Un diumenge sense diada és com una tardor sense llanegues ni reigs bords, sense pluges. Un diumenge sense anar a plaça és com una nit sense lluna ni estels, és la foscor més impenetrable, és un diumenge sense santificar. Quan Jesucrist pronuncià el tercer manament no pensava en res més que no fos en fer castells tots els caps de setmana. L'única manera de fer la setmana rodona és, com si diguéssim, anar a Vila-Rodona després de Santa Úrsula.
Oh, descreguts vosaltres, que no heu anat mai a plaça! Oh blasfems que blastomeu als quatre vents, que negueu tres cops i els que calguin el toc de castells! Oh, reteu-vos de genollons a la incommensurable efígie dels Castells de nou i deu a plaça! Com més alt és un castell, més a tocar del Cel es troba; quan l'enxaneta fa l'aleta grata el Cel i se n’emporta un bocí a plaça. Descarregar-ne un de ben parat i ben maco és com tornar de dret del Paradís. Una diada castellera és el paradís de qualsevol català.
La diada de diumenge acomiada la setmana com el rotet de després de beure moscatell del porró i que fa de més bon pair el dinar. No sé pas què faré fins el febrer amb tantes setmanes de diumenges eclipsats, d'hivern de fred esquerp i sec sense el caliu de la faixa i el mocador i la pinya, de setmanes escapçades brutalment per una aturada de tres mesos. Per sort i per ventura, tenim els Ganàpies.
No us amoïnéssiu pas massa: la temporada vinent ens espera amb candeletes. És la llum al fons del túnel, el redòs que espera darrera l'inhòspit puig gebrat que cal escalar. És com un camí de tres mesos a través del desert que porta cap a l'Edèn. Mentrestant, anirem trampejant com podrem.
L'any vinent pinta molt bé. Us ho dic jo: ampliarem l'espectre de set en la seva totalitat. L'any vinent serà l'Any, i Déu nostrossenyó serà amb nosaltres. Amén. Friso per l'inici de la nova temporada. Però seré capaç d'aguantar tants diumenges pel desert?
Leave a comment