Les festes de Santa Magda són les més maques d'Esplugues, tot i que pel que fa a gresca guanya Sant Mateu. El cas és que el rotllo folki d'aquests dies posen molt de color a tot plegat, un factor que enguany s'ha potenciat força. Des de la colla s'havia volgut donar més volada a Santa Magda, patrona d'Esplugues, i des de la Coordinadora s'havia estat parlant d'això des de feia temps. Es volia organitzar la cosa al voltant dels actes d'ahir, amb la Processó del Ferro (m'agradava més Ferro Crucis, a mi) com a punt central. Finalment, els Diables no han volgut participar-hi (o no han pogut, tant és això) i la processó no m'ha semblat especialment blasfema ni gaire semblant a un via crucis ortodox (em pensava que hi hauria més paròdia religiosa i més consciència general), però ha estat de puta mare i esperem que tingui continuitat. Jo, per part meva, tinc el cap molt espès.
Santa Magdalena és el dia 22. Jo sortia tard de la feina i arribava quan estaven fent el pilar al mig de Laureà Miró. Sembla que tot va anar com sempre, amb l'homenatge al ginjoler de sempre i un ball del babau suposo que més lluït per tal com han estat fent tallers perquè més gent el conegui. Bé, pel que fa a castells, tot ha anat rodat; em diu el Lluís, cap de trons, que tots els pilars tenien alineacions diferents. En vem fer sembla que tres caminant i quatre de normals. El de davant de l'església aquest any no va caure, mentre els diables feien comèdia. Després, en els versots, els vaig veure una mica transitant per galàxies desconegudes amb òrbites molt excèntriques.
El nostre pilar a l'església el vaig veure per segon any consecutiu fora de la pinya i em vaig poder dedicar a mirar-lo des de l'altar, fent fotos. Vaig fixar-me en l'ovació de la parròquia, és una cosa desmesurada. El pilar el feia en Jaume I, que em penso que feia anys que no pujava a cap pilar fins aquesta temporada. D'altra banda, el tema de l'ofrena floral va ser diferent, amb un clavellet per nen (i nena) i els que sobraven els portava altra gent, com ara l'Estrella. Tot plegat, molt bonic i etcètera. I el centre de flors, oh meravella.
Pel que fa als versots, jo m'esperava que castells rebéssim perquè l'any passat no ens van dir res i tenien feina acumulada. Ara bé, com tothom sap, hi han formes i formes i com que alguns es pensen que tenen la veritat absoluta es deuen creure amb el dret de cantar aquestes «veritats» amb una estridència eixordadora. És a dir, sense una mínima elegància, una crítica barroera visceral amb noms i cognoms de vol gallinaci i molta mala hòstia, purament destructiva.
I com que sabia que rebríem, estava a punt amb paper i boli per apuntar. Tot just sortir de l'església els diables feien un pilar amb nines inflables lligades a un pal mentre el Jofre amb el micro cantava les gestes dels Cargolins, com ara el pilar al casal de la Guàrdia Civil de Torrepacheco de fa 10 anys, la foto dels polítics i altres coses, com ara un pilar que vem fer als detinguts del Caufec fa sis anys i el pilar segons ells hipòcrita per les assemblees dels indignats dels collons. Què serà el proper, un pilar al Bernabeu? Això ja ho deia la primera que va sortir a recitar els versots, que ara no recordo com es diu. Aquesta noia ens recordava que «azul, verde o marrón, un cabrón es un cabrón», i acabava desitjant-nos sort amb el 4de8.
El Pastor sortia després i feia d'advocat «dels altres»: entitats, Ajuntament i mossèn. Venia a dir que si algú critiqués els Diables com ells critiquen la gent, es posarien com una mona perquè ningú no té la veritat absoluta. Estava força bé i recitava de memòria, teatralment. Una petita dosi d'autocrítica irònica i divertida sempre està bé.
Després de tres noies que parlaven dels diables infantils (i que també deien que els Diables han passat de ser uns beguts a ser uns jubilats i que l'objectiu de la colla nova és follar-se algun pare), va aparèixer el gran piròman d'Esplugues, que entre les seves paranoies demanava als Castellers si «estáis con los políticos haciéndoos pajas», ens recomanava que li mengéssim la polla al Giner, ens repetia això de la hipocresia del pilar pels indignats i s'embardissava per retorts viaranys parlant d'en David Carreras i del memorial que ens vem empescar l'any passat, que segons ell demostra d'una banda la hipocresia dels Castellers, que ens el vem empescar a darrera hora només per fer una actuació més al poble, i d'altra banda la de la resta d'entitats, ja que només els Diables es van sumar al Memorial, fent la cercavila cap a l'església. Això li servia per parlar del Paco i del Tarrés i de no sé qui més, que són l'exemple que els Castellers només miren per ells mateixos, passant-se pel folro dels collons la resta d'entitats, com també demostra el fet que no pertanyem a Festes Populars. I si no fos tan imbècil potser sabria per què no hi som i per què el Paco, el Tarrés i tota aquesta gent no hi ha volgut ser, i que malgrat tot és el Tarrés qui va a la coordinadora d'entitats i tota la pesca. Però ara no tinc ganes de replicar uns versots que, si volien argumentar alguna cosa, a mi em sembla que l'únic que confirmen és que hi ha gent a Esplugues que ha perdut el nord ja fa temps.
