Diada d'Hivern de Ganàpies, 2012

Avui em sento molt tranquil i faré una crònica molt tranquil·la de l'actuació d'ahir de Ganàpies per la seva Diada d'Hivern o Tardor, com se'n digui.

Havia anat a l'assaig de dimarts que, comptant-n'hi un altre de pretemporada, elevava a l'astronòmica xifra de 2 el nombre d'assajos ganàpies de la temporada als quals havia assistit. Vaig arribar-hi quan acabaven de descarregar una prova neta de 3de7 molt bona, segons deien, i l'eufòria era palmària. La resta de l'assaig va ser força satisfactòria, amb una prova potent de pilar de 5 i alguna altra de 4de7 també plausible. Recordo quan la Moni o els antics ganàpies deien «uuuuna booona prooova» després de qualsevol cosa molt més petita que allò de dimarts, però eren altres temps. Ara Ganàpies és molt tècnic i van molt a fer castells, malgrat que encara hi ha molts tics hippies impensables en una colla com Cargolins, per exemple... i ja m'estic enrotllant massa.

Dimecres les proves també van anar bé, tot i que jo no hi era, i dijous vaig plantar-me a la UAB, després d'haver estar xerrant amb el Xescu al tren sobre colles que neixen i coses per l'estil. La plaça Cívica, a les dues una mica tocades, es preparava per a la gran Diada, que si tot anava bé presenciaria la millor actuació ganàpia de la història.

Fèiem dos pilars de quatre d'entrada, cadascun mirant a un bar diferent: el de Ciències i el de la Cívica. Aquest darrer, però, era tancat per una protesta laboral (han acomiadat tres treballadors), cosa que significava que calia pujar a Lletres o anar a Ciències o al bar de darrere Socials per fer una birra. Pànic.

Alhora, els magnífics Arreplegats feien un pilar de 5 d'entrada, i és que m'agradaria afusellar una cosa que vaig llegir però trobo que no estaria bé. En tot cas, el que alguns anomenen «innovar» per a mi és passar-se les mínimes convencions castelleres pel folro dels collons dia sí dia també. I parlant de folres, la torre és un altre exemple. D'altra banda, el pilar dels verds va ser molt maco; que siguin refotudament bons no significa que.

La raó perquè tiressin el pilar en primera ronda era la típica: els marxava l'enxaneta d'hora. D'acord, molt bé, entesos. Nosaltres fèiem en primera ronda el 4de7, un castell que va suposar una revolució a Ganàpies i potser l'escenificació a plaça del canvi de rumb de la colla. Aquest 4 pujava més o menys bé de mides, tot i que va anar desllorigant-se de mica en mica; va haver-hi alguna remenada i l'Oriolet el va fer baixar. La meva impressió i la d'alguns altres és que tenia corda per ser carregat tranquil·lament i que la descarregada potser hauria calgut defensar-la força però d'entrada semblava molt possible. En tot cas, el seny ganàpia va primar, una cosa que també sorprèn d'aquesta colla.

En repetició hi vem tornar; en aquesta ocasió per quints estava molt tancat i les brandades eren molt més freqüents. Així i tot, l'Oriolet no el va fer baixar fins que l'enxaneta no va començar a fer-se enrere: era evident que allò no podia acabar bé. Però estic convençut que es podria haver carregat.

Passàvem ronda en blanc però s'apostava per una quarta ronda posterior, cosa que succeeix habitualment quan a l'amfitrió li passa una cosa per l'estil. Per cert, haig de dir que les gralles sonaven quan havien de sonar, pujant terços, no amb quarts pujant, com altres vegades, cosa que havia criticat i que només havia vist en la colla del costat. En segona ronda dúiem el 3de7, que es va enfilar amb un tremolí constant amenaçador, però amb unes mides si fa no fa bones.

A la descarregada ha haver-hi un parell de sotragades fortes i l'enxaneta va baixar plorant, sembla que per l'emoció del moment, mentre una quarta xisclava orgàsmicament de forma força divertida.

Amb això ja podíem estar contents: era el segon 3de7 descarregat de la colla i diria que el quart en total que fem. Així, en tercera ronda perpetràvem el típic 5de6 ganàpia, enmig del desori increïble de la pinya. És un ambient al·lucinant. Va pujar al segon peu i per la meva banda em va semblar una mena de quadre cubista. No parava de sentir «esquerres», però tant podia ser de la torre (estava de segones laterals de la descarregada) com de la rengla o de qualsevol cosa, i no sabia si ens ho demanaven al nostre costat o a un altre lloc. De fet, a la foto es veu prou bé.

