Densa boira damunt una gran llacuna, així estava el meu cap aquest matí en llevar-me, encara fotut de la nit anterior. No recordava d'on venia aquell núvol, però en desaparèixer (el núvol) la llacuna encara persistia. Amnèsic, trontollant, de cap a l'autocar, que a Montserrat hi falta gent, la dita diu, encara que, ben garbellat —que diuen els grans fol·licularis del país—, a Montserrat, el que és avui, vessava de gent. Molta gent, bigarrada, que també en diuen, o versicolor, que és més maco, però amb una pàtina de xaronisme decadent que infringia mal als meus ulls. En tot cas, jo, encara amb més whisky a les venes que sang pròpiament dita, era també un bon exemple d'impacte visual negatiu, per dir-ho suau.
D'aquesta manera, en arribar a la plaça del Monestir, el primer que se m'ha passejat pelegrinament pel cap ha estat presentar els meus respectes a la santíssima Moreneta. Tanmateix, en veure la cua, m'han caigut els collons a terra, com ordinàriament es diu en aquest bonic país africà, i he decidit entrar a l'església i oir missa. L'experiència m'ha plagut, i molts anys de la meva vida he remembrat en la mitja horeta que hi dec haver romàs, extàtic. M'he senyat i he dit amén, i he refilat el Virolai, he escoltat el sermó del capellà i m'he indignat contra la massa amorfa de turistes renouers incapaços de mostrar un mínim respecte pels fidels que hi érem.
Un cop fora he respirat l'aire montserratí amb renovellades energies, he admirat les capricioses formes de la mística muntanya i he contemplat absort la blavor aclaparadora del cel guarnit amb nuvolets de cotó com ovelletes encalçant-se en un prat blau. Oh, quin goig! I he davallat a la plaça i la lletjor dels desvagats baladrers d'estranys accents m'ha estassat de nou a terra, m'ha retornat la feixuguesa del cap i m'ha impel·lit a seure per esperar l'inici del motiu d'aquesta crònica: la diada castellera.
L'inici de la diada castellera ha constat d'un pilar de quatre de dol per part de Sant Feliu, els nostres companys de plaça, avui, que, nogensmenys i no obstant el que acabem de dir, només han pogut aixecar un altre pilar més, puix que estan en hores molt baixes i —déu no ho vulga!— al caire d'estimbar-se a l'Hades.
Naltrus, per la nostra banda, en ser molta colla (més de cent) hem pogut plantejar una actuació ambiciosa. En efecte, hem començat també per un pilar de quatre, cosa que no ha obstat perquè, en primera ronda, alcéssim un espaterrant 3de7 que, val a dir-ho, ha bunyolejat una mica però que, al capdavall, podem jutjar com un èxit. I així m'he sentit jo, exitós.
No hem provat cap més castell de set pisos. La segona construcció ha estat un 2de6 que no m'ha agradat gaire. Finalment, el 4de6a, amb un pis de segons molt jove i, per descomptat, amb la intenció de preparar al màxim el 4de7a. I, per postres, el pilar de cinc que, si aneu seguint la història de la meva colla amb un mínim d'interès, sabreu que sempre ens ha costat moltíssim. Provar-lo en la primera diada després de vacances i fora de casa ha estat, per a mi, agradablement sorprenent. El fet que només l'haguem pogut carregar, força frustrant, si més no per a mi. Perquè el pilar de cinc té un pes simbòlic molt important, i haver-lo pogut descarregar potser hauria llevat un llast feixuc: dominar-lo per tot arreu, com fem amb el 3de7, que tant ens costà. Però, d'una altra banda, el fet d'haver-lo intentat d'aquesta manera, sense manies ni complexos, com he dit, m'ha gratament sorprès i és també un pas endavant molt important per la colla, trobo.
I això és més o menys tot el que podia dir sobre això.
Leave a comment