Primer any

Avui fa un any que vaig anar al meu primer assaig de castells. El baix de qui feia de crossa al quatre de set de Molins, segons diu, va ser el primer que em va parlar, però jo no ho recordo gaire. Sé que vaig entrar una mica perdut i em van demanar a qui buscava. Vaig contestar que als castellers, i bé, eren ells, esclar. Una noia va dir-me el nom de totes les persones que m'ajudarien, uns noms que no vaig acabar d'aprendre fins molt més tard. D'aleshores ençà he millorat molt amb els noms i també en la tècnica castellera. Era un dimarts i vaig poder fer les primeres proves. Aprendre a pujar no em va ser tan fàcil, i encara avui tinc molts problemes per mantenir la posició en segons quines estructures. Poc temps després vaig caure per primer cop a un assaig: va ser a una torre, i encara me'n recordo de tot plegat.

No sé, des que hi sóc sóc una altra persona: ja no sóc en Josep d'Esplugues; tampoc no sóc independentista, ni heavy, ni universitari, ni caixer al Guissona. Tampoc no sóc un casteller. Sóc casteller. La meva cosmovisió del món s'ha capgirat com un mitjó, professo la religió dels castells i encara en faig proselitisme. Això és pitjor que una secta.

Tothom que és a una secta deu dir el mateix: que el que t'aporta rebassa amb escreix els recursos que tu hi esmerces. Malgrat tot, considero que ha fet molt de bé per la sostenibilitat de la meva vida, els valors intrínsecs d'aquesta activitat (des del seny al mateix valor, passant pel famós postmaterialisme: integració, relacions socials, autoconfiança i realització personal, superació s'un mateix però també del grup, treball en equip, amistat...) han de ser com una pedra pels liberals individualistes com en Rajoy.

Bé, que no ho canviaria per res del món. Visc per fer castells, sóc també a Ganàpies (colla universitària) i quan puc faig pinya amb la Joves per les places. El que no sé és què cony fots gratant-te els collons davant l'ordinador i no estàs fent castells amb la colla del teu poble, barri o ciutat.

Au, Josep, per molts anys.