Dietari a destemps

Parlava de l’Estatut amb un polític retirat i, de sobte, m’ha interromput irritat:

- Mira: negaré haver-ho dit, però ja ho pots escriure: Si la gent sabés com es decideixen en aquest país els temes importants, si ho sabés de veritat, no aniria a votar ningú, ningú! T’ho puc ben assegurar.
- I vols dir que a Itàlia és diferent, per exemple?
- No, pitjor.
- I a França?
- Per l’estil. Bé: allà, en nom de la raó d’estat, s’arriba a matar. La raó d’estat se la prenen molt seriosament, els francesos, però les raons poden ser igualment puerils, ja ho saps, si qui raona és un idiota.
- I a Anglaterra?
- Anglaterra és una altra cosa: els anglosaxons tenen una visió de la vida menys autoindulgent.
- I de veritat que de la classe política catalana no se salva ningú?
- Sí, jo! (mirant-me fixament als ulls, amb un llampec de cinisme a les ninetes)
- I, aleshores, què? Tu votes?
- Jo, sempre.

És a dir que tots aquests que, sense saber de la missa la meitat, no aniran a votar a les municipals basant-se només en el baix nivell dels candidats, haurien d’aprendre, del senyor aquest, una lliçó d’humilitat. I què passa si el debat de l’altre dia a TVE feia pena? I què que, esforçant-se a semblar propers, els candidats s’assemblin cada dia més als ninots de la tele. I què que embrutessin el Sant Jordi amb globus, pomes i llibrets de merda fets a corre-cuita? Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. O si no accepta el que tenim i col·labora a mantenir-ho. Embruta’t reinona, com tothom. Almenys si els polítics no s’han d’esforçar tant a cridar la teva atenció, faran menys el pallasso. I potser dedicaran més energies a pensar.