Jaume I fa 800 anys

Les pel·lícules són mentideres. No en veig gaires, d'entrada solen ser molt dolentes i em lleven les ganes de veure'n més, però n'hi ha de molt bones. De totes maneres, les pel·lícules són mentideres. Et fan creure que els bons poden guanyar, que n'hi ha fins i tot més que una possibilitat, que podria ser real. Tots sabem com d'inversemblant és aquesta proposició, però a tots ens agradaria que fos veritat i per això, de vegades, caiem en la temptació i mirem pel·lícules. Sabem que surem en una mar i que no sabem nedar, i que en qualsevol moment podem ofegar-nos. Tots esperem que algú ens digui que aprendrà a nedar per nosaltres. Llavors plorem i les llàgrimes omplen l'estança. Que no en fóra, de bonic! Tots esperem que la rossa escultural s'enamori de l'espantall de l'eixut camp de blat. Vaja, sense una mica de voluntat d'un mateix, ningú no n'aprendrà, no a nedar, sinó ni tan sols a parlar. No badarà boca. Dehiscència? Estrenyement. Hoch, hoch, mirem pel·lícules i vessem llàgrimes com lliris d'aigua, purs, innocents. La vida real és un istiu que no s'acaba, és un inclement ruixat de sol, és un august agost agostat.