Concur7, 2011

Doncs estem aquí a la UAB, que m'hi passo mitja vida, i aprofito el temps per mirar aviam què dic del #Concur7 que no hagin dit ja l'Efrén o el Bargalló amb molta més traça que jo. La meva opinió sobre l'esdeveniment «Concurs» és molt diguem-ne refractària o combativa i sortiria un post molt vesànic, que és una paraula que em fa gràcia. Però la bogeria furiosa contra el Concurs ha quedat completament silenciada per la històrica actuació que vem fer ahir, i ara per ara només em ve al cap l'alegria i la ressaca etilicocastellera subsegüent, i entre naps i cols no sé què m'empatollo.

Ahir era un dia molt important per nosaltres. Després del que ens va passar a Montblanc i d'una Festa Major molt estranya, la colla havia tornat als assajos amb menys gent (que ens dificulta assajar bé el quatre de vuit) però amb més ganes que mai per descarregar d'una puta vegada la torre i fer el maleït tres per sota, que el teníem entravessat. Havíem patit batanta mala sort seguida, des de Gràcia fins a Festa Major, estroncant la nostra progressió, que era molt bona fins aleshores i ha sigut una mica tortuosa fins l'esclat final d'ahir. Per tot plegat estàvem exultants, semblava la gresca que no vem poder acabar de celebrar per Festa Major. Bé, segueixo embolicant-me sense dir res. En resum, ahir ens vem poder rescabalar en bona part de les darreres sotragades, malgrat que la torre encara no l'hem poguda descarregar. Sentint converses per quí i per llà a la closca sobre aquests temes, em vaig fer una opinió més o menys pròpia que, en tot cas, no té res d'original i que, en tot cas, em guardo per a mi o per al bar.

Doncs res, l'ambient a plaça era força bo, tot i que a mi les aglomeracions de colles i camises em semblen antiestètiques, però això és només la meva estúpida opinió. Entràvem les colles amb un pilar caminant que m'havien dit que era una carnisseria perquè calia pujar quatre esglaons, però que només va veure com queia una colla. Com tothom sap, les colles actuaven en rondes conjuntes en tres tongades diferents; això, com tothom sap sobretot pel Concurs de Tarragona, crea una mica de desori per als castellers, amb creuament de tocs de gralla i enrenou a plaça. El nostre primer castell, el 5de7, que d'altra banda no va suposar cap contratemps per a la colla, sí que es va enfilar amb aquest desori, entre la xerrameca de la gent i tota la pesca, cosa que va fer que estigués una mica més ballaruc que de costum.

En segona ronda actuàvem en solitari perquè provàvem el 2de7, que és la nostra bèstia negra, ara per ara. Quina diferència quan la bèstia negra era el 3de7! Quan amb el Jaume Verge el vem apamar, tots els intents han estat descarregats. Aviam si amb la torre ens passa igual; quan en fem la primera, totes les següents podrien anar rodades. De moment, però, la vem haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè l'enxaneta sembla que tenia por i no acababa de passar. Algú de tronc es pensava que l'estàvem descarregant, però se'n va adonar de seguida. Amb la tonteria, anàvem els últims en la classificació del Concur7, nosaltres que érem els màxims favorits per VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS I ELS PRIMERS! Etc.

En tercera ronda ens enfrontàvem al «màxim castell que hem descarregat», com diu la Llagostera al Punt, el 3de7 aixecat per sota. Els dos intents de Gràcia ens havien marcat la primera part de la temporada, i entre naps i cols començava a crear-se un monstre que ens amenaçava la felicitat. Les aixecades es van anar fent a bon ritme i ben compassades i nivellades, tot i que jo, que sempre hi faig d'agulla, pateixo molt perquè veig les cares que posen els del tronc i copso cada desequilibri i em penso que ens l'hem de fotre pel cap en qualsevol instant. Però tothom coincidia a dir que era el millor que havíem fet mai (tot just era el tercer) i, al capdavall, potser, aquest sí, l'inici del nostre idil·li amb el 3 per sota (tant de bo).

