Festes del Maig de Sant Feliu

I avui, diada a Sant Feliu, amb els castellers d'aquest poble, els del Riberal (de la Catalunya Nord) i nosaltres. Ha estat una diada bastant llarga sobretot a causa d'una interminable primera ronda, que ha durat un hora. Castells de sis... i una llenya. La meva primera llenya a plaça, i jo de terç. D'altra banda, també és especial, o estrany, veure francesos fent castells. És tan estrany que, per mi, no són francesos, són catalans, malgrat que molts parlin francès... aquí, de la mateixa manera, molts parlen castellà. Visquen els Països Catalans (segurament, però, la situació a banda i banda del Pirineu és tan diferent que no és comparable).

El primer castell que hem tirat, el quatre, l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt estrany: dos terços estàvem molt tancats i, en part a causa d'això, els dosos tenien una posició estranyíssima. Quan l'acotxadora ja hi era i només faltava l'enxaneta l'hem desmuntat.

El segon intent ha estat coronat, amb dificultats. En aquesta ocasió he posat millor els peus i he adoptat una posició molt més còmoda i correcta. De tota manera, notava com el peu dret del dos que tenia a damunt anava lliscant a poc a poc... fins que l'enxaneta ha fet l'aleta i au, siau: el peu ha acabat de relliscar, el pom sencer ha caigut i ha arrossegat cap a davant meu la resta del tronc (bé, terços i algun segon). Com que ha caigut per la rengla oposada a mi, he trigat una mica en estimbar-me. No volia caure, però veient que m'arrossegaven i que la caiguda no entranyava massa perill, no m'hi he resistit massa. Calculo que he estat uns quinze minuts caient al buit, mentre blasfemava contra tot i tots per haver permès que fes llenya el meu segon castell; impotent, decebut, però alhora gaudint del vent a la cara, de la ingravidesa, esperant un impacte que a la fi ha estat molt suau. Les llenyes són la vessant obscura dels castells, són el tànatos, si no existissin no molaria ser casteller. Diria que són fins i tot necessàries.

Si hagués estat el primer castell d'avui el que hagués caigut m'hagués sentit culpable de la llenya, en haver estat tan poc concentrat i tan mal col·locat. No únic culpable, però sí amb part de culpabilitat. El segon cop que es puja a plaça és molt diferent al primer; els nervis davant el desconegut se m'havien transformat en sobreconfiança. Insultant-me, flagel·lant-me en silenci amb tot de retrets, m'he compromès a prendre'm seriosament el que feia. Encara no sé per què ha caigut, però per mi no crec que hagi estat. Diferents teories volten pel meu cap sobre per què rumio sobre aquestes coses: una, necessitat d'espolsar-me les culpes com a mesura d'autodefensa; dues, l'eterna necessitat de trobar un culpable per a tot. Al capdavall, l'únic culpable ha estat tota la colla, i llestos.

Pel que fa a la resta, hem completat la típica actuació de sis: dos, tres i quatre de sis, dos pilars de quatre de comiat i un de caminat d'entrada. Les altres actuacions també han estat d'aquest estil, potser ha destacat el pilar de cinc dels del Riberal i una figareta a la seva torre. El quatre amb agulla dels santfeliuencs l'han hagut de desmuntar un cop, la qual cosa ha contribuït també a endarrerir el decurs de la diada. I au, vora les tres hem enfilat cap al seu local on hem dinat amb cervesa i moscatell i cap a casa a dormir.

Heus ací la llenya. Cliqueu les fotos per veure-la més grossa.
L'única damnificada ha patit una petita esgarrapada a la cara.

Festes del Maig de Sant Feliu 2005
Esplugues: Pd4cam, id4d6, 4d6(c), 3d6, 2d6, 2Pd4
Sant Feliu: Pd4cam, id4d6a, 4d6a, 5d6, 3d6, 2Pd4
Riberal: Pd4cam, 2d6, 4d6n, 3d6, Pd5