Jo era com aquell anarquista de més de trenta anys que vivia plàcidament a casa dels seus pares aliè a la vida real. Però abandonar aquell redòs no és cosa que es pugui fer en dos dies.
Jo sóc com l’ascensor del meu bloc de pisos, que quan estava espatllat no feia sorolls estranys, mes ara que està arreglat grinyola per tot arreu. Suposo que fins que no canviem l’ascensor completament el mecanisme no deixarà de grinyolar.
I aquella persona és potser com l’anunci de Sasi de l’Avui, la presència del qual potser pot passar inadvertida, però que si s’absentés només un dia destarotaria tota la portada.
Marxeu de casa amb un ascensor nou un migdia de ressaca, i amb el diari sota el braç penseu en tot allò que significa aquella clapa blava en la vostra vida.