Amb aquest castell havíem remuntat i estàvem en condicions de VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS!, només ens calia descarregar un castell relativament fàcil per a nosaltres, com el quatre amb agulla, o similar. Però com que això del Concurs és una collonada i ningú no hi va a concursar, sinó a fer el que ha de fer, que acostuma a ser una de les millors actuacions de la temporada per a la colla, doncs nosaltres també anàvem a fer el màxim, independentment que ens estiguéssim jugant el primer lloc. En efecte: tiràvem la torre en repetició; si no la podíem carregar, quedaríem penúltims o una cosa així, però si hi fèiem l'aleta seríem els primers folgadament, amb més de 300 punts de diferència respecte a la segona. Hi havia gent a la colla que no sabia ni que havíem guanyat després de la torre, perquè no tenen gaire idea de quant valen els castells en «punts» o de la seva dificultat relativa. En fi, que jo ho tenia força clar, i també tenia clar que havíem de repetir la torre, perquè la tenim bé i només és qüestió de nervis que no l'haguem descarregada.

La torre va pujar bé, diu la Roser Llagostera que una mica massa lenta i que per això no va poder suportar la sortida de canalla. La meva impressió, en primera línia de la pinya, tocant les cames dels segons fent de vent petit (un primer vent més baix que el segon vent), era que havíem pogut parar bé la primera sotragada típica mentre travessa la canalla; aleshores, però, sense avisar, va petar quan ja semblava que havia passat el pitjor. Vist al vídeo, semblava que queia força inopinadament, en tot cas haurem de seguir treballant-hi, tirar-la més a plaça i agafar confiança.

Vem acabar amb un vano de cinc i estàvem molt contents. El tres per sota ens va donar la confiança que ens havia pres el primer intent de torre (que vist al vídeo estava molt i molt maca i per descarregar-lo). Carregar la torre, després de Montblanc, va demostrar que la colla ha anat madurant molt aquests anys amb el tema de les llenyes en particular, però d'això ja en vaig parlar fa poc. Ahir trobo que vem tornar a fer un pas endavant com a colla, cosa que m'omplia de satisfacció. La millor actuació de la nostra història (cada any és millor que l'anterior) és el reflex de la vitalitat de la colla.

Finalment, ja ho han dit sobretot el Bargalló i l'Efrén, però la col·laboració entre colles va ser impressionant, com exemplifica l'anècdota que refereix l'Efrén: els Nois de la Torre, que anaven en primera posició al Concur7, van venir a fer-nos pinya en la segona torre sembla que en massa, cosa que no vaig veure perquè estava de vent petit. Tot plegat fa absurd que aquesta actuació s'anomeni «concurs», perquè és més aviat una trobada de germanor de colles de set. Podies anar a parlar amb castellers d'altres colles distesament, l'ambient era més o menys festiu, etcètera. També volia col·locar per aquí la col·laboració amb Minyons de l'Arboç, que ens fèiem pinya mútuament, després de Montblanc; per cert, una molt bona actuació dels arbocencs, em van sorprendre gratament. D'altra banda, no tinc gaires ganes de comentar la resta de colles, molt bé Poble-sec (amb 250 camises a plaça, tenen un potencial enorme, han canviat moltíssim en poc temps) i els Nois de la Torre. Bé per a la Jove de l'Hospitalet, que va fer 3 i 4de7 més 3de7a, posant-se, així, per davant dels Castellers de Cornellà en el panorama comarcal (en tot cas, tenien poquíssima pinya; vaig veure en primera línia el 3de7a i em feia patir moltíssim). Va ser el primer cop que actuàvem amb la Jove de Barcelona i amb Salats de Súria, i etcètera.

En resum, molt bona jornada castellera, un ambient molt maco malgrat el «concurs», uns calerons que ens aniran bé per als comptes de la colla, que van una mica eixuts, i festa grossa a la closca després. La colla més unida que mai i més madura que mai, i ara que em posaria a escriure cursilades si no em refrenés. Molt feliç de ser dels Castellers d'Esplugues i de ser casteller, i paro.