5de7! Diada i Prediada d'Esplugues

Reprèn el cronista les seves cròniques, per cronicitzar i aixecar castells de cabòries sobre l'activitat humana consistent a fer castells. I perquè no sigui dit, ni fer més marrades i perdre'm per trencacolls d'inanitat pasmosa, posarem fil a l'agulla ja.

Si bé l'activitat castellera de Festa Major començà divendres en motiu del Pregó, no cal insistir-hi gaire perquè només férem pilarets en xiroia cercavila en què vaig poder quedar-me fora força estona i vaig poder esplaiar-me en la meva activitat de gran bevedor de cervesa, que m'esterrecà cap allò de la una de la matinada i va fer-me optar per tornar a casa a dormir-la. Només destacar l'estelada de l'Ajuntament d'Esplugues, que per fi ha onejat gràcies, com ja vaig dir, a ERC, que per fi fa alguna cosa visible, tot i que sigui simbòlica.

L'endemà, després d'una altra cercavila força llarga i avorrida, cap a les 8 del vespre vam celebrar la diguem-ne prediada, amb Sant Cugat. No recordo gaire què van fer (dos castells de 7 i el 3de6s). L'ambient era de molt xivarri i molt poc agraït per fer castells, fins al punt que vem haver d'aturar l'actuació per una tabalada dels diables infantils. El primer castell nostre, el 3de7, va estar molt i molt ben parat, realment un luxe. A segona ronda, un 4de7 amb el tronc de l'hipotètic 4de7a, i amb les agulles sense lligar els segons precisament de cara al 4de7a. Tanmateix, qui sap per què, el castell no va anar gens bé, va bunyolejar molt, fins i tot va vellejar en algun moment, però es va descarregar sense cap moment de perill com aquells que vivíem quan només en portàvem dos o tres en tota la temporada, aquells temps en què fer un 4de7 era una odissea o un miracle, segons com, i que els antics de la colla recorden constantment: «Que això és un 4de7, eh?», o bé «Millor acontentar-se amb el 4de7 que no pas només carregar-ne un d'inèdit i trencar-nos una cama». Doncs en tot cas, allò semblen temps passats, i va bé meditar-ho ara i sentir-nos orgullosos de com ha crescut la colla en quatre o cinc anys gràcies a tothom i, per tant, també gràcies a mi, cosa que, evidentment, em satisfà i em gauba pregonament. D'aquesta manera, vem plegar l'actuació amb el 5de6, que l'endemà seria, com tots sabem, el colossal 5de7.

Com deia, diumenge fou la nostra Diada de Festa Major o d'aniversari, i també ha estat la millor actuació de tota la nostra puta història, en aquesta temporada tan meravellosa en què estem superant totes les nostres fites en tots els aspectes, acomplint el que fins ara eren només somnis i castells de núvols, i ara comencen a ser una realitat tangible increïble, perquè tot i que m'ho vaig creient, costa de creure que haguem pogut fer aquesta passa titànica per deixar enrere tantes frustracions i esdevenir una colla, per fi, de set i mig i aquirir, d'aquesta manera, una identitat lleugerament diferent: ja no som aquella colla petita incapaç de superar els castells bàsics de set, o aquella altra colla de sis que de tant en tant en feia algun de set a final de temporada; ara jo em permeto somniar poder fer castells de la gamma alta de 7 amb una certa regularitat, malgrat que costarà molt, ja ho estic veient, com ho demostren les greus limitacions que patim amb el pilar de cinc, que ens torna a fer la punyeta, i la canalla, que és fenomenal però la tenim molt justa i qualsevol defecció, baixa o absència ens impedirà repetir el 5de7.

