Mollerussa, Mollerussa, no hi havíem actuat mai. Terra inhòspita del far west, ens en separava del litoral una línia de tempestes que no es decidia a passar de les Borges Blanques. A la plaça de l'Ajuntament unes cigonyes ens miraven des de dalt del cloquer de l'església de l'altra banda de la carretera. El cel estava entranyinat i ullades de sol es combinaven amb vents escarransits de les tempestes que es congriaven les Garrigues enllà.
El Txus havia predit que els autocars sortirien d'Esplugues a les 10.16, però van engegar uns dos o tres minuts abans, només catorze minuts tard. Vem entrar a Mollerussa des de l'autovia, però vem tornar a sortir-ne i hi vem reingressar, o alguna cosa semblant: giragonses i marrades indesxifrables. Finalment vem passar de llarg de l'Ajuntament fins a una rotonda, on vem girar cua fins a la vorera de l'església de l'altra banda de la carretera. L'autocart ens va escopir, mentre que l'altre, el de canalla, havia aparcat a l'altra banda i ja havia evacuat. Entre tot plegat, ens estàvem enfaixant quan les altres colles --Margeners, Lleida, Mollet-- preparaven les pinyes de llurs pilars d'entrada. Les campanes tritllejaven batallades joioses de Festa Major mentre nosaltres, embotint-nos en les faixes o vagarejant, ens ho miràvem cofois de cua d'ull.
Havíem començat malament amb els pilars d'entrada, però això no va ser cap averany de res, ni bo ni malastruc. Érem, com és costum, els últims en l'ordre d'actuació. Sortíem de tres de set. La pinya es va tancar força ràpidament, va pujar força tranquil·lament, estava força quadrat, es va fer amb una relativa lleugeresa, es va descarregar bufant i fent ampolles... Oh, què havia passat? Per una vegada no era jo qui murmurava que havia estat un castell avorrit de tan fàcil com havia estat. Oh!
De fet, un 3de7 és un castell que no ens suposa gaires problemes normalment. A assaig les tímides proves de 3de8 van molt millor que les del 4. També hi ha la xerrada que ens va fer la Tècnica en acabar l'assaig de divendres. No sé què es pot dir per aquí i què no, malgrat que fa la tira d'anys que desbarro. No és cap secret que l'assistència a assaig i plaça enguany és força lamentable, que ens falta trempera o, per dir-ho com ho diu la gent normal, motivació general per venir, passar-s'ho bé i voler fer coses xupiguais. Segons amb qui parles, les raons d'aquesta desesma són lleugerament diferents. Jaume Barri me'n guard a mi de proclamar per què passen les coses que passen, jo que no tinc ni puta ideia de res!
La qüestió és que entre altres coses la Tècnica ens recordava que a plaça darrerament donem una imatge lamentable, que no fem pinya a altres colles i que tanquem les nostres en un desori bullanguer, i que aviam si no fem tanta pena d'ara endavant. Potser per això les nostres pinyes i tot plegat van anar força millor que altres dies. Amb tot, el camí cap a la perfecció encara és llarg i esquerp i ple de trencacolls.
En segona ronda era l'hora del temut 3de7 amb agulla. Un dia, algú més savi que jo em va dir que quan una colla comença a sovintejar els tresos amb agulla és símptoma que van mal dades. Ho deia comentant una colla que tenim a prop, un parell o tres de kilòmetres avall. A assaig les pinyes d'aquesta andròmina han patit una estranya mutació, i les agulles de dins, en comptes de posar-nos com sempre just a davant del baix, ens col·loquem més o menys en la intersecció dels braços dels baixos. A assaig l'havíem estat provant darrerament amb la Susa d'agulla petita (és a dir, érem quatre a dins), però a plaça va tornar a desaparèixer, tal com ho fèiem a començament de temporada a la Nau. Totes aquestes coses ara mateix serien llargues d'explicar i no interessen a ningú, però us en puc esbossar un croquis si voleu quan ens vegem. Pel que fa a mi, aquests canvis suposen un reguitzell d'inconveniències difícils de resoldre. En el cas concret d'aquest 3de7a, pel que observaven en termes generals va anar sorprenentment bé; per la meva banda, que feia baixada, a la dreta del pilar, em sentia força desassistit, no tenia prou pressió de radera (m'esquenava), el Pepins a més és més alt i més fort i tendia a tirar-me el pilar a sobre; l'Ignasi anava compensant forces («dreta apreta, esquerra afluixa, esquerra ara apreta una mica només, perfecte», mentre feia ullets a les xicotes de la plaça) fins que vem arribar a un equilibri si fa no fa estable. El baix deia que el Pepins no fotés res, semblava que cauria tot cap a la meva banda, però també semblava que no estava tan malament. Al capdavall, el pilar es va aguantar prou bé, no vaig notar gaires tremolors, a banda de la sensació de buit que tenia a davant i radera per manca de pressió, i apa, primer 3de7a de l'any.
En tercera ronda tocava el 4de7. Al meu rengle, el primeres mans estava sol i els segones i terceres eren de Mollet i Guissona (el quartes sí que era nostre, segons les fotos). Teníem els cordons bastant pelats; una mica lamentable, en efecte, el que tornen a presenciar aquests ulls miops. Pel que fa al castell, només recordo que el segon era en Joan Carles, que va fotre un cop de peu a la crossa que la va deixar estabornida. En Joan Carles, entre no sé quantes altres coses, ha fet kàrate i vés a sapiguer què més. Vaja, que li va fotre un cop de peu de karateka. Vem desmuntar el primer peu, perquè era un rombe i les agulles a més ja estàvem d'aquella manera rectangular, d'espatlles tocant espatlles i les altres dues agulles sortides. Va tornar a pujar, en JKS el karateka aquesta vegada va ser més curós, el castell va anar pujant, el baix es queixava una mica d'en JKS, però estava prou bé; les agulles vem acabar una mica desquadrades a l'estil romboïdal (això ara amb els canvis ortogràfics no porta dièresi), i, a banda d'aquesta mena d'històries, vem completar la cosa i adéu-siau (això ara no porta accent, tampoc).
