar-se a un pedrís.

II
Les carícies

Com que eres fresques les brises,
aviat no es van sentir més
que les fulles movedisses,
puix les granotes submises
van parar, al parar el promès.
Va passar una bona estona
sens que cap dels dos ximplots
digués allí cosa bona,
hasta que el jove? ?Que ets mona!
?li digué fent dos singlots.
?Ai Lluís meu! Ai ressaladu!
?li contestà la donzella.
?Que ets guapo tan ben peinadu!
?És a dir doncs que t?agrado?
?Ja saps que això és cosa vella.
?I sent sols un miserable
m?estimes, hermosa, així?
?Si amb persona tan amable
se pot viure en un estable.
Què em fa la riquesa a mi!
?Ja veig que el teu cor no és dur!
?digué el minyó amb goig de sobra;
no em deixis mai per ningú,
jo no et deixaria a tu?
ni per una de més pobra.
?També t?estimo jo aixís
?ella contestà amb donaire;
i et juro per sant Genís,
que no et deixaria, Lluís,
ni pel mateix escombriaire.
Així proves es donaven
d?amor, el pollo i la polla,
i sempre contents estaven,
perquè ells dos, no s?enfadaven
sinó si els deien cul d?olla.
En això hi va haver un moment
de silenci i trista calma,
i com ell era prudent,
ella del començament
se?n tornà a portar la palma.
?M?estimes? ?Ja saps que sí.
?Tant com pots? ?Més del que puc.
?Que tant ardent frenesí
hagi en gel de convertir
mon altiu pare lo Duc!
?T?ho ha tornat a fer present?
?Ahir parlant-ne tots dos
me va dir amb ronc accent:
«tu has de guardar esplendent
lo ducat d?en Trencalós.»
Però jo que sols t?estimo
penso sols amb ton amor,
si hi ha cadenes les llimo,
i hasta prop de tu m?arrimo
passant per sobre l?honor.
?I en premi de ser tan pura
què et puc donar jo, Rosaura?
?Ton amor que és ma ventura,
que és per mon cor la ternura
lo que per les cols n?és l?aura.
?Tu per mi n?ets tot lo món
?digué amb amor lo galan,
i ella com si tingués son,
deixà caure lo seu front
sobre el pit del seu amant.

III
Els núvols

Aquell núvol, que escampat
havia vist l?amant curro,
s?havia ja arreplegat,
prenent a l?estar juntat
la forma immensa d?un burro.
Si l?haguéssiu pogut veure
en tal forma caminar,
a n?ell es podia dere
el que allò poguéssim creure
de «He vist un burro volar!»
Deixant-se estrelles darrera
se?n va anar per fi ell mateix,
i brillà la vlava esfera
com davantal de cuinera
tot ple d?escates de peix.
Allavors sortint la lluna,
mestressa de l?alt zènit,
pels amors sempre importuna,
tirà ses cares de pruna
un raig de plata polit.
Que hermosa, Déu meu, que hermosa
que n?era a son llum, la dama
que sobre el pit d?ell reposa,
com s?està sobre la gossa
lo gosset que encara mama!
Lo seu ull com de gat brilla,
lo seu coll de cisne n?és
i el seu cos sense cotilla
semblava una pantorrilla
que a la cintura acabés.
Lo seu nas corcat mostrava
ple d?arabescos treballs,
i amb lo seu dentat semblava
que dins la boca portava
uns rosaris de grans d?alls.
Vestint amb luxo exquisit
se vegé que no era pobra,
i per sota el seu vestit,
ensenyava un peu petit
lo mateix que el d?un manobre.
De la seva edat l?excés
no us puc dir en mos afanys
perquè jo no sé quina és,
mes no crec que tingés més
que d?uns quinze a setanta anys.
Era tanta la riquesa
del vestir que en sa alta esfera
usava sense fer fressa,
que semblava una princesa
que hagués sigut pescatera.
En son cap una diadema
pareguda a un tros de pany,
en llatí portava un lema
i ostentava amb molta flema
en sos dits. anells d?estany.
Un vestit blau de vellut
que en la fira de Bellcaire
va comprar a un geperut.
I per vel, un manton brut
que li feia volar l?aire.
Tot en quietud reposava,
la cigala, el grill, les flors,
la natura quieta estava
com si fos que s?extasiava
contemplant aquells amors.
Tan sols un molí de blat
rodava ses pesants moles
per la part de Montserrat,
i més prop, un escarbat
s?entretenia fent boles.
Lo sortidor del jardí
que venia d?una mina,
deixava anar un rajolí
fent l?aigua un soroll allí
com si algú hi fregís sardina.
Però ai! aquestos sorolls,
el de les fulles que queien,
del sortidor los grumolls
i el piu-piu dels desperts polls,
més poètic lo quadro feien.
Lo galan de pues suava,
ella de l?alè pudia,
i una atmosfera es formava,
que per força es marejava
el pobre que la sentia.
De poc la terra adobada
amb mercaderia fresca,
llançava una vaporada,
que sentint-la una vegada
no estaríeu tant de gresca.
I les més precioses flors
que allí perfums elevaven
a n?el trono dels amors,
eren bròquils fent llavors
i ceballots que es grillaven
Tot planant per en Paixeria,
nom que el masover tenia,
pareixia en nit ta sèria,
lo palau de la misèria,
l?amor i la poqueria.
La dama encar reposava
sobre el pit del seu amant,
en tant que el cel s?endolava,
puix aquell núvol tornava
prenent forma d?elefant.
A l?últim tan fosc quedà
que quasi feia frêdat
i un aire tal se girà
que el jove es mig espantà
a pesar de ser tan gat.
Una ventada de vent
brunzint com a bala rasa
passà de prompte furient.
I llavors? baix del torrent
se sentí lo bram d?un ase.