Després de l'espectacle del Jofre, que es va quedar a gust, va aparèixer el Vinyoles amb el cavall de Geganters, en Quim, que havia «robat». Els seus versots eren una diatriba contra Gegants, que no treuen a ballar mai el Quim ni el fan muntar per en Mateu. Tothom sap que això és perquè els geganters són una colla de jubilats sense relleu generacional, ferida que es va dedicar a furgar sense gaires contemplacions. Sembla ser també que en Quim va caure pel carrer Montserrat i que es va fer una esgarrapada a un costat; una ferida física que objectivitza l'altra ferida. En tot cas a mi em sembla només això, «una esgarrapada» i prou.
L'aire que es respirava era de tempesta. De fet, amenaçava tempesta tota la nit i va ploure cinc minuts, un xarbot ràpid, cap a la una de la matinada. Els Geganters estaven molt ofesos, i els Castellers estàvem, en general, indignats sobretot pel que havia dit del Carreras. Tota la resta ja ens ho coneixíem i sabíem que ens tocaria sentir-ho, perquè no són gaire originals, però allò del Carreras va semblar de molt mal gust i de gent que, definitivament, transita òrbites molt llunyanes, per territoris espacials desconeguts de foscor impenetrable i gelor mortal. En tot cas, el nou lloc per sopar, a la plaça de l'església, feia molta més germanor entre entitats i permetia comentar la jugada entre tothom. Estava força bé, i suposo que aquesta mena de misèries són inherents a la vida de poble, que és precisament també la grandesa de ser un poble i no només una merda de ciutat enclastada a Barcelona.
Jo vaig arribar a casa molt torrat i vaig clapar tant com vaig poguer perquè l'endemà, ahir, treballava al matí. Després de dinar i de fer la migdiada a casa, vaig tirar cap al Robert Brillas per jugar a la botifarra. Feia temps que no hi jugava. Realment, a mi tant me fa guanyar o perdre, jo només vull jugar. Sóc un ludòpata borratxo. Vaig anar fent birres a un ritme prudencial de llauna cada mitja hora. El cas és que quan va començar el Ferro Crucis o com se digui ja començava a anar content. Estava en aquell moment d'eufòria etílica sostinguda que si se sap portar bé pot durar molta estona i que m'agrada força. Sóc un embriac feliç.
La Processó del Ferro va anar a ritme molt veloç per Laureà Miró amb un camió tartana amb una bóta de licor de ginjoler que no parava de rajar, mentre el mestre Casellas anava punxant música de la seva, que és una barreja entre folk i electrònica, un còctel que, com l'alcohol, si no es barreja bé fot un mal de cap impressionant. Doncs quan vem arribar al carrer Montserrat vem anar pujant molt més a poc a poc, amb petits balls de les entitats i el nostre pilar caminant. És un pilar espectacular, il·luminat per les torxes i tot terreny, que ha de salvar obstacles improbables com bigues, branques i plantes amb un desnivell important. Per això cal pujar i baixar el pilar (per sota) un parell de vegades, fer-lo girar alguns cops, cal que l'enxaneta s'ajupi sota un arbre... La colla en va sortir eufòrica, també, i tothom va flipar mandonguilles.
D'allí va començar el correfoc de Boc de Biterna, que anava de les eleccions municipals i dels indignats. Jo em pensava que parlarien de castells, però no vaig veure que ho fessin. Per cert, tampoc no vaig adonar-me que ni als versots ni enlloc esmentessin el pilar al Rotary. En fi.
Doncs això, un cap de setmana molt complet i divertit. Jo vaig acabar al xino, però vaig adonar-me que de cop i volta estava molt cansat i molt begut, així que vaig prendre la bici i a dormir deu hores seguides, que ja ho necessitava. D'aquesta manera, no vaig pujar a l'Esplurock, malauradament. I aquesta tarda, diada del Gall per acabar el cap de setmana.
Aquestes fotos són d'en Lluís Tarrés:
Leave a comment