Rèquiem

En el viatge de tornada, la Baldufa passà avall. Mentre dinàvem a una merda de restaurant de carretera, el pobre aucell s'asfixià dins el cotxe, sota un sol de justícia. Les gotes d'aiga no el serviren pas per trufar la vella de la dalla; s'arrossegà decandit, morent, per la gàbia, sa iniqua presó, bo i ajudant-se del bec, dues o tres passes; tot seguit traspassà.

Els darrers jorns ja havia donat mostres de defalliment que prenunciaven el seu imminent decés; nogesmenys ningú no sapigué interpretar correctament uns senyals que haurien d'haver deixondit les nostres alarmes. A l'ampit de la finestra s'estrarrufava com si patís fred, les ales dreçades, daurada boleta, en plena canícula andalusa. Adesiara panteixava, ja lluny de la finestrella, bleixos inexplicables i menystinguts per tots nosaltres.

Tanmateix, a despit d'aital incúria, el benamat ocellet hagués patit el mateix dramàtic fat; n'hauríem allargassat uns dies únicament la seva curta vida, car es trobava a final de trajecte. No fou en solitud com perí, mes fou sota el feixuc sol murcià i a altes temperatures, per descuit nostre. Ses desferres foren sebollides just entre Catalunya i el País Valencià unes hores més tard. No t'oblidarem nulltemps, baldufeta, el nostre amor és infrangible.

Ja sóc tornat. Ja us en parlaré de com ha anat el viatge, si a algú li pot interessar. Era indefectible, per descomptat, retre primer homenatge a l'interfecte (i interfecte en el seu significat correcte).