Dos de dos

Havem vist «Dos de dos», obra de teatre, al Brossa, espai escènic alternatiu, d'aquells que mostren obres que costen d'entendre i cal rumiar-hi una mica en silenci per treure'n l'entrellat, o alguna cosa. Aquesta vegada no ha estat diferent i ja, des de la primera escena, comences a planye't d'haver comprat l'entrada. En tot cas, trobo que un cop entrat i acceptat el joc de quatre diàlegs simulanis entretallats —recurs que es va repetint contínuament—, i aterrat sense manies en la proposta del senyor Albert Mestres, dramaturg, tot comença a rodar més fàcilment.

L'obra escenifica les relacions d'una parella granadeta de catalans de la ceba que viuen en un barri decadent, marginal, del centre de Barcelona —potser el mateix Born—, i que, veient com tot allò amb què s'identificaven s'enruna, focalitzen les seves frustracions contra els immigrants, personificats en un veí que, pel que sembla deduir-se dels diàlegs impossibles, hauria robat tres-cents euros, potser ajudat per la filla de la parella, que també sortia amb un tal Mohamed. En concret, és la dona qui escup la majoria o la totalitat dels tòpics contra els immigrants, alguns dels quals fins i tot jo he fet servir, com ara que són incapaços de proferir una puta paraula en català. En tot cas, la dona, hipòcrita ella, se sent atreta per aquest moro, que és butanero, i quan el marit bada puja a la cambra on el tenen tancat i follen alegrement.

L'home, per la seva banda, passa bastant de la muller, defensa l'immigrant, s'ofega en raigs de vi, recorda tot sovint quan ell era cap de colla i parla una mica de castells, de vegades errant-la, com quan posa manilles al tres de nou —un error d'allò més tòpic, quants cops ho hauré sentit? En el fons, tots dos són uns pobres infeliços que veient perdre la seva identitat, rebutjant com a agressiva la cultura de l'immigrant, blasmant-lo per totes les malvestats que els han anat colpint, sublimen finalment totes llurs pors i limitacions en el rostre d'un desgraciat sense un clau a la butxaca.

Com que no veureu l'obra, puc explicar el final. Sembla ser que una filla de la parella s'enrotlla amb el Rajid. La mare no ho pot comportar i el pela. Acaba la parella menjant un estofat de moro, i ella acusa el marit d'atrida, que segons sé vol dir «grec» en les guerres de troia i Grècia, cosa que enllaça amb la història d'Helena i Menelau que, resumidament, segons sé de L'Eneida i sobretot de la Viquipèdia, va anar així: Menelau era rei d'Esparta, casat amb Helena; per la seva gran bellesa, Paris, fill de Príam, rei de Troia, la seduí o la segrestà; quan acabà la guerra de Troia, la parella es reconcilià i Helena i Menelau regnaren a Esparta feliços i menjaren anissos.

En fi, es pot assajar de fer un paral·lelisme estranyíssim entre l'obra i la guerra de Troia, si la coneixeu una mica, i llavors tot pren una altra llum. Però si del que tracta Dos de dos és de la identitat dels catalans i com es prenen la immigració, trobo que és una forma d'expressar-ho original tot i que el missatge no ho sigui de cap manera, i que si és difícil d'entendre'l no és perquè sigui molt elevat ni filosòfic —ni antitòpic ni mil collonades més—, sinó perquè han introduït tantes filigranes de tota mena que no hi ha manera d'agafar-lo per enlloch. T'hi repenses i en treus algun suc, però a mi, si no me l'arriben a explicar, no sé què hagués acabat pensant. El missatge? Que si no fem l'esforç de conèixer l'immigrant acabarem bojos incorrent fins i tot en el canibalisme, la llei de la selva, el ball de bastons.