Hi ha dies que jo també llegiria la bíblia, buscar un recer que no sigui una cova humida i freda, o algú que m'estimés, però ara em fa mal l'ou dret i trobo que només es redreçaria amb cirurgia làser. Sol i desemparat, i l'única solució és un làser que m'apunti als collons. La bíblia són dos collons esclatants de testosterona, tot el nostre credo: crec en vós, polla totpoderosa, mare de tots els mortals —el pare és l'ovari! Llegiria la bíblia i creuria en un sant, el veneraria, i seríem els ídols de nosaltres — — per la submissa fe de després — — i hoch, jo seria també un sant. Si tothom té el seu altar i la seva església, i tothom ha tingut un ídol a qui adorar, que estrany se'm fa aquest món a mi.
Aquesta tarda, a les dues, he entrat al teatre de la UAB, tocava Estanislau Verdet. Ha fet teatre —ha interpretat cançons lletgistes, que en realitat no estaven tan malament—. Perquè si bé la qualitat lírica m'havia semblat minsa (quan l'havia escoltat fa uns mesos), com que en directe la lletra no s'entén gaire, millor. Molta ironia i alguns estirabots força ben trobats. La primera cançó, «Farsant...», s'adeia perfectament amb teatre i monòlegs. Entre bestieses i alguna bajanada de pa sucat amb oli, m'ha sorprès el «Ni tu ni jo no ens morirem mai», que m'ha esgarrifat, frapat, impressionat. I ha anat fent, ha estat bé, realment, molt crític: un moment, m'ha semblat que era Jordi Julià, poeta, professor, i tot quadrava i fins que no me n'he assegurat completament per internet no n'he estat del tot segur que no era ell. Versió d'Adrià Puntí, de la meravellosa cançó «Plouen claus del cel».
I hem anat fent, rient... fins el final.
Leave a comment