He llegit aquest cap de setmana El Salvatge dels Pirineus, d'en Pep Coll. Ja havia llegit un altre llibre seu, un recull de relats breus anomenat L'edat de les pedres. Potser el que més destaca d'ell és l'ús desinvolt i desacomplexat del parlar de la Conca de Tremp. Aquell dialecte és curiós perquè es tracta d'una zona de transició entre l'occidental (de Lleide, per entendre'ns) i el dels Pirineus. En fi, és molt curiós i he après moltes paraules, expressions i costums de la Catalunya rural.
Anant més per tema, El Salvatge dels Pirineus m'ha semblat una novel·lització actualitzada i molt ampliada de Terra Baixa d'en Guimerà. Com feia anys que havia llegit aquesta obra, l'acabo de rellegir aquesta tarda. El salvatge és un jove que ha suspès els estudis de Lleis i com que ha perdut el dret d'hereu, es revolta i se'n va a viure a una mena de cornisa de la muntanya que s'alça sobre el poble de Malpui. La cornisa és anomenada feixa o feixanc, o fins i tot vinça o faixa de terra. Gent de tota mena mira de fer-lo baixar: amics, familiars, capellans, polítics, milícies carlines i un grapat de socialistes owenistes britànics amb globus aerostàtic. Val a dir que això està emmarcat al Pallars de voltants de 1840.
En fi, al llarg del llibre interminable es va demostrant que la gent de la terra baixa és molt dolenta i corrupta i autointeressada. Que fins i tot els que són bons, són covards i acaben traint. Els que t'ajudarien, només ho farien a canvi de favors o diners. Que tu els importes una fulla de rave. Per això en Ventura, des del seu Feixanc, amb el seu hortet i bosquet i els seus animalons, contempla amb fàstic el poble que hi ha als seus peus. I amb tot, encara hi col·labora amb Malpui tot preveient esllavissades i proporcionant un hereu a Cal Poblador (casa seva)...
El problema és que sigui boig: només un boig ho faria, això? Perquè no és que els altres el considerin boig, és que ho és objectivament. I per què pren la decisió arran d'un motiu tan terrenal, que el desprestigia: el dret d'herència, i a sobre després d'haver fracassat a Cervera? Què hi podia fer en aquella situació, a banda de dedicar-se a encalçar pubilles de casa bona? Crec que el mèrit hagués estat si, un cop llicenciat i amb la vida arreglada, hagués decidit deixar-ho tot, de forma serena i meditada, per anar a conrear la seva solitària argenda de les timbes.
De fet, no crec que hi hagi gaire ningú que servi completament estalvi el seu senderi. Pots anar visquent entre la bordissalla de la terra baixa fins que un dia diguis prou i fugis per instal·lar-te més a prop del cel espurlent. Jo sóc, però, un poblador irremissible de contrades jussanes, on les aigües del riu llòbreg es fan amargues en contacte amb la mar, i en porto la màcula indeleble. Si pugés a l'àtic, haurien de bastir quatre pisos més.
Leave a comment