Quarts de quatre, bon hora per començar a escriure alguna cosa, baldament sigui infringint la normativa ja d'entrada. Que se l'entaforin pel ses!
Ahir, havent dinat, pujàvem a l'Autocorb --funest nom còrvid, inescaient a un mitjà de transport!-- amb la lleugera ressaca de la final de Copa. Mirava de llegir els «tirosos vocables» d'Espriu, però no estava gaire per la feina, i just quan m'embalava una mica: patapam, catric-catrac, ja érem als Camps Elisis. Els Camps Elisis de París amb la nòria de Londres, tot força més casolà: l'Aplec del Cargol de Lleida, molt de penya de l'espardenya i de xarrups de suquet en cloves de mol·luscs bavallosos i tal i tal. Les emanacions de cervesa vessada pel recinte de les barraques eren una invitació al mam tal com digué aquell jueu, «preneu i beveu-ne tots», sang vessada per [a] nosaltres en remissió dels pecats. I així férem.
Un cargol cerveser ens indicava l'indret dels castells i ens convidava, altre cop, a fer la birra amb els braços oberts. Ens enfaixàvem a l'ombra al costat de la glorieta i tancàvem la pinya dels pilars d'entrada, feina senzilleta i així com per quedar bé abans d'encetar una diada molt tranquil·la que a mi, personalment, em va agradar molt. Ja tenia ganes d'una actuació així, sense pressió, sense forçar gens, per gaudir dels castells i de l'ambient. I així fou.
Els castells no van tenir gaires complicacions i no hi ha gaire res a destacar. Vem començar amb el 3de7, vem seguir amb el 4de7a i vem enllestir amb un 4de7. Els castells estaven força bé de mides, força ben parats, força sense maldecaps, i amunt i força equilibri valor i seny. I un pilar de cinc per cloure-ho-hi. Com a novetats, que jo sàpiga, hi van haver nens que van estrenar-se en posicions diferents, però tot i que m'ho van resumir no ho tinc gens clar, i el Jonàs, que jo sàpiga, va fer de terç, per primer cop, en un castell de set, al 4de7. D'altra banda i segons la foto, sembla que el 4de7a tenia un rengle al Papiol; pot ser.
Com a cosa a destacar, el cap de colla no va anunciar quins castells faríem a plaça després d'assaig. Jo calculava que serien 3, 4 i 3a, però vaig errar-la amb el de l'agulla. Malhaja el maleït malastre de malson malastruc! Targeta vermella.
Pel que fa als Castellers de Lleide, bona actuació també per a ells, amb 3, 4 i 5de7, també amb força facilitat, i amb un 5 una mica remenat i amb algun problema a la torre. Benhaja el beneït bonastre de bona benastrugança!
En acabat, foto amb el cargol gegant cervesaire, i en fila cap al local dels lleidatans, un local molt escaient per a una colla però que canta com una cloïssa enmig del barri vell. I així, amb aquesta sentència, relliguem escaiences, mol·luscs i cargols cervesaires i podem anar cercant al teclat el punt final d'aquesta crònica de merda.
I que no eren maques, les cigonyes?
Abans d'acabar, un cop més, vull assenyalar la gran acollida que ens van dispensar els Castellers de Lleida, i sobretot la cargolada impressionant a què ens van convidar al seu local. El genocidi cargolí va ser espectacular i només hi vem trobar a faltar un vi una mica més bo, perquè la major part de la ressaca d'avui és deguda a aquella infàmia de Badajoz. Però no tot pot ser perfecte! Els cargols, però, eren excelsos, d'una sublimitat egrègia...
I tornant cap a Esplugues, vem fer una mica de soroll a l'Autocorb, amb pilons i arrencacebes, mentre escuràvem una ampolla de vi aigualit i fèiem temps per seguir privant a la Closca dels Cargolins...
Més fotos.
Alabat sia déu.
Leave a comment