Quan s'acosta el final d'un trajecte fas el viatge que et queda com d'esma i pensant molt més en allò que faràs quan hi arribis. Si més no, és el que em passa a mi. En fi, estic molt abstret en tot el que haig de fer, però és una miqueta com de tràmit abans de fotre el camp d'una vegada, que és el que realment desitjo ara. I en aquest estat d'esperit és com hem afrontat avui la diada a Cerdanyola.
Sobre el viatge, aquest cop hi he tornat a anar en bici. Hem deixat enrere Sant Cugat, que és on vam quedar-nos la setmana passada, i fins i tot passant per l'autopista ens hem plantificat a la ciutat de la meva universitat. Ara tinc una idea de com anar-hi sense tren la propera vegada. I si trobo el camí forestal, podria fressar la via molt sovint en dues rodes. Aquest cop hi he anat amb en Jonàs, ínclit company de bornades per la selva collserolina. Haig de reconèixer que és un estrenu ciclista i que molts n'haurien de prendre exemple.
El que més m'emprenya és quan em diuen: «Feu-ho ara que podeu i sou joves» I una polla. Tothom ho podria fer només que tingués la voluntat de bandejar la vida sedentària. I qui al·lega que el món trafegós on viu li impedeix de pujar-se a la bici o el que sigui, es menteix a ell mateix i no cal que en parlem més.
Tornant al tema, vaja, la plaça de l'Ajuntament de Cerdanyola té aquell encís entre modernista i de poble català tradicional que podria tenir fins i tot Esplugues, però embrutit salvatgement per bolets d'edat franquista d'ací i d'allà que enterboleixen el paisatge i fan venir basques. Tan maca que podria ser Esplugues o Cerdanyola, i quin fàstic el desori urbanístic de l'ocupació civil i militar espanyola, prosseguit pels ajuntaments socialistes fills d'aquesta ocupació.
Ara sí, centrant-nos en el tema, a plaça érem els de Cerdanyola i Caldes més nosaltres. Pel que fa a nosaltres hem tornat amb el 3de7 a primera ronda, que no passarà a la història com el millor castell de la nostra història però que l'hem descarregat. Una rengla s'ha obert bastant tot i que a quarts les mides eren força bones. La cosa tremolava tota l'estona i se m'ha fet una mica llarg, però al capdavall segon 3de7 al sac i tots ben contents.
El 4de7, el següent castell, ha estat el pitjor que recordo en molt de temps. També cal dir que la plaça estava inclinada i que teníem pocs efectius. El xivarri a la pinya ha estat constant i atabalador. Els rengles han ballat amunt i avall i tot plegat també m'ha semblat molt lent. En fi, l'hem descarregat. I de puta mare: ja portem 100 castells de 7 coronats en la nostra història.
Per acabar el 5de6 que tampoc no ha anat del tot bé, però que no en tinc gaire idea perquè estranyament no estava d'agulla sinó de baix. Ens hem acomiadat amb tres pilars de quatre, el d'enmig aixecat per sota.
Caldes només han fet castells de 6. I Cerdanyola 3 i 4de7 amb un cordó i mig de pinya però uns troncs que en general estaven força segurs. Han hagut, però, de desmuntar el tres perquè una nena de dalt s'ha fet enrere —si no vaig errat, era el 3. Com a tercer castell no recordo què han presentat, però era de 6 (segurament 4de6a), i com a cirereta un Pde5 amb terç i quart (o dos) molt jovenets. L'enxaneta, molt petita, ha fet una mitja aleta encara mig ajupida i llavors el diguem-ne espadat ha fet figa i s'ha ensorrat. Carregat, intent? No ho sé, a mi m'ha semblat només intent, però no hi posaria la mà al foc. A la foto l'enxaneta no està dreta quan ja queia.
I després camí del local. I si teniu cap Opinió podeu deixar-la aquí baix, que segurament em rentaré el cul amb ella.
Salut.
Leave a comment