Dissabte 14 a les set començàvem la temporada. Després de mesos de sequera, amb l’oasi empantanegat de l’ONCE, aterràvem a la Ciutat de Cornellà per començar a apilonar-nos per les places. Dissabte 14, gloriós dia de la República, 76 anys després de què Macià digués allò de «Catalans, interpretant els sentiments i anhels del nostre poble, que ens ha donat el seu sufragi, proclamo la República Catalana, com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». La República Catalana va durar dues hores, si fa no fa el que pot durar una diada castellera. Vem arribar al cim, però va fer llenya i vem prendre mal tots.
Degut a la mala maror de casa meva, vaig sortir d’hora de casa i vaig arribar una mitja hora abans de què comencés la feina. Em vaig posar Nachtfalke, la banda sonora castellera, i vaig fer un tomb pel casc antic de Cornellà. Tenen una placeta que es diu «dels enamorats», amb un cirerer ara florit, i dos nòvios i tot llur seguici fent-se fotos per no oblidar mai aquell benaurat jorn —fins que es divorciïn. Poc més tard de què toquessin les campanes les set, Cornellà va tirar amunt el 3de7. Van afegir-hi després 4d7 i 2d6 més dos pilars de quatre.
I nosaltres, dissortats, què vàrem fer? La relació és la següent: 3d6, 4d6a i 4d6. Al primer castell, vem haver de desmuntar-ne el primer peu per desarranjaments en no sé quina banda. Comencem bé la temporada desmuntant pinyes de tres. En general, però, tots tres foren tramitats sense daltabaixos de cap mena i amb total solvència.
Jo vaig debutar al tronc en aquella mateixa plaça, fa justament dos anys, a la mateixa actuació i al mateix 4d6. Per tant, pujar al 4d6 em va fer especial gràcia, però molt més perquè davant tenia en Pau, que casualment s’estrenava amb nosaltres a plaça, a la mateixa actuació i construcció que jo, i fins i tot al mateix rengle on jo vaig pujar. Ell estava nervioset, tremolava una mica, s’entrava una mica, però en general va fer-ho molt bé. Pel que fa a mi, va ser tan plàcid que vaig avorrir-me i tot.
Vem acabar amb un pilar de quatre sense història i vem enfilar cap al local de Cornellà per comentar la jugada. La diada va estar bé, més que res per les bones sensacions i tal. En tot cas, hi ha el regust agredolç del que podria haver estat però no fou. I és que comencem la temporada i a la primera diada ja hem deixat d’acomplir un dels objectius marcats per la tècnica, consistent en aixecar el primer castell de set (4d7) de l’any. Les causes poden ser diverses però la cabdal és la manca de membres clau del tronc, en especial del pis de quarts. A més, no és que tinguéssim massa pinya pròpia, que s’afegia a la deserció de la segona colla convidada, Esparreguera, que per alguna raó no han pogut venir. A més, també cal tenir en compte que és la primera actuació de la temporada.
Després estic jo. Jo tinc un memorial de greuges que astoraria Valentí Almirall. Els greuges, com sempre, són culpa meva. Aquesta vegada no vull malaguanyar l’avinentesa, que és el que sempre faig. Amb el primer amb qui haig de passar comptes és amb mi mateix, i prou que ho faig contínuament. A molta gent li agrada culpar als altres: però és evident que els primers responsables de nosaltres mateixos som, per descomptat, nosaltres mateixos. Evidentment no tot és culpa nostra, i hi ha múltiples factors externs, però eludir perennement la pròpia responsabilitat és, per bé que molt estès, totalment pueril, i una de les causes del desprestigi de la política —vés amb què ens surt ara, el politòleg. En fi, com és sabut, «tot comença en un mateix». En tot cas, repeteixo, tinc fe que aquesta temporada pagaré la remença i seré lliure de submissions feudals.
Diada a Cornellà
Cargolins: Pd4, 3d6, 4d6a, 4d6, Pd4
Cornellà: Pd4, 3d7, id4d7, 4d7, 2d6, 2Pd4
Leave a comment