Amb aquest proemi sense cap punt fins el punt final, si no comptem el punts i coma ni els dos punts, passo a parlar de la Diada pròpiament dita. Començàrem amb el 3de7, que és el castell que acostumem a tirar primer últimament, a diferència del que passava fins la temporada passada, en què com que teníem força confiança al quatre i poca al tres, invertíem l'ordre actual. Aquest tres de set va anar tan bé com el de Prediada, és a dir, de pur tràmit, cosa també increïble després de com ens va costar, cosa que també demostra que les coses s'han fet molt bé, pas a pas que diu el cap de colla, amb una precaució que de vegades em treu de polleguera, perquè jo molts cops tiraria pel dret, però cal reconèixer que aquest sistema, que és el que millor respon al tarannà històric de la colla, està donant uns resultats molt ferms, a despit de la lentitud que ha trigat a donar-los; perquè tot i que aquesta és la millor manera per no ensopegar i madurar els castells per tenir-los al punt òptim i que la feina feta no s'escoli per l'aiguera en dues llenyes, cal reconèixer que és molt lent, i així podríem escriure aquest esquema d'evolució de la colla en aquests darrers cinc anys:

1a Sílvia: referma el ressorgiment començat en el mandat anterior per en Jaume I, garantint un mínim de castells de 7, però amb molts problemes amb el 3de7.

2a Sílvia: aconseguim el màxim nombre de 4de7 fins al moment, malgrat que només descarreguem un 3; amb 10 construccions de 7, ens posem al nivell del millor moment de la colla, del 96 al 98.

1r Jaume I: el primer any de la segona etapa d'en Jaume es dedica a recuperar el 3de7, amb molts problemes des del 98. 16 castells de 7. Provem el 4de7a.

2a Jaume I: enguany dominem sense problemes el 3 i el 4, hem començat a recuperar el Pde5 sense massa èxit de moment (un carregat, un descarregat) i hem fet el segon castell de set i mig de la nostra història, el 5de7.

Com es pot veure, amb la Sílvia es va consolidar el 4de7, amb el Jaume el 3de7, i ara hem fet el primer castell de set i mig. Molt a poc a poc, anem creixent, creixement degut també al bon moment social (una cosa retroalimenta l'altra), amb molta gent jove i molta trempera i il·lusions, sense la qual cosa no hauríem pogut sortir de l'estancament que durava, si fa no fa, fins ahir.

Després d'aquesta interrupció, seguim amb la crònica. A segona ronda, com ja he dit, vem tirar el 5de7, a la primera i amb unes mides boníssimes. A la foto sembla la rengla una mica oberta, o bé la torre massa enganxada al tres; jo, des del pou del tres, el vaig veure tan bé com el 3de7 d'abans, i només va tremolar a la descarregada per l'alegria que ja desbordava. En sentir la segona aleta, de quina gran llosa vaig desempallegar-me! Quin pes més feixuc vaig sentir que es descarregava amb el radiant 5de7. Tant de bo es mantingui i sigui el primer de molts altres, i cada cop siguem més grans! Quin deliri.

A tercera ronda en Jaume I va explicar per què no es tirava el 4de7a que, com tants d'altres, jo també esperava, havent descarregat amb tanta suficiència el nostre primer 5de7. La decisió de no provar-lo, després de la desfeta de l'any passat amb el mateix castell, i vistos els ànims d'una part de la colla, que com ja he dit té més tendència a la precaució que al risc, va fer optar pel 4de7, que també va anar de tràmit. En fi, si ens l'haguéssim jugada i ens hagués caigut, els conservadors haurien vistos corroborats els seus averanys; cal dir que amb aquesta predisposició, és molt més probable que caigui: el 5de7, que és més difícil, es va enlairar amb moltíssima tranquil·litat perquè, a més d'estar molt i molt ben assajat i ser l'objectiu prioritari d'aquest any (és a dir, ser colla de set i mig), la gent se'l creia tant que no hi havien gaires nervis, tot i els nervis lògics de l'assumpte. El 4de7a de l'any passat, a més de no tenir-lo tan ben assajat, va caure pels nervis; amb tranquil·litat l'haguéssim fet de llarg. Però ja se sap: no caiem mai, i caiem un cop i els averanys es corroboren, i ja no es torna a provar més. I és per això que jo sóc del parer que és bo caure més sovint del que caiem nosaltres, i que s'ha de fer teràpia des de la tècnica perquè la gent canviï la mentalitat poruga, perquè d'una llenya gairebé mai no passa res més que lleus contusions.

Doncs això és tot el que va donar la diada per a nosaltres. Ara passem la ressaca d'ahir i continuem somniant en el futur immediat i a mig termini, que ha de ser espletant.

(aquesta foto no és la mateixa que l'altra)