Parlant de castells

Els comunistes han de passar per la dictadura "proletària". Els anarquistes durant la seva revolució es dediquen a definir i eliminar la reacció. I quant dura la revolució? I què és la reacció? I tot és sang i fetge i cruixir de dents.

I pensava en això perquè al fòrum lliure de la Colla Jove de Tarragona ara cal registrar-se per poder-hi escriure. La societat no està preparada per grans revolucions, i és difícil que mai ho estigui.

També pensava en què potser ens sentim més vius davant d'un perill mortal imminent. Per exemple, l'altre dia anant en bici, en un revolt de poc no atropello uns iaios, que em van fer tòrcer i caure a la carretera, amb trànsit fluïd que em venia de cara. En aquests casos se'm deixondeixen els sentits, segrego hormones com l'adrenalina, el cap treu fum, etc. Suposo que per això la gent practica esports de risc, per sentir-se més viu. I pot ser una de les raons per les quals faig castells. De vegades saps que cauràs, i malgrat tot t'hi aferres i t'hi escarrasses, i ho dónes tot i ets viu. Els castells amb casc són una mariconada; sense por de trencar-se el cap, un castell no és un castell.

Ahir vaig anar una estona a la festa alternativa de Sants. Hi vaig anar tot sol però al final vaig trobar gent d'Esplugues i castellers universitaris. Vaig fer de contrafort a un pilar (qui dóna pit al baix). En ser una construcció muntada sobre la marxa i amb gent de molt diverses procedències, el fet és que a mi no em donava pit ningú i havia d'aguantar tot sol el baix, que de fet tampoc no va patir gaire gens. Pilars borratxos, pilars espontanis, sense faixa, bajanades.

Diuen que els castells és cosa de quatre nacionalistes folkloristes rancis. En fi, tant se me'n fot. I el casc, a prendre pel cul.