S'ha acabat la temporada castellera i ara estic orfe. Pensar en els castells, en la colla, en els merders, deixar ara que passi el temps, aviam la nova Tècnica què farà, aviam la Junta què farem, aviam què. Ara que es desbrossa el futur immediat, caldrà mirar una mica enrere, dos anys, i recordar d'on veníem i on anem. Recordo, aleshores, les pors del cap de colla que sortia; les de l'actual les desconec, només en podria parlar de les meves. Però, com ja faig d'un temps ençà, no les publicaré pas en un bloch de merda que.
La temporada ha acabat espectacularment bé: hem repetit la mateixa actuació de Festa Major, que era la millor de la nostra història, hem fet el segon tres de set per sota i, a més a més, hem acabat l'actuació amb dos pilars de cinc, fet inèdit que ha deixat un molt bon regust de boca, com aquell vano de cinc a Figueres de fa dos anys. Hem sortit molt contents, radiants i eufòrics, però era, amb tot, una eufòria matisada pel fet de no haver pogut ni carregar la torre de set enguany. Això és evident, i també és evident que cada cop es parla més d'assajar en sèrio els castells de vuit. I per tant, ahir estàvem o estava jo molt contents o content, però era evident que hi havia alguna cosa que aquest any no s'ha pogut fer i que neguitejava i també que alguna cosa queda per fer l'any vinent.
Ahir al matí havia plogut (crònica metereològica), però a partir de migdia el cel va anar escampant. Vaig calcular la ruta per Google Maps: gairebé trenta quilòmetres per carretera, fàcil, sense gaire desnivell. Calculava que anant a uns vint km hora trigaria hora i mitja, i sortia amb poc més de dues hores de marge per anar folgat de temps i evitar la nit, ja que la bici per carretera nocturna és perillosa o no m'agrada gens sobretot si no conec la via per on transito amb ingràvida i immaterial pedalada. En fi, que vaig ser-hi en poc més d'una hora i vaig estar mitja hora acabant-me un llibre i bevent una coca-cola a una cafeteria.
I això, a qui li importa?
Com és costum, l'actuació començava amb almenys mitja hora de retard, a les set ja tocades. Els Minyons eren els primers i «assajaven» l'actuació d'avui amb un pis menys: dos de vuit, tres de nou tremoladís (lleuger, diran alguns), cinc de vuit força inestable, i molts pilars de quatre, catorze o quinze. Els castells no patien massa, estaven molt ben assajats, però a mi em feien enarcar una cella de dubte si volien fer-ho tot de gamma extra. I més sortint de tres de deu, que té molts números per caure i capgirar tots els plans.
Nosaltres començàvem amb un castell que tenim molt ben apamat, el cinc de set. N'hem fet moltíssims enguany i és gairebé el nostre castell insígnia, ens agrada molt i mai no ens traeix, des d'aquella llenya inopinada al Clot fa dos anys.
A segona ronda provàvem el tres per sota, que ens havia caigut la setmana abans a Granollers. Aquest tres es va anar aixecant molt trontolladís i amb mides estranyes i feia patir una mica. Tanmateix, de fora estant, a banda del bellugueig, les aixecades es veien que anaven a bon ritme i que el castell tenia corda (tenia gas, segons es diu ara). En fi, l'última aixecada ha estat titànica i el tronc s'ha quadrat i assentat quan ha passat la canalla, i la pinya l'hem lligat ben lligat i tres per sota al sac. Crits. Eufòria. Alegria. Etcètera. Però no tant com altres vegades, segurament perquè.
A tercera ronda, el quatre amb agulla, que ens costa més que el cinc i que en aquesta avinentesa pujava amb un quatre romboïdal i obert com una mala puta però sense cap maldecap important, i el pilar s'ha mantingut bé i tal.
Ja per plegar, amb un ull posat als cinquanta mil pilars de quatre que perpetraven els Minyons, nosaltres fèiem dos pilars de cinc alhora. Es comentava de sotamà o de contraban que la colla tenia ja dos pilars diferents i que podríem tirar-los simultanis a plaça una nit de lluna plena amb cel serè. En tot cas, sembla que ningú no s'ho esperava (jo tampoc), segurament per la famosa tàctica de la distracció: tothom estàvem tan capficats amb el tres per sota i la torre de set que tots vem trobar-nos amb els dos pilars de cinc tan d'improvís que els estàvem fent a plaça i encara no m'ho creia. Jo estava al pilar aixecat per sota, que va acabar d'alçar-se just quan el de la meva esquerra era també coronat per l'enxaneta, amb una mena de coordinació només vista per terres maresmenques o arreplegades. Va ser una cirereta magnífica i inesperada i ara ja tenim una foto no trucada amb dos pilars blaus l'un a tocar de l'altre lluminosos com la riallada del bigotut que esberlava pel bell mig la volta celeste.
Vaig tornar a Esplugues en cotxe i vaig començar a beure moderadament, cosa que no va evitar que de tres a quatre de la matinada ja estigués bastant borratxo. Incapaç de qualsevol mena de comunicació que no fos estrictament castellera, recordava novel·letes d'aquestes franceses de l'any de Camus, o aquella altra russa del Subsòl, o altres històries més modernes, com la que havia acabat de llegir a Terrassa, d'un tal Handke que sembla que mai no li donaran el Nobel perquè és proserbi. Jo també sóc proserbi. Bé, en tot cas al local vaig acabar de veure clar el panorama de l'any vinent, que ja n'havia sentit coses però calia posar-les en comú. No m'havia interessat gaire, tampoc, per esbrinar-ho, però ahir sí que volia. Hauria volgut parlar de la Junta, també, però estava atrapat per la meva incapacitat de parlar, atrapat per l'alcohol i per la nit i pels meus estúpids problemes.
I ara que ho penso, no he escrit una crònica ni èpica, ni lacrimògena, ni mordaç. Però lo que penso... de castells... ja ho vaig dir ahir, més o menys. Estava cansadíssim de la puta feina, de la bici, dels castells i de la cervesa, vaig tornar amb bici a casa jugant-me la vida a cada pedalada i vaig tirar-me al llit amb les botes posades. Quan m'he llevat, els Minyons ja s'havien fotut el tres de deu pel cap.
Fotos. Les de la meva càmera són del Figo, que és un crac. Les altres, del Gilson, que també ho és, com ho demostra aquesta magnífica fotografia d'una qualitat temàtica i artística majúscula i macroscòpica:
Leave a comment