Diumenge de Rams

Avui és Diumenge de Rams, se celebra que un tal Txus va entrar triomfant a Jerusalem abans de què el crucifiquessin els jueus deïcides.

Corrent de camí a l'església m'obria pas entre la gernació endiumenjada, suat, amb la samarreta de Cannibal Corpse i els cabells rulls al vent. Molta gent amb palmons, pares fotografiant fills, molt de xivarri, i jo que hi "cantava com una cloïssa". Per aquesta raó no m'hi he detingut i he continuat carrer amunt, fins arribar un altre cop al Puig socarrat.

I bé, quatre hectàrees i mitja no és tant. He baixat a la font de la Senyora per comprovar el seu estat, i a banda dels imbècils que feien cua per omplir garrafes i garrafons, el panorama ha estat gairebé immillorable: per fortuna, no s'ha cremat.

He passat davant d'aquella gentalla, he seguit el curs de l'aiga que neix de la font i no he trigat a trobar les canyes calcinades, rera el primer revolt. Des d'aquell punt he grimpat per la vessant de la muntanya fins a ser a un lloc més pla. M'he passejat entre els matolls rostits i les desferres dels pins, els quals havien estat plantats anys anteriors. De res no serveixen aquests minsos esforços si cada deu anys hi ha un incendi.

He acabat de pujar fins al camí, transitat per ciclistes i passejants. He voltat amunt i avall, fotografiant la desgràcia. M'ha sobtat veure pinets supervivents enmig de matolls carbonitzats, és impressionant com s'aferren a la vida. A mi, si em plantessin enmig d'un incendi, aviat seria pols negra.

Cap cot, amb cendra als braços i deixant enrera la fortor de socarrim, m'he tornat al poble, on un devessall d'idiotes celebraven el Diumenge de Rams. És prou irònic, oi?, que avui escaigués més el Dimecres de Cendra, ara que falta tan poc per acabar la quaresma... Quaranta dies al desert, més de quatre hectàrees cremades, un desert de cendres. Si no plora aviat el cel, mal que sigui de dolor, se'ns assecarà la llavor que ens ha de donar un món millor... (versió de la cançó Agua d'Ixo Rai, del disc «El último grito»).

[+ Fotos]