Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a l'Autònoma. Era la diada de primavera de Ganàpies.
Negres tempestes sacsejaven l'aire, núvols foscos ens impedien de veure el sol durant el matí, plovia i encara plovia més als nostres corts núvols, però dues hores abans de l'actuació havia escampat prou la nuvolada. Vaig pujar a la bici camí de la UAB.
Sempre que hi havia anat amb bici ho havia fet travessant Collserola; llavors o bé baixava per l'Arrabassada o bé per la vall de Sant Medir o com se digui. L'excusa era la pluja (que tot seria moll), però vaig decidir anar per carretera perquè no tenia ganes de pujar i baixar muntanyes. Llavors podia anar pel Llobregat o pel Besòs: vaig triar aquest darrer per conèixer aquest camí i perquè em semblava més planer d'entrada i més tranquil (menys carretera interurbana).
El fet és que haver d'aguantar els semàfors de Barcelona, la munió de badocs passavolants i el merder de la Meridiana i la merda infinita dels seus carrils bici, va fer que ara mateix prefereixi el camí Llobregat-Rubí.
Quan vaig trobar per fi el passeig de Santa Coloma i vaig haver entrat a la meravellosa ciutat de S. C. de Gramenet --els blocs de pisos de colors pastel com deixats caure des del cel de qualsevol manera a la falda de la muntanya pelada, una església que treia el nas entre ciment armat, una estació d'autobusos rònega on amb la Tresa havíem menjat unes patates fregides per anar a Can Zam, que també es veia: un desgavell tot plegat--, vaig anar desfilant per la vora del Besòs, que baixava força rioler per les pluges recents. Havien tancat l'accés al camí de la riba del riu per perill d'avingudes, o sigui que pedalava pel passeig de la vora, fins al pont de Montcada, per on em perdia una mica fins a arribar a un camí de la vora d'una riera que em va portar per Ripollet fins a Cerdanyola. Finalment vaig acabar trobant la carretera de la UAB.
Una passejada meravellosa per la ciutat caòtica de Barcelona i les meravelles més magnífiques del Besòs: Santa Coloma, Montcada, Ripollet, Cerdanyola.
La tornada a l'Autònoma em va omplir de nostàlgia, alegria, enyor, joia i gaubança i una mandra infinita del munt d'anys que hi he passat: ara mateix hi tornaria amb les mateixes ganes que els porcs van a l'escorxador. Vaig veure la cornucòpia que segons en Peyu de l'APM era una mena d'altaveu; vaig passar per Humanitats: oh bar, oh biblioteca, paradís terrenal. Vaig passar per davant la Facultat de Polítiques: mès en oblivió. I a la Cívica ja hi havia tot déu. Vaig aparcar la bici i a esperar.
La diada
I a la diada vaig anar buscant ganapiots, em van donar la samarreta de l'Eskamot Ganapiot i vaig anar mirant els castells. Eren Arreplegats, Ganàpies i Trempats-Marracos-Pataquers, més o menys per aquest ordre d'actuació.
Es dóna el cas que és el primer cop que no bec gens durant una diada ganàpia. La raó és que tenia tres euros a la butxaca per tornar amb tren amb la bici al damunt. En fi, no beure en una diada ganàpia és un dels típics sacrilègits que no es poden permitir.
Començaven els AZU amb el 2de7 amb folre, que el vaig veure en general molt tranquil. Tot seguit, es va alçar el de Ganàpies. Va pujar força bé, també, però a partir de l'aleta es va obrir per terços, diria, i va començar a tremolar força. I es va poder descarregar. És el primer que descarreguen, després d'almenys un de carregat de l'any passat, diria.
Sobre aquesta mena de castells: jo havia estat molt crític amb els Arreplegats quan van començar a posar folres intempestius i a inventar coses rares per anar fent castells nous per blablabla, però ja fa temps que van guanyar la partida. Els primers a pujar al carro van ser els Xoriguers, diria, i alguna altra colla d'aquestes més endavant, i Ganàpies també hi va acabar caient i ara és tota una altra cosa que quan jo hi era. Com que ja m'agafa una mica lluny tant se me'n fot, que facin el que vulguin.
En segona ronda els AZU tiraven el 3de8 amb folre, que va pujar rodonet, sense gaires problemes, descarregat amb la punta de la poctlla, records per al públic i allò que fan de saltar damunt la soca mentre es va desmuntant l'estructura.
Llavors els Ganàpies feien el 4 i 3 de 7 simultanis, una diguem-ne proesa que es van empescar en l'àmbit universitari els AZU l'any 2009. Aquell dia els malparits van despatxar aquests dos castells de manera absolutament sincronitzada, dues aletes just alhora, descarregats sense despentinar-se. Va ser força maco, la vritat. Aquesta foto em sembla que la tenien penjada a la seva TresA com un pòster, que no sé si van fer voltar i tal:
El d'ahir de Ganàpies no va ser tan reeixit. El 3de7 va pujar força bé, àgil, però el 4 va anar molt més lent i de seguida es veien problemes per terços. L'aleta va trigar força més a fer-se que no al 3de7; quan aquest castell ja s'estava descarregant, el 4de7 estava molt rebregat, obert per terços i tremolant com una fulla al vent: no va trigar a esbaldregar-se.
Just abans de caure el 4de7:
En tercera ronda els Arreplegats descarregaven el 7de7, que no m'hi vaig fixar gaire però que no va semblar difícil.
I els Ganàpies continuaven amb les falconades rares i feien el 9de6, que a banda del cafarnaüm que representa, i més amb tres enxanetes, que cadascuna va una mica al ritme que li plau, etc., no va semblar problemàtic.
De les altres colles, bé, no m'ho vaig mirar i no sé què dir-ne. Castells de sis, alguna patacada, etc.
Pel que fa als pilars, els Arreplegats van descarregar, també sense gaires problemes, el de 6 amb folre, que potser va patir en algun petit moment, però la vritat és que no gaire.
La resta, pilars de 4 llevat de Pataquers, que van fer el de 5. Per acabar, els ganapiots van perpetrar un 4de5 amb agulla amb en Rubió parant a segons el pilar del mig: va acabar abaixant-se els pantalons i ensenyant els calçotets de Ganàpies que porta a les grans ocasions. Va rebre l'ovació entusiasta incondicional ditiràmbica dipsomaníaca de la plaça.
Havia plogut una mica (ens va passar el xàfec d'esquitllentes. A Terrassa deien que queia calamarsa). Mentre donaven els "Gremipremis" es ballava una polka multitudinària sota un arc de sant martí doble.
El grup de Ganàpies era molt nombrós, res a veure amb els que érem temps era temps, quan no era defès de beure durant la diada i tot flairava a porro.
Després d'això va començar a fer-se la cua kilomètrica per poder practicar les libacions a déu nostru senyor, en Jaume Barri, qui començava a entonar himnes homèrics, el primer dels quals, "La vall del Vi", feia gaubar tota la congregació de fidels.
Per la meva banda, mirava el radar de pluges i contemplava que podia ésser que vinguessin xàfecs nous; mirava l'hora i veia que no quedava gaire més d'una hora de llum; decidia, per tant, pujar a la bici i desfer el camí de Cerdanyola, Ripollet, Montcada, Santa Coloma, Meridiana dels trons, Diagonal i Esplugues.
Un final que s'adeia amb la tarda: uns ganàpies que arreplegadegen, que malgrat els 1.700 litres d'alcohol em comencen a quedar massa lluny en força aspectes. Sóc un ganapiot rondinaire. De fet, sempre remugo.
Leave a comment