He llegit aquest article del Monzó a La Vanguardia d'avui i m'ha fet pensar una mica de no res (no gaire, perquè només hi he pensat mentre el llegia, traient les meves pròpies conclusions abans que les de les de l'articulista):
Tinc un amic sabadellenc que, quan al nostre país es va dictar la norma que obliga a dur casc quan vas en moto, va dir que, ell, ni parlar-ne. D'això fa un munt d'anys. Més de dues dècades. Ell era aleshores un home jove, un esperit diguem-ne rebel que anava amb la motorranca entre les cames com els cavallers medievals damunt del cavall. Afirmava que no es posaria el casc ni per mal de morir. Tant se valia que aquests herois que tenia com a models -inconscientment, suposo- anessin a cavall, sí, però amb uns cascos impressionants. Ell, el casc no el necessitava per a res. ¿Potser perquè amb casc les noies no li veurien la cabellera al vent? ¿Potser perquè considerava que dur casc és de covards? Va mantenir aquesta tesi durant un temps, fins que li van clavar unes quantes multes. Aleshores va anar a una botiga i se'n va comprar un, de casc, el més fastuós de tots. Se'l va posar, es van acabar les multes i aviat s'hi va acostumar.
Ara han passat els anys i, si encara anés sense casc, ja no podria dur la cabellera al vent perquè li ha minvat. S'ha fet gran i responsable, i des de fa un any estudia en una universitat nord-americana, a l'estat de Nova York, a la ciutat de Syracuse. Tota aquesta introducció és perquè ha estat precisament a l'edició digital del diari de Syracuse - The Post-Standard- on he llegit una notícia que m'ha fet pensar en ell. Per dos motius: perquè viu a Syracuse i per aquell seu rebuig inicial al casc. La notícia és que, dissabte passat, un motorista anomenat Philip A. Contos participava en una protesta contra la llei novaiorquesa que obliga a dur casc si vas en moto. Eren una colla de motards per l'autopista, d'aquests que diuen que ja n'hi ha prou d'imposicions i que per què han de dur casc si no volen dur-ne. La forma de protestar contra aquesta llei que ells consideren improcedent consistia a anar tots plegats, en moto però sense casc, desafiant així les autoritats. A l'alçada d'Onondaga, a prop de Syracuse, Contos va pitjar el fre, la part de darrere de la moto se li'n va anar i ell va saltar per damunt del manillar i es va fotre de cap a terra. El van dur a l'hospital però, un cop allà, l'únic que van poder fer va ser dictaminar-ne la mort. Un dels policies que el van socórrer després de l'accident va dir que, si hagués dut casc, ben probablement hauria sobreviscut.
La conclusió és que jo, sobretot a l'antic Quadern Gris també em vaig mostrar, com l'amic de Monzó i el motard mort, contrari a les prohibicions paternalistes de l'Estat. Sóc contrari, per exemple, com a cosa més recent, a la prohibició del tabac als bars, tot i que al cap i a la fi t'hi acostumes, com diu el Monzó (i malgrat que jo no fumo), i malgrat que sembla que la prohibició és socialment positiva en general (com seria positiu prohibir l'alcohol i el tabac totalment, suposo). La meva posició en aquest aspecte és que el puritanisme social sobre la salut és una nova forma de tirania benpensant i tecnocràtica que ens portarà, per exemple, a prohibir la sal als àpats perquè produeix hipertensió.
Una de les tonteries més sonades sobre la meva rebel·lia a les imposicions socials va ser a propòsit del casc per a la canalla castellera. És evident que davant les prevencions de la societat conformista i amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació, la meva postura era totalment contrària, segurament per pura estètica i per tradició, com el motard de l'article del Monzó. La meva postura no tenia gaire fonament substancial, era només una rebel·lia diguem-ne ètica contra el paternalisme i el conservadorisme social.
El temps, suposo, ha consolidat i estès l'ús del casc per a la canalla. Si no hagués estat pel casc, és possible que hagués passat una desgràcia aquests anys i ja no podríem fer castells tranquils. Aquesta rebel·lia radical, més estètica que real, que no du enlloc, és el que m'ha portat a aquesta situació i que fa que encara treballi en un supermercat: per principis, per exemple, m'he negat a ser funcionari, per principis vaig estar insultant un policia un parell d'hores, i per principis sóc un nihilista sens remença. Uns principis que tot i que em semblin els millors, són força inoperants en aquesta puta merda de societat conformista i consumista. --i en el fons, caldria veure fins a quin punt no sóc també conformista, jo. Però:
Ser jove i no ser radical és ser un imbècil, ser gran i ser radical, també...
Ja, per mi la gent gran són els jubilats. Suposo que la gent es comença a fer gran quan ha de començar a guanyar-se la vida i comença a pensar a tenir fills en uns anys i tot això.
Apa bona nit.
Això és una falàcia, perquè els "grans" que no són jubilats (tipo els nostres pares), sempre diuen que nosaltres ja ho vam fer, ara us toca a vosaltres.
Què collons vol dir això? És responsabilitat de tots rebel·lar-nos i fer la revolució, no només dels joves, sols no podrem fer res... Ja sigui en la lluita nacional, com econòmica o social.
He dit.
Eps Pau, volia dir que per a mi s'és jove tota la vida, que la gent gran és només perquè vol ser-ho. Jo malauradament tinc una mena d'esperit rebel inoperant per a la vida pràctica que hauria de mirar de fer compatible amb l'estil de vida de l'indignat amb I-phone.
Salut