La lluna ja comença a retallar-se i ja no surt daurada com els dies pasats, esplèndida, majestuosa, taronja pàl·lida darrere la cortina de contaminació, il·lumina suaument la (ho torno a dir però intentaré no dir-ho més) immensa bruta-blava-grisa ciutat que és la meva ciutat que potser ara sembla adormida però no ho està, potser inconscient, bastant inconscient del seu lent suïcidi, asfixiada pels seus propis excrements... bona nit.
1-12-79
El primer dia de l'últim mes la immensa mar blava grisa està més contaminada que mai, una barrera de fum cobreix els carrers i el firmament es torna negre per moments. La situació anticiclònica que estem passant és la que facilita aquesta enorme bossa de gasos, fum i merda que no hi ha vent que la mogui o pluja que l'esborri, els diaris informen de malalts asmàtics i gent de pulmons cascats afectats per l'alarma meteorològica de la bruta contaminació i el que és pitjor, és que no es fa res des que el López Rodó anés en bicicleta per Copenhague. Penso que si avui dia això és problema i a poc a poc anem acceptant viure dins d'aquesta bossa de merda, l'ambient de la pròxima generació serà irrespirable. Clar que potser serà el més normal anar amb màscara antigàs pel carrer, mutants.
Pepe Sales, Sense re, sense remei. Barcelona, Labreu edicions, 2009
Leave a comment