CdJaEdLiXS

A Esplugues hi haurà un Casal de Joves. Moltes entitats i associacions juvenils ja han dit la seva, però pel que sembla l'Ajuntament farà el que voldrà. A despit del que molts demanem, sembla gairebé segur que la localització del Casal serà a Can Vidalet, un barri a tocar de l'Hospitalet molt allunyat del centre. Can Vidalet és un dels barris més densament poblats; és el típic barri aixecat desordenadament i a corre-cuita durant els seixanta i setanta i on s'amuntegava la immigració espanyola. És un barri obrer, lleig, castellà i, fins fa poc, completament aïllat de la resta del poble gràcies a dos torrents força profunds, un dels quals actualment travessat per la Ronda de Dalt. Durant els darrers deu anys l'Ajuntament ha construït el Pont Nou i el Parc de la Solidaritat per salvar els dos torrents i unir els barris de Can Vidalet i Can Clota a la resta del poble. Per descomptat, aquests dos barris mereixen l'atenció de l'Ajuntament. Ara bé, instal·lar a quinze minuts del Centre el Casal de Joves no ens sembla gens encertat.

L'Ajuntament vol que l'encarregat de gestionar el Casal sigui l'empresa Xou. Hi ha alguns joves que s'estimen més l'autogestió o, si més no, una gestió mixta. L'autogestió és potser la manera més maca i participativa però requereix un jovent molt implicat: la majoria dels Casals de Joves autogestionats acaben desapareixent o passen a ser gestionats per una empresa. Creiem que la gestió mixta de l'empresa que sigui amb els joves més implicats és la millor opció, tant per les subvencions que es rebrien de l'Ajuntament com pel fet que d'aquesta manera els joves podrien decidir directament el futur del Casal.

Ahir vam anar al Casal de Joves de Sant Just per assabentar-nos de primera mà de com en funciona un a la pràctica. És interessant de comprovar com ha evolucionat (de gestió mixta a exclusiva de l'empresa), com estan organitzats els espais i les activitats i els problemes i reptes que tenen. El de Sant Just és un model força bo, amb algunes coses a millorar però al que ja ens agradaria que el nostre s'hi assemblés mínimament. A més, vaig saber que hi treballa mon tiet, el tal Xavier Santacreu, al qual vaig veure per darrer cop quan jo tenia sis o set anys, i que recordo jove, amb rínxols, ulleres i alt com un Sant Pau. Ara deu tenir uns quaranta anys. Resulta que porta tres mesos de baixa per estrès.