Legazpiko Jaiak

A un quart de deu fórem arribats al país de les boires, les muntanyes i els boschs, on les vaques fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar. Legazpi és un poble de Guipúscoa, situat just al mig del quadrant format per Bilbo, Gasteiz, Donosti i Iruina (Pamplona). Legazpi té pobladors documentats ja abans de Christ, que es dedicaven al treball del ferro. Durant el franquisme s'hi instal·laren altres indústries (papereres, electromagnètiques, plàstics), que desbancaren les foneries de ferro. Amb les deslocalitzacions, Legazpi ha perdut des d'aleshores uns dos mil habitants fins als 8600 actuals, tot i que ara sembla que es comença a recuperar.

Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.

Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.

Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).

El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.

Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.

Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.

Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiments; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!

Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.

L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.

[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]