Estúpid conte de Sant Jordi

Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.