Ahir, actuació a Valldoreix, dos anys després d'anar-hi per darrer cop. Actuem en una estació de ferrocarril d'una entitat municipal descentralitzada, és a dir, als afores dels afores, amb els núvols de pluja que passaven desafiadors i el retruny dels trens que semblaven tempestes. I amb l'aire procel·lós de Zaratustra van braolar els nostres castells a Sant Cugat: pum!
El grup de trunyocletes havíem quedat a les deu davant l'Ajuntament, però entre naps i cols es va fer prop d'un quart i mig d'onze. Havia pensat d'anar pel camí més dreturer: camí de l'emissora pels "tres turons" fins al mirador de Vallvidrera a la carretera de Molins, prendre el carrer del Mont d'Orsa (que deu ser el Puig d'Ossa de l'emissora) fins al centre del poble, i allà agafar la carretera que voreja la via del tren fins a l'estació de Valldoreix. No havia pensat que potser per allà hi havia més desnivell que per les Aigües - Vallvidrera. Així, arribar a la plaça Mireia va ser una mica complicat, però continuar pujant cap al camí de l'emissora va ser un petit drama, amb fetges per la boca i bicicletes a punt de rebentar. El camí dels tres turons cap a la carretera de Molins va ser un nou desafiament per als esfetgegats ciclistes, que suaven la cansalada, les cerveses, el tabac i la toxicomania variada, alegre i combativa. Un cop a Vallvidrera gairebé tot era baixada, però el desballestament i esbocinament en marxa era un perill que rodolava sobre algunes de les nostres més estimades trunyocletes. Finalment, però, vem arribar a l'estació àdhuc amb temps per fer una cervesa en un forn forà de l'entitat descentralitzada.
Com podeu comprovar, fèiem una pinta de ciclistes professionals que fa caure de cul a terra:
Com era habitual, érem tercers en l'ordre d'actuació. Aquesta vegada no hi havia les famoses pissarres que han començat a voltar per les places aquest setembre, sinó les típiques carpetes amb fulls guixats inextricablement amb aberrants i capricioses línies traçades amb boli bic; entre naps i cols les coses van tornar a ser una mica lentes, però què hi farem. El radar del mòbil avisava que s'acostaven xàfecs: si no ens afanyàvem potser ens mullaríem.
Vem començar amb un 4de7 sense els teòrics quints del 4de8, suposo. De desquadrat, no sembla que ho estigués del tot, però la pinya va ser un drama, amb baixos esbufegant o gemegant i els segons remugant i el castell remenant-se com en arenes movedisses. Va ser un suplici, per sort es va acabar, i el dubte del 4de8 va tornar a planar com un voltor àvid de cruspir-se la carronya de les nostres esperances ventisses per un carro gros que sembla que vol anar pel pedregar (apa, una metàfora de merda més en aquesta frase i em peta l'ordinador a la cara).
D'altra banda, s'hi va estrenar la filla del Mascherano, que el tenia de contrafort darrere el meu baix, i que tot i que jo li anava dient com anava pujant, al final no es va assabentar de gaire res perquè aquell sector de pinya era un bàratre monstruós. A més a més, va començar a plovisquejar durant el castell, un plugim que va remullar lleugerament algun altre castell.
En segona ronda era el torn del 5de7, que es va alçar petri i marmori i amb mides elegants i esveltes, un bon 5 que segueix la línia dels cincs que hem anat fent en aquest segon tram. Com a nota destacada, s'hi va estrenar la Laia, que totes les veus refilen que és un diamant en brut que tralarà. Brindem amb ratafia, doncs! Com a nota curiosa, vaig tornar a fer de contrafort en un castell a plaça, a la rengla del tres en aquest cas, i no recordo quan va ser el darrer cop.
Per acabar els castells, vem portar un 4de7 amb agulla, que va pujar al segon peu (el primer era un rombe bategant), força bé de mides, amb l'agulla que tendia a anar més cap a un cantó per la baixada de la plaça o el carrer o l'aparcament de l'estació. En fi, el meu record és que va anar molt tranquil i a tancar la història amb un pilar de 5.
Pel que fa a les altres colles, els Gausacs començaven amb un 4de8 que no recordo gaire, la impressió és que no va patir gaire però que tenia mides una mica heterodoxes i que va tremolar una mica a la descarregada. El 3de8 de tot seguit va anar molt rodonet, parat i lluminós, un castell gairebé perfecte sota la pluja lleugera. Per acabar, un altre cop el 2de7, aquest cop una mica obert, amb una petita seca que va fer brandar el castell quan l'enxaneta estava a punt de travessar, cosa que la va fer aturar-s'hi un moment; finalment va fer les tres passes i clàssica de vuit a la butxaca, els malparits.
I els Moixiganguers, també fidels a la tradició de plantar-nos el 2de7 als morros, van descarregar el seu 2 amb més seguretat que el de Gausacs. Tot seguit van desmuntar un 4de8 que no semblava que estigués malament: vaig sentir a plaça que el cap de colla no sabia què hi havia passat, i que deien que per dalt les mides eren molt dolentes. En repetició el van descarregar sense més històries i, per acabar, van fer el 7de7, que com a truita era una mica un desori, l'enxaneta va trigar tres dies a passar d'una banda a l'altra, però fora d'això es va completar sense entrebancs.
En fi, totes dues colles van a tota màquina cap al Concurs, amb la tripleta de vuit descarregada com a objectiu. Nosaltres, ai pobrets, ja veurem què collons fotrem. Tot és molt incert en aquesta setmana de Festa Major.
Per tornar, els Trunyocletes vem agafar el tren, vem baixar a Peu del Funicular i vem pujar al funicular de Vallvidrera fins a la carretera de les Aigües, per on vem tornar cap a la Closca, on els pollastres encara no eren arribats. Fa goig que el grup de ciclistes s'eixampli, després d'alguns anys que érem molt pocs. A la Closca vem estar parlant de castells, de candidatures a cap de colla, de castells, de les incerteses de Festa Major, de castells, i també d'alguna altra cosa relacionada amb els castells. Finalment vem tancar la Closca i vem fer cap a casa, en un estat etílic sorprenentment controlat per part meva.
I ara aviam què putes passa.
Leave a comment