Ahir va celebrar-se el segon aniversari de l'ocupació veïnal de la masia de Cal Suís, al barri de Finestrelles (Esplugues). Per fer-ho curt, si no sabeu de què va, l'Ajuntament havia promès durant diverses legislatures (quatre o cinc) que dedicaria la masia a equipaments o usos socials pel poble, però la tardor del 2003 va cedir-la a una entitat privada i religiosa. Uns mesos després de l'ocupació, l'Ajuntament va retirar la denúncia, els okupes van deixar de dormir-hi i es van seguir desenvolupant els projectes socials i culturals allà dins.
Per ahir hi havia tot un reguitzell d'activitats programades durant tot el dia. Vaig arribar-hi a les onze de la nit, quan hi havia prevists uns concerts d'uns grupets de punk del poble. Per problemes aliens a l'organització hi va haver de tocar un altre grup, anomenat Koartada, i amb una hora de retard. Van fer versions de bandes conegudes de punk, ska i música semblant (Kortatu, La Polla, etc.).
A mi aquesta música no és que em desagradi, però tampoc no és que m'agradi massa. El més interessant és contemplar la fauna que s'hi aplega i els seus inusitats costums. Hi ha dues menes de públic, en aquests concerts, al poble: els okupes i els hippies. Els primers van arnats, amb jupes de cuir, bruts, amb més ferralla que un cementiri de cotxes i uns pentinats ben estranys: crestes, serrells fins la punta del nas, clapes rapades per perruquers amb parkinson, metxes bigarrades... Aquests es col·loquen a primera fila i són els que més renou fan.
Els hippies són un subgrup més heterogeni, en el qual fins i tot m'hi podria incloure jo. Hi ha gent de tota mena, les característiques que els identifiquen en major o menor grau són: mocador palestí i roba de muntanya (Quechua no és un idioma, és una secta) o amb lemes o grups musicals reivindicatius (extrema esquerra, liberació nacional...). Solen ser peluts (barbes, cabelleres); alguns també semblen (o són) okupes. No exhibeixen l'estètica dels hippies dels seixanta, per descomptat. Això sí, tot déu fuma porros.
Vaig apujar-me el mocador palestí fins el nas. Cal Suís és a la falda de la Serra de Collserola i anit el fort vent intensificava el fred dels sis grauets de temperatura. Més motivat per la rasca que per la pròpia música, deixava que el meu cos es bellugués al seu compàs. El grup era certament dolent (o, si més no, a mi no m'agradava). El que el salvava era que tocava cançons conegudes, d'algunes de les quals en coneixia la lletra i tot. N'hi havia algunes, però, que no havia sentit mai. Deu ser per això que em va sobtar veure els okupes, majoritàriament anarquistes, ballant coses més aviat independentistes; o hippies entusiastes amb la kale borroka i altres coses que fan pum!.
La forma de ballar aquesta música també és curiosa: la jovenalla s'etziba empentes mútuament, espatlla contra espatlla, caient algú invariablement a terra. Alguns assistents menys ballarucs executen moviments de colom, alguns amb gràcia i tot.
A dins de Cal Suís es passaven fotos per ordinador i es preparava un concert de flamenco. Però hi havia poc espai, a dins, i començava a pesar figues, així que vaig pujar a la bici i vaig plantar-me a casa en tres minuts. Ja n'havia tingut prou i, a més, no és que em deleixi gaire pel flamenco, jo.
Leave a comment