Doncs ahir vam tornar a Sant Joan Despí, 'Sanjuande' per als oriünds, des que fa alguns anys la Junta d'aleshores va pensar que havíem d'intentar colonitzar un territori disputat amb Cornellà (i que, francament, trobo que ens tenen prou avantatge; a més, ells repartien pamflets a plaça i natros no). La primera actuació a Sant Joan de Spit va ser el 2012; els nostres millors castells en aquests anys han estat, per ordre cronològic, 3de7a, 5de7, 5de7 i el 3de7 per sota d'enguany, que amb el 7de7 ha estat francament superior als anys anteriors.
Així que baixàvem volant la carretera de Barcelona que transita en paral·lel al Trambaix, aquest cuc de ferro que si l'has d'agafar per baixar al centre de Sant Joan Despí t'hi pots ben morir. Jo amb la bici hi vaig ser en menys de 10 minuts, i lloat sia Jaume Barri.
D'altra banda, parlant de bicis, els de Sant Joan Despí es podrien apuntar dues coses: el carril bici que baixa per la carretera de Barcelona és una puta merda (bé, la mateixa merda inútil que els d'Esplugues). La segona és que els aparcaments de bicis de la plaça de l'Ermita són una altra merda inútil que suposo que els han instal·lat per donar totes les facilitats als lladres de bicis.
Se m'havia fet el dia abans una butllofa estranya a la planta del peu i caminava ranquejant, per la qual cosa feia les visites a l'ambaixada pakistanesa a ritme tropical --estil tramvia. Força puntuals totes tres colles (Carallots, Cornellà i nosaltres) vem fer els pilars de 4 d'entrada i, sense esperar més, va principiar la gran cosa.
Érem els primers i teníem la intenció de començar de 7de7, però la truita es va haver d'esperar a causa de la incompareixença d'un terç, el nom del qual no diré. Així, com que l'Emmel encara no hi era, vem obrir rondes amb el 5de7, en el qual vaig tornar a entrar d'agulla, a la plena, i vaig abandonar el meu lloc habitual els darrers anys, de lateral interior de la torre. D'agulla el castell es veia molt tranquil, el tres molt rodonet, tot molt bonic, i la sensació general era que l'havíem fet amb la punta de la fava. Perfecte.
I llavors tocava el 3de7 per sota, un castell que ja havíem fet 3 cops aquest 2015: a la Sagrada Família, per Sant Jordi a Esplugues i al Poble-sec després del 4de8 descarregat. Els assajos havien anat una mica aixins (en un dels de dilluns el Rai, que és el meu segon, gairebé em cau al damunt), o sigui que ens havíem de concentrar i fer les coses bé per llò de no fotre'ns-el per barret. La qüestió és que va anar pujant a bon ritme, ben compassat com se sol dir, també molt rodonet i bonic, el Rai no em va caure al damunt i es va acabar de dreçar amb solidesa compacta indestructible. Va passar l'aleta pel capdamunt de la cosa i es va descarregar amb el joiós càntic famós arreu de l'univers.
Contents com uns dements, vem veure passar les altres colles i va ser l'hora de muntar la malaurada truita de set, afrosa cosa informe, baluerna que consterna tot el món que té la dissort de contemplar-la, i tal. Bé, entrava altre cop d'agulla, a allò que en diuen "tres" per dir-ne d'alguna manera, i vaig veure que encara podia respirar i anar mirant amunt com es nava bastint aquell amuntegament de persones. I res, a banda que semblava que les mides no eren les millors (per exemple, el meu segon no arribava al que en diuen "rengla" del 4) i que va sortir una mica remenada, també sembla que es va fer amb la punta de la fava, aitambé.
O sigui que ja teníem la cosa feta. Vaig sortir-ne amb la faixa desfeta i, per tant, em vaig desenfaixar. Vaig buscar una foto de la truita i, un cop trobada, vaig anar a cercar suc d'ordi fermentat a l'ambaixada. Tornat que hi vaig ser, va ser l'hora d'esperar que féssim els dos pilars de 5 simultanis i els dos de 4 posteriors. Finalment, vem voltar una mica per Sant Joan Despí.
I de les altres colles, quoi? Doncs Cornellà, que sempre ens acompanyen, van fer un 5de7 en què vaig veure el tres molt obert o si més no la rengla molt estirada; un 4de7 amb agulla que prou bé, no sé si va ser on l'enxaneta del pilar li va costar déu i ajuda baixar, i un 3de7 que dallò sense història (acabo de veure que el DIEC diu que 'd'allò' i 'd'això' s'escriuen "aglutinats" i ara tinc un cobriment de cort).
Pel que fa als Carallots, una colla simpàtica que ens visitarà en un assaig aviat, van començar amb un 4de7 que em va semblar que es va haver de defensar una mica a la descarregada; tot seguit van desmuntar per alguna raó un 5de6 que vaig veure entre els arbres; en repetició van carregar un 3de7 que de feia estona havia anat perdent la mida, sobretot a terços, i que va fer una mica de mal a la Paula, que m'havien comentat que si s'havia trencat el braç o desllorigat l'espatlla, per
[Temps mort: "hombrus" i "caderes" no existeixen, parleu amb propietat; d'altra banda, només teniu una esquena, no podeu posar-vos "d'esquenes" amb ningú. I moltes altres coses. Adéu adéu.]
ò no va ser res, al final; després de la llenya, els Carallots van fer un 3de6 estrany, perquè no se sol repetir mai l'estructura, però de coses estranyes se'n veuen a tort i a dret per les places; per acabar, un pilar de 5. Val a dir que pel que sembla les altres dues colles eren molt més partidàries de fer pinya amb les altres colles, motiu pel qual el Pujo ens va esbroncar una mica durant mentre quadrava la truita. Jo, com que faig fotos, no m'hi acostumo a posar, però és cert que la nostra colla mai no s'hi posa gaire.
I res, alguns van anar a sopar i jo vaig seguir amb l'ordi fermentat amb el Roman, vem pujar per la Fontsanta i vem acabar discutint amb un paio que no sé què deia del català i que els nacionalistes són sempre els altres i que aquí s'imposen moltes coses. O sigui que vaig pujar a la bici i a dormir. Visca Santjuande.
Leave a comment