IV
El rapto

Al sentir això la dma,
s?espanta, fuig del pedrís,
i tornant-se gel sa llama,
diu a la persona que ama:
?Has sentit això, Lluís?
?Això vol dir si amb mi et cases.
?A fe que no ho entenc gaire;
no em tingues més entre brases.
?Això són? els brams dels ases
que m?ha llogat la terraire.
?Com és que en tu tot tremola
quan a prop de mi t?arrimes?
?Rosaura meva, el temps vola,
si tens el cor d?espanyola,
ara veuré si m?estimes.
Un dels ases és per tu,
escolta-te?l com remuga.
?Ai si ara en sentís algú!
?Un ase per cada u.
?Què em proposes? ?Una fuga.
No es morirem mai de fam,
jo quan no tinc feina capto,
menjarem només que enciam,
i ella diu fugint un pam:
?Goses proposar-me? ?Un rapto.
?Tu a n?el deshonor m?incites!!
?Noia, tu ets molt animal
i a fe de Déu m?irrites!
?A tals hores donar cites,
qui nega que és criminal?
Més jo que trista confiava
en l?honor de mon amant,
aquí cada nit baixava,
i a tos braços m?entregava
mon honor segur comptant.
Desditxada de la dona
que somiant un cavaller,
a son amor s?abandona
i es troba amb una persona
que son honor vol desfer.
?Donques què tinc de pensar
per a poder conseguir-te?
?Per ara a Déu bé no apar,
i fins que ens puguem casar,
de ton amor contenir-te.
Lo duc mon pare, ha de fer
ma passió legal en mi.
?Lo Duc mai ha de voler
que et casis amb un barber.
Rosaura, fugim d?aquí.
Aquí sota del torrent
tinc els dos ases fermats,
baixem, fugim al moment,
i a l?arribar a un convent,
entrem, i quedem casats.
?Això no! ?la dama deia,
i ell li deia: ?Em dius que no?
?mentres que delirant queia.
?O em dius que sí, o amb la teia
em mato com un bacó!
?Ai Lluís meu, per Déu, pietat!
Home, no sigues així.
?Respon amb celeritat
o em veus aquí degollat.
?Lluís del meu cor! ?Què?? ?Sí!

