Festes badoques

Divendres vingué en Bargalló a Esplugues i no parlà de política. Si hi hagués anat per deixar anar les nicieses que publicava ahir l'Avui a l'entrevista jo no hagués mogut el cul de casa. De totes maneres, hi vaig fer tard, perquè sortia de la feina a la mateixa hora que començava l'acte i perquè m'havia de disfressar de barrufet abans.

Vaig entrar a l'horrible edifici quadrat que ocupa el lloc de l'antiga masoveria enderrocada pel nostre cínic (cívic, perdó, en què estava jo pensant?) Ajuntament, al costat de Can Tinturé. A l'edifici quadrat no s'hi fa mai res, però en aquesta avinentesa van atorgar diríem que el privilegi als de l'Espluga Viva de fer la presentació del CD "Muixagangues, Valencians i Castells", que és música de gralla, per si no ho sabeu, ignorants. I a la sala, enfaristolat, el nostre Conseller en Cap cantava les excel·lències de la gralla, la seva importància en el món dels castells i tota la pesca. Quan per fi acabà, fou el torn del concert de gralla. Perdoneu que no us digui qui tocava, quan ho sàpiga ho escriuré. Si més no, diré que eren de Tarragona, que tenien molta traça i que eren els que havien gravat el disc. Van fer un repàs de les cançons del disc, i a córrer. Durà uns trenta o quaranta minuts, va estar molt bé. A darrera, fotografies antigues de falcons, muixigangues i castells.

A fora un fred siberià i un vent embogit ens esperaven. Ens vem enfaixar i pilar de quatre al canto. Dos aspectes de capital importància:

1. Va ser l'estrena de la nova cap de colla, na Sílvia. Felicitats!
2. Vaig estrenar la meva camisa. La que duia abans no era meva. Visca!

Doncs hi havia cava i torrons, però en poca estona vem tocar el dos. L'endemà tocava sopar de Nadal d'agermanament i germanor.

No em pregunteu a quina hora començava, perquè com sempre va començar a l'hora que van voler. En Dídac havia preparat un còctel enorme, la gent jugava al futbolí (feia temps que no hi jugava) o al Ping Pong (si fa no fa, el mateix temps), o feia la birra i petava la xerrada. Unes noies molt simpàtiques anaven repartint uns numerets per després del sopar.

El sopar, per fi, devien ser les deu, va començar. Ara i aquí hauria de parlar sobre mi mateix: estava en una situació de perfecte badoquisme, d'ensopiment pregon, de clàssica sorruderia: ja em sol passar, ja, que de tant en tant em vénen aquesta mena d'atacs emmudidors. Estava jo allà, menjant tranquil·lament un sopar que estava prou bé, totalment envoltat de xerraires compulsius, diria que molt tancat en mi mateix. Doncs que algú m'obri, si pot.

El sopar: sopa de galets i carn d'olla, amanida, pollastre amb escamarlans, postres i cafè. Vi i cava. Va haver-hi pluja d'aliments i taps de suro i tot allò que fos llencívol, però ni punt de comparació amb el que vaig viure a Cal Marraco (Lleida). Abans de tot això, no recordo exactament en quin punt, però enmig del sopar (diria que entre el primer plat i el segon, o potser abans de les postres) van lliurar els diplomes de reconeixement als sortints caps de colla, canalla i pinya, que són en Jaume I el Conqueridor, na Sílvia de Figueres Lozano, actual cap de colla, i en Quique el Calb. Tots tres van llegir el que deia el diploma. I si bé tots es van emocionar, com en Jaume Verge, que s'entrepussava una mica en parlar, no va ser res comparat amb na Sílvia.

No sé què em passa. De vegades llegeixo una notícia al diari, una notícia que no m'importa gaire, com la de n'Èric Bertran o les declaracions de na Manjón a la comissió d'investigació, però per alguna estranya raó una llagrimeta ix del meu ull. No ho comprenc, àdhuc bleixo tímidament, de l'emoció. Què és això? Què m'està passant? Com és possible que finals de pel·lícules dolentíssimes, com la d'ahir del «Padre en Apuros» aconsegueixin el mateix efecte? No en tinc ni ideia.

Dissabte, quan na Sílvia va haver d'aturar-se perquè rompia a plorar, jo també vaig vessar alguna llagrimeta. Allò no és plorar (jo no ploro mai!), però s'hi assembla. El diploma deia una cosa semblant a aquesta: «A tu, Sílvia, per la teva dedicació, les teves ganes, perquè sempre tens una paraula amable, sempre tens una faixa per deixar-nos» i bla bla bla. Tampoc no deia gaire cosa, però aquella escena em va impactar molt. Vaig eixugar-me tost les tres o quatre llagrimetes sense que ningú em veiés en aquell lamentable aspecte.

Un altre afer interessant de comentar és que ja sé qui és n'Oriol. Ja el coneixia de vista de Cal Suís, un cop vem estar parlant una estoneta. És el típic nano que està pertot arreu. N'Oriol, per si no ho sabeu, és un dels dos joves espluguencs que van detenir pels quals demanen dos anys de presó. Més informació a l'enllaç verd de la dreta i aquí mateix. És molt bon tiu, de debò, dels millors que he conegut per Esplugues.

Quan vem sortir del gimnàs-menjador va començar un succedani de gimcama de tres o quatre proves que havia preparat un grup de dones. Aquesta gimcama també era molt diferent de les gimcames universitàries; en primer lloc, no era una gimcama; en segon lloc, no hi havia alcohol; i en tercer, no ens havíem de despullar. Els grups es feien per sorteig, per mitjà d'un bingo que tenien per allà i el numeret que ens havien donat a l'entrada. Em va tocar la prova de "passar boles amb cullera", que consistia en portar d'un recipient d'aigua el màxim número possible de pilotes de Ping Pong a una cistella que hi havia uns metres més enllà. Per tal efecte, cinc persones ens disposàvem en filera amb una cullera a la boca i ens les anàvem passant d'aquesta manera, sense tocar la piloteta amb les mans. Vem guanyar de llarg i ens van donar un òscar als guanyadors. Altres proves hi hagueren, però no foren massa lluïdes. Les eròtico-etíliques les deixem pels degenerats universitaris.

A partir d'aleshores la gent va començar a marxar esglaonadament. Encara vaig fer algun altre futbolín, just quan començava a agafar-li traça i a clavar els gols a l'adversari, que "agafava por de ser a la porteria" (Com vaig gaudir clavant aquells golets...) La sorruderia va començar a marxar, pels mateixos enigmàtics motius que havia aparegut, i una cosa us dic: no va ser per l'alcohol perquè vaig estar molta estona sense beure res (unes dues hores, i al sopar no havia begut gaire). Això no treu que acabés una mica borratxot, pels dos gintònics beguts molt ràpidament, però ja són figues d'un altre paner.

I per acabar, us escriuré un missatge que em va dedicar algú (això dels missatges era una collonada...) el nom del qual no diré:

Josep estas + empanat.
per que no sigis tan
tafaner tescric aixó:
jujuju. Em... No canviis
mai. buenu, de cabei
si vols si. jajaja. :P