Certament, ahir era la Trobada del Baix. I dic certament perquè altrament mentiria. És per tant cosa certa que ahir a la tarda, davant el casal d'avis (és impactant entrar al lavabo d'un casal d'avis i veure'ls tots com pixen), molt a prop de l'estació de tren de Sant Feliu, vem actuar. No podem dubtar-ne, com no dubtem que hi ha déu i que és català, o, si en dubtéssim, tant hi faria, perquè tant si hi ha déu, com si no, el cas és que tothom viu com si no hi fos però, el el fons, confiant que hi és, de manera que cada passa que es fa en aquesta vida està moguda per la força infosa per la creença que, el fet d'anar a alguna banda, té alguna mena de sentit. Perquè sinó no caminaríem i ens estimaríem més quedar-nos plantats com un arbre o quiets com una roca, esperant que un llamp ens partís o que una rierada ens arrossegués i ens esberlés. Doncs d'aquesta manera, ahir va haver-hi diada, i per bé que increïble, hi creiem, perquè déu és català i ahir estava al nostre costat, i vem celebrar-ho amb rius d'alcohol i tres castells espetegants com tres trons eixordadors i tres llamps enlluernadors. El castell de focs artificials que vem poder contemplar després de l'actuació era l'homenatge als nostres castells, com un regal de la ciutat de Sant Feliu, poble germà nostre, que va tornar a estar del nostre costat.
Després del proemi, que sembla un poema líric, comencem el poema èpic per cantar les nostres gestes titàniques. I així, en una actuació amb sis colles en què només es fan dues rondes més el pilar, sent els últims d'actuar, vem obrir plaça amb el 5de7. Qui m'ho havia de dir a mi, fa un any, que podria escriure tan aviat «vem obrir plaça amb el 5de7 que va anar de puta mare». Però, en efecte, vem obrir plaça amb el 5de7, que va anar de puta mare. Certament, però, si va anar de puta mare és perquè es va descarregar perquè, cal confessar-ho, no va estar tan de puta mare com el de Festa Major. El d'ahir es va haver de defensar sobretot a la descarregada, de mides estava estrany (la torre enganxada a la rengla i el pilar de la descarregada molt més alt que el de davant, el tres una mica deformat, l'acotxadora del dos mal posada), però, en tot cas, malgrat una estrebada forta amb dosos baixant, no va patir excessivament. Fins que no vaig veure els terços baixant no m'ho acabava de creure, i encara no m'ho acabo de creure ara, però és una realitat i prou que ho vem celebrar. Va ser una alegria immensa i és el premi de tants anys de feina feta «petit à petit», com diuen els gavatxos.
L'alegria, ho direm de passada, també va tenir el seu cantó macabre, ja que una mica abans els de Cornellà, colla més o menys rival, veïna d'Esplugues, i els millors de la Comarca, amb qui ens hi hem estat emmirallant amb enveja durant molts anys, havien provat el 5de7 però els havia caigut després de l'aleta. El segon de la descarregada de la torre del cinc estava molt mal lligat i va acabar cedint. Cal dir que eren poques camises per poder lligar el cinc, cosa que possiblement va decantar la balança vers el malaurat final. També cal dir que havien anunciat el 3de7 però que finalment van provar el 5. El cas és que, no podent-lo completar ells, i nosaltres sí, ens va omplir d'un orgull molt estrany en aquesta colla fins fa quatre dies, que és el que jo sempre dic i em prenen per idiota de vegades: i és que a tothom li agrada ser el millor, ni que sigui un sol dia, una tarda a Sant Feliu. També vull dir que els desitjo el millor a Cornellà i que, com és evident, nosaltres només hem fet tres castells de set i mig, i ells porten molts anys seguits fent-ne, i tot i que comencem a apropar-nos al seu nivell, seria il·lús suposar que ja l'hem superat. Però ara els liles ja tenen un rival que pot estar a la seva alçada, i segur que els anima a superar-se ells també, després d'alguns anys d'estancament.