Per acabar descarregàvem el primer pilar de cinc de l'any, que enguany ha trigat molt a arribar.
I quan em pensava que ja havíem plegat del tot, patapam, més pilars de comiat, ara de quatre. Els Margeners, que devien fer d'amfitrions, que havien estat els primers en l'ordre d'actuació i que havien fet castells de sis, engegaven un pilar rebentabalcons. Lleida en feia dos de normals. Mollet havia caigut del seu pilar de cinc i descansaven. Nosaltres n'enfilàvem dos de quatre, però el de la dreta no va voler pujar i la terça va haver de baixar sense que l'enxaneta ensenyés el nas. L'havíem de donar com a desmuntat? Tots els de la Tècnica a qui ho vaig demanar em van dir que no existia, aquell pilar, i així ho havia fet no constar a Twitter, malgrat que l'insidiós Facebook sí que el va enregistrar. I ara, què? Va existir aquell pilar? Va ser un somni? Quina és la fina membrana que separa la realitat de la imaginació? Misteris de la dimensió desconeguda. En tot cas, en la meva estadística aquest pilar no hi constarà.
Acabàvem els castells i ens convidaven a un pica-pica sense cervesa, un sacrilegi espetegant. O si més no jo no en vaig veure. La gent anava en professó a un supermercat del costat de la plaça Major, on un parell de paios feien versions de Pete Seeger. Hi havien unes tapetes de cargols que no sé per què no vaig demanar, perquè feien molt bona pinta. I lloat sia Jaume Barri, ara que sembla que els Ganàpies actuals han apostatat i han renegat d'Ell. Com si els símptomes de declivi de l'Imperi Ganàpia no fossin prou evidents --amb repetits cultes al parkineo i a credos sectaris arreplegats d'altres cultures herètiques--, ara han donat el tret de gràcia amb la proscripció de la fe a JB. Estic verament atuït i commòs per l'evolució de la història ganàpia: ja res no subsisteix dempeus, el temps tot ho oblitera, només ens resta el plany i la remembrança dels gloriosos temps passats, aquelles rotllanes de gaubança i adoració entorn de JB a la gespa, i rierols i khaimes i libacions de vi del Priorat. Adéu, déus del passat!
Res no en resta. Pel que fa als Cargolins, esperem que la decadència no ens colpeixi tan durament i ens sobreposem a aquests dies de desalè. Tot i que érem pocs a plaça diumenge, sí que és cert que en el tema pinya i ajudar les altres colles vem millorar. Potser és el primer pas cap a alguna banda. La Tècnica també ens va explicar que deixàvem els objectius castellers de màxims per a temps més propicis i que repescaríem el 3de7 per sota, que és un castell que, atès el nivell que tenim ara, ens escau perfectament i, a més a més, té la virtut d'engrescar la gent de pinya.
Sobre altres qüestions que han passat aquests dies: hi ha el «dia de la colla» de fa una setmana. No en parlaré gaire perquè al cap i a la fi com és costum en mi ben poc vaig ajudar en l'organització, llevat d'aspectes puntuals, i així em reservo el meu parer. Només volia opinar sobre --sant tornem-hi!-- el tema de la pancarta en suport al noi del CDR d'Esplugues que ha hagut de tocar el dos perquè l'acusen de terrorisme per tallar una carretera. Volia parlar d'aquest cas, però em fa tanta mandra que més val que ho deixi estar, només sap greu l'actitud d'uns i altres i que tot sigui una puta merda. Potser em convé, com diuen, «keep calm and ioga i tal».
Una altra cosa que s'ha de valorar és que he hagut de canviar de camisa. La vella tenia uns tretze anys i mig, estava molt descolorida i amb uns estrips de pam i mig a les espatlles que feien fredat. Vaig estrenar la camisa al Dia de la Colla, però allò no compta.
En resum:
@margeners 2p4 3d6 4d6a 4d6 p4s p4 balcó
@CdLleida 2p4 id4d7 4d7 4d7a 3d7 p5 2p4
@CastellerMollet p4s 3d7 3d6s 2d6 p5c
@cargolins 3d7 3d7a 4d7 p5 p4
L'actuació va ser rapidíssima malgrat l'intent desmuntat de 4de7 de Lleida, la llenya de pilar de Mollet i el nostre peu desmuntat. Les tempestes de les Garrigues no acabaven d'arribar al Pla d'Urgell i ens permetien actuar eixuts i, alhora, sense el bat de sol i la calorada que a migdia pot arribar a fer al far west. I si voleu veure més fotos:
--Lídia
--Manel
--Josep/Mercè
Això ha estat el nostre pas per Mollerussa, valorat amb objectivitat, rigor i pruïja d'escrot. Un primer tram de temporada molt estrany, amb dues actuacions suspeses, a més de la del Dia de la Colla, en solitari (per alguna raó ignota no van poder venir els Margeners...), i aquestes remors i brises com de pluja i tempesta, que no saps si vénen o se'n van. I les cigonyes mirant de dalt del cloquer estant.
Leave a comment