En quarta ronda, finalment, en una actuació que com és costum es feia molt llarga, i en la penombra del sol que marxava, amb un ambient cada cop més fred (passem els dies més freds del que portem de tardor), portàvem un 4de6a que em va semblar un petit xurro, però és que com sempre dic aquest és un dels castells que menys m'agrada. Sembla que es va fer sobretot perquè més gent pugés per Diada, i perquè sempre queda bé sortir amb tres castells. El cas és que vem actuar gairebé tot seguit del 5de6 i tot anava lent de l'hòstia.

Per fer la cervesa havies de recórrer mig campus, les nostres xibeques eren tancades amb pany i forrellat al local d'estudiants i encara havíem de fer els pilars de comiat. Era veritablement un drama. Així i tot, encara hi havia algú que s'ho prenia bé.

En pilars, provàvem després de molt de temps, dos anys i mig, el de 5, amb una alineació nova. El pilar va aguantar força bé fins a l'aleta i tot seguit va estimbar-se endavant. Una Diada Ganàpia sense llenyes no és el mateix.

I encara fèiem dos pilars de quatre més, força divertits, en què un dels pilars estava fet un nyap.

L'Oriolet guaitava corglaçat com el cocap de colla estava a punt d'enfonsar-se als inferns de la pinya.

I res, foto de grup típica:

Amb la incorporació subsegüent de la resta de colles:

I alabat sia Jaume Barri.

Pel que fa a les altres colles, com he dit els AZU portaven el pilar de 5 d'entrada i, tot seguit, feien el 3de7, que no vaig veure perquè estava camino del bar i que em van dir que era marmori. Després era el torn del 2de7 amb folre, que em va semblar que tenia algun problema per terços però que en general va estar com una roca, amb un folre molt sòlid i una descarregada imponent.

Finalment, un 4de7 igualment petri, tot i que em deia l'Alba que el Cortina no sé què i que per quarts o terços les mides no acabaven de ser perfectes, però la foto demostra que estava molt bé:

Per altra banda, aquí l'Alba es veu com feia cares rares sota els dosos cargolins:

De les altres colles poc en puc dir perquè vaig perdre'm alguns castells pel tema bar i perquè feien castells de cinc nets o lligats i poca cosa més. Eren els Passerells i els Emboirats. Aquí, el Roger, elegit ganapiot de la Diada, fent pinya a un tres amb agulla dels Passerells:

I res més, dinàvem al lloc típic cap a un quart de sis tocats, encara amb llum, no gaire més tard que de costum. Aleshores enfilàvem cap a la gespa de Ciències per veure el Jaume Barri, nostre Déu i salvador, que va mostrar un nivell excels, com sempre, i va dedicar una cançó a l'Anna de Gràcia que va ser molt maca. Però abans de començar, els ganapiots van posar-se un mocador a la cara per recitar uns versots contra la deriva actual de Ganàpies, uns versos satírics i divertits que, com han de ser els versots, denuncien un estat de coses que podria millorar. Però si fa poc vaig dir que m'agradava passar per Ganàpies perquè desconeixia totes les collonades internes, és evident que només necessito dos dies per començar a assabentar-me de tot, i no sé si em ve gaire de gust. Aquí la Irena, elegida ganapiota de la Diada, recitant el seu versot:

I llestos. No sé si aniré a alguna diada més aquest hivern; segurament a la d'Arreplegats, que m'ho passo molt bé escrivint les seves cròniques, tot i que no sé si hi actuem nosaltres. De fet, no conec la major part de la colla, que a més són ja molt joves per a mi, i per tant ja veurem. Per acabar, el Fly, amagat enmig de les foscors i fumant pipa, amb manta i gorra, com Sherlock Holmes, devia estar barrinant també sobre la filosofia de les colles i les actuacions del Barri.

La gimcana sembla que va estar mal organitzada, segons em deia el Ferran, tot i que jo m'ho vaig estar mirant. Quan va acabar vaig pensar que era l'hora de fer-me fonedís i jo també vaig perdre'm en la foscor. Al tren mirava de llegir Coelho, que és un paio que m'emprenya moltíssim. I fins la primavera.

Fotos.