En fi, en segona ronda Cornellà va descarregar, ara sí, el 3de7, sense més problemes que la buida un xic oberta. Nosaltres, tanmateix, anàvem al màxim, i vem descarregar el 4de7a. Que es diu molt ràpid, però que era un somni molts anys anhelat. Jo, cada dia que entrava a l'assaig, somniava amb el 4de7a. Cada cop que a plaça veia un 4de7a, hi veia el nostre. Quan els Arreplegats l'han descarregat algun cop, mai no pensava en Ganàpies, sinó en la meva única colla. El 4de7a, que era un mite perquè l'havíem descarregat el primer de desembre d'un hivern glaçat a Sant Feliu, la darrera actuació de la temporada, i que es va poder intentar perquè havien endarrerit la Trobada un parell de setmanes per circumstàncies que no fan al cas, aquest mite, deia, que presideix l'entrada al nostre local, que ens observava silent de feia molts anys, amb un somriure sardònic de peix que s'esmuny de les mans del pescador que frisa per atipar-se'n, aquest tauró de dues aletes amb quatre rengleres de dents esmolades, va caure finalment en les nostres xarxes. I n'hi va haver per tota la colla. I el mite va caure i es va fer realitat, i tothom s'abraçava i plorava i cridava i saltava. Perquè ahir vem tornar a fer història i es va demostrar que Festa Major no va ser una flor d'istiu, sinó que la feina feta «petit à petit» s'ha solidificat i està donant fruits madurs i ben sucosos. Gràcies a tothom, però per mi caldria fer un monument al Jaume, que segur que llegeix això i que ja sap com me l'admiro.
Doncs bé, el 4de7a, que va pujar al primer peu, va tenir unes mides una mica estranyes i es va anar rebregant a mesura que es bastia i es desbastia. La pinya va suar rius de suor per mantenir el tronc ben lligat. Cal reconèixer que la pinya ha millorat moltíssim aquests anys i ara fa goig entrar-hi i veure tothom més o menys concentrat i conscienciat del que està fent. Perquè ara la gent sembla que comença a saber què significa fer un 4de7a, i comença a mirar la resta del món casteller, i s'adona que en formem part i que hem d'estar-ne a l'alçada. I entre naps i cols, la pinya fa goig.
Quan l'enxaneta va coronar el pilar del 4a, l'estructura del 4 bellugava força però ja semblava feta, i tota l'atenció es va centrar en el pilar, que també va caldre lluitar fins la mort. Jo, de lateral del pilar, sentia tots els moviments del segon, en Jordi, que també suava rius de suor, i en algun moment jo pensava que ens la fotríem. Només desitjava que, si queia, ho fes després de sortir segons. Però va aguantar. Les mans del quatre van subjectar el pilar, i les meves, i abans de sortir en Jordi la gresca ja estava muntada.
I com que encara havíem d'enllestir la feina, de comiat vem descarregar el pilar de cinc, el tercer de la temporada i el segon descarregat. Va anar molt millor que el del 4de7a i va ser el final apoteòsic d'aquest dia èpic en què vem ser capaços, per primer cop en la nostra història, de descarregar dos castells de set i mig en una sola diada: el segon 5de7 de la nostra història, i el segon 4de7a de la nostra història. La temporada passada vem arribar al 97è castell de 7 descarregat; enguany ja en portem 24, és a dir, el 25%. Aquesta temporada és la millor de la nostra història des de tots els vessants, el social i el casteller. Calia fer la passa, i l'hem feta a consciència i amb fermesa.
Molt bé, deixo aquí la crònica per no estendre'm més. I perquè ara haig d'escriure la de Falques-La malla.
Trobada del Baix
Esplugues: 5de7, 4de7a, Pde5
Cornellà: 5de7c, 3de7, Pde5
Jove de L'Hospitalet: 2de6, 3de6, Pde5
Sant Feliu: 3de6, id4de6, Pde4
Matossers: 3de6, 3de6, Pde4
Castelldefels: 4de6a, id2de6, 4de6, 2Pde4
Leave a comment