V
La Tempestat

?Anem?s-en doncs de seguida
?deia ell al cap d?un moment
a la dama que afligida,
semblava que allí sa vida
fongués tota en sentiment.
?Espera?m donques. ?Sí hermosa,
t?obeiré com lo teu patge
?respongué ell amb veu melosa.
?Què vols fer? ?Dur alguna cosa
que hem de menester pel viatge.
I desprenent-se dels braços
de lo seu amant lleugera,
puix se vola en semblants casos,
se n?arribà en quatre passos
a l?habitació primera.
Lo jove que l?esperava
de la clau sentí el ric-rac,
mentres al fosc contemplava
la reguera que deixava,
platajada, un groc llimac.
Lo cel de negre prenia
un aspecta ja horrorós,
lo llampec l?espès obria,
i semblava que es sentia
hasta un olor sulfurós.
Ella a la punta del nas
se sentí caure dos gotes,
però no hi pot pensar pas,
el que d?un cel no fa cas,
que veu que en tirarà a botes.
En això rumiava allí ell,
quan ella, torna lleugera
a los braços del donzell,
portant fet un gros farcell
dintre d?una coixinera.
?Què dus aquí, mon amor?
?digué el jove entre emocions.
?La pinta, l?escarpidor,
les mitges, un calçador
i un parell de napoleons.
?Anem doncs, Rosaura meva,
que no es despertés ton pare.
?Verge santa de la Gleva!
empara una filla teva
que pel crimen se prepara.
I llavors ajonollant-se
a la vora d?una col
i en llàgrimes ofegant-se
va dir: ?Pare, Déu amanse
ton furor i desconsol!
Rosaura, la teva filla,
ton escut esplendorós
amb lo se uamor humilla;
perdona de ta pubilla
un fet tan escandalós.
En eix punt el cel estalla,
cauen gotes com cigrons,
espesses com a metralla,
lo llamp viu els núvols ralla
i el tro ressona pels mons.
?Això és un càstig de Déu!
?exclama l?enamorada.
?Fugim ?diu amb forta veu,
l?enamorat, que ja creu
l?empresa tota frustrada.
Ella, plena de feresa,
s?alça, se?n va amb lo minyó
i fugen tots dos de pressa,
quan ella veu que ell tropessa
i cau dinre el sortidor.
?Jesús! ?diu amb trista veu,
llançant la dama un xisclet,
i a la llum d?un llampec, veu
l?amant ofegat que jeu.
Lo toca? ja estava fred.
?Justícia eterna del cel!!?
Ressona la veu pel camp;
lo tro llançat per Lusbel
de lo núvol talla el tel?
i me la parteix un llamp.

VI
L?últim Trencalós.

Altre llamp, senyal profètica
de tempestat molt més gran,
al cap d?una escala estètica
ensenyàuna forma altètica
com d?un colossal gegant.
Esglaó per esglaó,
l?escala amb paus abaixava,
ensenyant amb tot això,
que a n?ell no li feia por
la tempestat que el votava.
Amb camisa i sabatots
per no trepitjar cap buina
ni clavar-se el escardots,
duia a la dreta un sabrot,
i a l?altra mà un llum de cuina.
Tot pelut fins als jonolls,
que m?apar cosa molt porca,
i amb pèls gruixuts com fonolls,
la barba plena de polls,
com D. Jaume de Mallorca.
Per sobre l?hort caminava
trepitjant tots els enciams,
i mireu si allò imposava,
que lo sabre que portava
tenia catorze pams.
Los seus ulls lamps despedien,
los seus pèls tots eriçats?
certa semblança tenien
a n?els quatre o cinc que es crien
a n?els bigotis dels gats.
I los arrogant completava
de tan imponent persona,
un casco antic que ostentava,
com el que Atila portava
a n?el siti de Girona.
Molt poc havia avançat
amb sa marxa majestuosa,
quan se para tot plegat,
al veure a son costat
com morta, a sa filla hermosa.
S?atura allí, i tan de nou
li ve el contemplar allò,
que fa un salt quan d?allí es mou,
semblant al salt que fa un bou
qual el punxa el picador.
Després de mot curt moment
de contemplar a la mossa,
exclama amb terrible accent:
?I mon honor?? ?L?element
no té veu més horrorosa!
Sense dir cap més paraula
se tira un xic endarrera,
s?encomana a Santa Paula,
i a n?el pit de la barjaula
l?espasa apunta certera.
Mes a l?haver-la tocat,
ella que estava molt tendra
puix passant pel seu costat
l?havia el llamp calcina,
quedà desfeta com cendra.
?A on és ?d?allí volant
diu? ara el deshonrador?
i un llamp, li mostrà amb espant,
com se l?estaven menjant
els peixos del sortidor.
Quedà un moment com gelat,
com suspès del tric del cor,
i després diu tot plegat:
?Oh Déu, la posteritat,
què dirà de mon honor!
S?extasia altre moment,
se treu el casco i el llença
horrorós brunzia el vent;
contempla el fons del torrent,
i es queda un xic com qui pensa.
De lo llamp, les veïnes cases
els resplendors ensenyaven,
llençava el cel aigua I brases,
i a sota d?ell, els dos ases
que desesperats bramaven.
Com un borratxo de rom
diu al fi amb furiós accent:
?Sens honor, aquí què som!
Què és la vida? ?i patatom!
se tira a baix del torrent.
Los burros allí lligats
en un brancot d?esbarzer,
van dar un salt espantats?
Mort de tants ossos trencats,
el duc a sos peus caigué.
Les pobres bèsties fermades,
no podent fugir així,
al cap d?un mes, d?afamades
se van veure precisades
a menjar-se el duc allí.
A l?últim les va matar
de fam l?extrem horrorós!
A qui no fa esgarrifar?
Així extingit va quedar
lo ducat d?en Trencalós.