Vaig tornar a la Closca cap a les set, després d'haver acabat de dinar a les cinc i d'una hora aproximadament de migdiada. En arribar a castells se n'anaven els darrers papes tancabars aguantabarres habituals, amb llur canalla, i només hi restaven dues parelles que jugaven a botifarra i una parella que es cuidava del bar.
Vaig engrossir el meu llistat d'ordi fermentat impagat a la barra i vaig anar ajudant el Pepins a jugar a botifarra. La seva parella era el Rai; l'altra, el Txus i el Dani Figueras. El Pepins i el Rai guanyaven quan vaig arribar; en general els somreia la sort. Per exemple, el Pepins va cantar oros tenint-ne només dos (la sota era la carta més alta), confiant que els dos colls que tenia bons compensarien la manca de trumfos, i suposant que el Rai sí que tindria oros: i així va ser, per pura xamba van treure molts punts d'aquella mà. Algun cop de sort o de ben jugar, tanmateix va afavorir l'altra parella, i molt a poc a poc es va anar igualant la partida. Hi van haver tres o quatre contrades consecutives, que van accelerar una partida que encara no havia arribat a 50 punts. Hi van haver també algunes mans mal repartides: en una, el Pepins tenia 4 manilles i un as o dos. El Rai va tornar a repartir i, oh sorpresa, va tornar a donar al Pepins 4 manilles i un as: van fer 24 punts. D'aquesta manera la partida anava desfilant amb un avantatge clar per a aquesta parella, però en un parell de botifarres que es van cantar i en alguna altra mà afortunada, el Dani i el Txus van remuntar fins a arribar a un aferrissat 94-96 per sota. Es va parlar de fer una botifarra a cegues per acabar; no recordo si es va fer, però el que és segur és que el Rai i el Pepins van guanyar àmpliament la darrera mà, i s'ha acabat el bròquil. En la foto següent, la mà del Pepins en què havia cantat oros tenint només el 10 i el 2 i amb dues manilles d'altres colls:
D'altra banda, abans de l'actuació a Lleida el Rai i el Gallo van guanyar el Txus i el Sàlvia president de pallissa, que no sé si els van deixar a zero, i això és tot el que havia de comentar sobre això.
El Sant Jordi havia començat dissabte amb la paradeta a la plaça de l'Ajuntament. Jo vaig ser gairebé tot el dia, des que em vaig llevar, a la d'ERC. Cap a la tarda vespre va passar un xàfec que em va deixar xop per veure el Barça; cap a la nit encara pujàvem una estona a Sant Just, però ben poc, i amb el Txus i el Pepins perdent-se pel poble intentant trobar el Casal de Joves i un aparcament de Dropbox. Van trigar la puta hòstia a arribar.
L'endemà era el dia de les partides de botifarra. Havíem de fer un pilaret per la Cursa Solidària de Sant Joan de Déu, que ja se sap que cada dos per tres hi ha una cursa pel motiu que sigui. Som un poble de runners, corredors i tocats del bolet.
Poc abans de les dotze arribava amb la bici al Robert Brillas en obres, l'aparcava i m'arrossegava cap al cantó blau de la plaça. Els Carallots, de color carbassa llampant, i els Sagals, d'una mena de carbassa més terrós, tendien al color tronja cap a l'altre cantó de la plaça. El blau electromecànic i el carbassa llampant pel terrós confluïen en el centre d'aquell lloc i alçaven llurs pilars amb joiosa gaubança. Nosaltres en vem fer tres de 4; un d'aquests pilars el parava a segons el Joan Carles, que tornava a enfaixar-se després de molts mesos del que el tòpic descriu com a «llarga lluita contra la cruel malaltia». Al pilar hi pujava la seva filla; quan ja s'estava descarregant el J. C. va començar a plorar i després a abraçar-se amb tothom, de manera que va protagonitzar el moment més emotiu de castells en més d'un any. Felicitats, crack.
Després d'aquest doll de llàgrimes i d'emocions, era hora de tocar de peus a terra i enlairar castells; vem mirar a dreta i esquerra, hi érem pràcticament tots i vem enfilar el 5de7. Per la meva banda, com de costum de lateral interior de la carregada de la torre, només vaig notar que el segon se n'anava una mica massa cap a mi; pel que diu tothom va ser un cinc magnífic, formidable, estupendu.
El castell següent era el peix gros del dia, el tres per sota. L'any passat el vem fer el 19 d'abril fora de casa (Sagrada Família) en la quarta actuació i havia estat el més matiner de la nostra història; enguany ha arribat en la cinquena actuació el dia 24 d'abril, una setmana més tard. L'any passat vam fer el nostre rècord de tresos per sota, 12, el màxim en tot el món casteller el 2015; enguany no hi ha cap raó perquè no ho puguem repetir si realment tenim ganes de seguir assajant un castell que, com es va veure aquest diumenge, tenim molt apamat. En efecte, malgrat ser el primer de l'any, i a més dels canvis que hi van havent al castell, el vem pujar molt compassat, amb alguna sacsejada en la penúltima aixecada, el vem acabar d'alçar sense problemes i el vem descarregar rodonet i amb una tranquil·litat ben palesa. Tot molt bé.
