Amb aquest cap de setmana ja gairebé hem acabat la temporada castellera. S'ha fet llarga però ara que tenim dues setmanes sense castells i una darrera actuació el 26, ja enyoro els caps de setmana castellers. Com aquest que acabem de passar, que com és costum m'ha deixat baldat.
Començàvem dissabte a la tarda per Vigílies de Terrassa. El dia era rúfol, havia plogut molt amb estones de treva. Quan vem arribar a la plaça Vella, no plovia i podríem fer l'actuació a descobert. Hi anàvem un pèl justos d'efectius però amb dos reptes clau, el tres per sota i el dos de set. Tanmateix, per manca de camises, descartàvem el cinc de set. Era una mica estrany tot plegat. A més, un parell de mans altes s'havien quedat clapades a Esplugues i la Tècnica treia foc pels queixals, que en diuen.
Dels castells que vem fer, no en tinc gaire idea, fa temps que no m'interesso gaire per aquestes qüestions tècniques. En fi, començàvem amb el tres de set amb agulla, tot esperant que arribessin els dos tocatardans. Més o menys, el castell va anar bé, jo des de l'agulla no vaig detectar gaires problemes. En segona ronda, provàvem el tres per sota, just quan apareixien els dormilegues. El tres va pujar més o menys com sempre però en les dues darreres aixecades, que són les complicades i etcètera, va patir més del compte, potser no tant com el de Navarra. La descarregada, després de compensar-se els rengles, no va semblar gaire dramàtica. En tercera ronda, per fi, provàvem la torre. Segons una quarta, el castell estava per desmuntar-lo, i si no ho feia la Tècnica ja ho faria l'enxaneta. Va ser la nena qui la va fer baixar, el tercer intent desmuntat de torre de l'any, tot un rècord. Jo suposava que desmuntar una torre era gairebé il·lús, perquè si estava tan malament com per fer-ho, normalment queia. Doncs no, som especialistes en aquest camp. En repetició, amb la pluja que apretava, vem descarregar un quatre de set remullat. Vem deixar estar els pilars i vem tirar cap a la Closca, a fer uns beures. Jo passava, entre el diluvi, per casa i per Sant Just, que hi havia jam session, i arribava a casa un pèl tard, cansat i ben xop.
L'endemà vaig llevar-me com vaig poguer i vaig sortir a tres quarts ben tocats de dotze per anar amb bici al Clot. El Clot té el mal averany de llenyes i coses per l'estil, tot i que és mentida. En arribar-hi, a dos quarts d'una, plovisquejava. Es va decidir de fer l'actuació al local dels Castellers de Barcelona, una cosa que no havíem fet mai encara. Donat que només hem descarregat la torre a assaig, dèiem que potser l'hauríem d'haver reservat per al diumenge. En tot cas, estava del tot descartada, i tal dia farà un any. Amb la tonteria, vem començar a la una.
Vem obrir plaça, o com se'n digui, amb el sisè tres de set per sota, una xifra esplèndida. El tres va pujar molt millor, al vídeo semblava immillorable, tot i que cal ser agulla per veure els caretos de la penya. El segon castell va ser el cinc de set, el catorzè o quinzè de l'any. Va anar força bé, amb els problemes de sempre a la rengla: no hi arribo bé o no sé què passa i acostuma a anar-se'n cap a la meva banda. El Ramon ha de treballar com pot, i en fi. En tercera ronda, el quatre amb agulla, que va semblar una mica estrany però in situ el vaig veure bé. Vem plegar amb el pilar de cinc.
Doncs això ha sigut això. Vaig desvirtualitzar el @castellistica i tal. Vaig tornar amb bici, que just havia deixat de ploure, saltant-me semàfors per la Diagonal a l'hora del llevant de taula d'un diumenge de tardor barcelonina. Per Francesc Macià, passant de la calçada a la vorera de la Diagonal, la bici em va relliscar i em vaig fotre la patacada del dia. Aleshores, per l'Illa, em va entrar un flatu dels collons. Pel Corte Inglés vaig decidir afluixar bastant. Per Cervantes gairebé no podia pujar. Vaig fer Esplugues a pas de cargol, i cap a la Cloca dels Cargolins a passar tota la tarda, fins ben entrat el vespre.
Leave a comment