L'esperit universitari

Ara que encara estic emboirat per la farra d'ahir, puc fer una crònica ràpida del que va ser la diada Ganàpia. Jo treballava per la tarda, així que no m'hi vaig quedar a dinar, em vaig perdre el concert i no sé què coi més.

L'actuació castellera va ser, en termes generals, fluixota. Només érem Ganàpies, Xoriguers i Emboirats, i aquests darrers no van aixecar castells. Si busqueu una mica en trobareu els que s'hi van fer, però van ser tots de cinc molt senzillets. Només destacaré el pilar de quatre d'entrada, que com era el del desè aniversari va saludar cinc cops a la dreta i cinc cops més a l'esquerra. Vem acabar amb quatre pilars novatos, i a corre-cuita vaig ser a temps d'agafar el tren cap Esplugues.

A dos quarts de deu vaig tornar a l'Autònoma. No havia estat mai de nit per allà, i el silenci, la tranquil·litat, la flaire dels pins, que tot plegat donava la benvinguda, va ser aviat destrossat violentament pels degenerats universitaris. Vaig entrar a la haima que ens havien plantat, on sonava musiqueta típica, i bé, pel que fa a mi, va començar el que havia de ser la festa. Podria explicar com va anar el sopar, la gimkana i les voltes errívoles per les facultats, l'aturada a una aula d'Econòmiques i el viatge en tren amb gralles incloses. Però no em ve de gust fer una descripció detallada dels fets esdevinguts anit.

Ja sé, però, quin és el primer objectiu d'una diada: cardar. O lligar, si més no. La gent que no es queda a la festa deu ser perquè no li interessa aquest tema. La música ajuda a sintonitzar amb l'altre sobretot per la dificultat de poder ser entès a l'hora de parlar. La gent així sincronitzada li fot al beure fins exhaurir totes les garrafes i les ampolles i, d'aquesta forma, poder enrotllar-se «millor» amb l'altre. Els petes ho acaben d'adobar. Patolls cercant amb desesperació algú a qui grapejar els pits, algú amb qui morrejar-se en qualsevol cantó, i sobretot algú a qui portar a les bardisses, d'amagat, i fotre un clau.

Vet ací l'autèntic esperit universitari.