Per fer el 7de7 els membres de la Tècnica van anar entabanant tots els castellers, excastellers i badocs que van trobar per la plaça. Teníem dos cordons pelats i poca cosa més, necessitàvem l'ajuda de les colles carbassa llampant-terrós, fet que va destacar el Pujo al mig del quatre mentre quadrava la truita. Jo hi feia d'agulla al quatre --al 3de7 per sota havia tornat a fer de contrafort, de la plena--, un lloc molt més còmode que no quan m'hi posaven al tres. L'Emi el Triturador pujava damunt el meu baix i ja d'entrada vèiem que alguna cosa no aniria bé: era impossible que de bon començament no carregués més cap a la seva esquerra. Vem intentar fer pujar o baixar crosses, però les gralles van refilar llurs belles melodies d'espinguet abans que l'aparent desgavell es pogués redreçar. Pel que m'expliquen, estava força desquadrat pel meu rengle i pel del de la meva esquerra, que a més tenia una agulla nova (ni tan sols havia assajat la posició a la Nau, pel que sembla). El meu baix va patir com un malparit, però l'Adalid xisclava com si el passessin a degolla. El castell per la meva banda era un flam, era molt difícil de recuperar mides, el segon de l'Adalid va arribar a cridar enfurismat que si dreta que si esquerra, les crosses del meu baix, l'Àlex D., patien el xàfec com podien. Notava que el baix es mig plegava i podria ser que s'enfonsés, per la dreta no acabaven de donar més força, i res, que al final es va descarregar aquell maleït bunyol de truita. Truites mai més, enlloc, contra ningú. Truites caragirades, truites que fan patir.
Segons l'estadística, és el 7de7 més matiner que hem fet mai, perquè si bé l'any passat també el vem estrenar per Sant Jordi, en aquell cas es va escaure en 26 d'abril, dos dies més tard que enguany. Visca tot i sobretot els anys de traspàs.
Després d'això vem fer dos pilars de 5 simultanis, que no sé ben bé què tenien de nou perquè no ho vaig demanar. La casualitat va fer que les altres dues colles ens fessin pinya per esperar a fer els seus respectius pilars de cinc amb la nostra ajuda a les pinyes, tot i que sembla que eren prous ells tot sols per fer-los sense problemes.
Parlant de les altres colles, els Carallots van començar amb un 3de7 que es va anar muntant bé però que va començar a tremolar i a desfer-se una mica. En algun moment feia patir, però es va descarregar per donar pas al 4de7, que aquest cop va pujar amb mides dolentes i amb tremolors que van obligar que baixés la canalla. En repetició va pujar un altre cop obert i amb tremolors, es va carregar amb penes i treballs i amb els terços estirant-se i mig ajupint-se; al final es va vèncer la resistència i 4de7 al sarró. Vaig aplaudir per l'enjòlit de la batalla aferrissada, o RT x final epiko y emosionante.
Després d'això van bandejar els castells de 7 per a una altra avinentesa i van presentar un 5de6 que no era gaire maco però que estava bé, i es van acomiadar amb un pilar de 5 lluminós i llampant com la seva camisa.
Pel que fa als Sagals d'Osona, segons m'explicaven els que hi tenen contactes, estan passant una època de vaques magres després d'algunes baixes importants de tronc per raons diverses, entre les quals l'atracció àvola i celerada dels malaurats lagartus d'allà baix. D'aquesta manera presentaven un programa amb castells de set que van expedir sense cap problema aparent: 3de7, 3de7a, 4de7 i pilar de 5.
Després d'això els músics grallaven les cançons típiques el nom de les quals no conec: Juny, Juriol i la Polca dels ous. 4 de 4 polques, ja.
En corrua a ritme de mol·lusc gasteròpode pulmonat arribaven els cargolins a la Closca; jo hi havia arribat amb bici i havia començat a parlar de la vida. L'Alfons, que feia anys, i el Joan Carles, que havia tornat a posar-se la camisa amb gran alegria per a tota la colla, ens convidaven a un barril d'ordi fermentat per Sant Jordi benaurat. Mirava l'hora i ja era massa tard i havia de dinar...
I botifarra de pagès.
Actuació:
#Castellers #Esplugues 3p4 5d7 3d7s 7d7 2p5
@SagalsdOsona p4 3d7 3d7a 4d7 p5
@carallots 2p4 3d7 id4d7 4d7 5d6 p5
Fotos:
Sant Jordi Manel: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667509335186
Sant Jordi Josep i Gemma: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667403571932
Pilar Cursa Solidària: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667581859565
Paradeta Sant Jordi: https://www.flickr.com/photos/senkreu/albums/72157667363239776
Leave a comment