Aqui dalt teniu la ruta vil que he fet tot sol per Collserola. Per que la penjo? Doncs mira, perque tinc ganes d'escriure alguna cosa. Aqui hi ha el mapa amb mes de detall.
Veureu que he pujat a Collserola pels camins de la Penya del Moro. En aquest cas ho he fet per Can Melich, que es mes directe; la pujada es constant i pot arribar a esfreixurar, pero amb calma i sense forçar (avui no he forçat gens) es mes amable que altres vies (per exemple, la dels Ponis/Coscollera, tambe molt tipica).
He arribat a la bifurcacio que, d'una banda, va cap a la Coscollera, i de l'altra cap a les pistes que menen a Olorda. He anat per aquesta banda, he deixat a l'esquerra la pista que puja rapid a la Carretera de Molins (i que enllaça amb l'altra pista que ve de la Coscollera) i he baixat cap a la Torre del Bisbe, com podeu veure al mapa. Per alli he pujat, per la Socarrada, la Serra del Ginestar, com tambe s'hi pot veure, i ja no he parat fins a anar a petar a la dessusdita carretera de Molins.
D'alli estant he ascendit uns metres mes fins a la zona de Can Pasqual. Aleshores he baixat, per pistes que fan mal de dir, tot i que han de ser si fa no fa les que he traçades, fins al Baixador de Vallvidrera. He pujat al poble de la manera mes rapida que conec, deixant de banda les pistes de la Budellera, i me n'he penedit una mica, perque llavors, a la cruilla del centre de Vallvidrera, he decidit escalar fins al Tibidabo. Per la Budellera hauria sigut una mica mes dificil pero molt mes agrait.
Les vistes son molt maques i el parc d'atraccions ja es obert i ple de guiris. He baixat a la Carretera de les Aigues per la pista dels Jardins de Can Borni, i ja a la Plaça Mireia d'Esplugues he davallat a Sant Just pel cami de la Font de la Beca, com tambe es veu al mapa.
Puc apuntar quatre coses, en aquest moment, d'aquest itinerari.
La primera es que com que sempre decideixo sortir en bici a l'ultim moment, mai no miro de buscar ningu per sortir amb ell (a mes, ara tothom es de pont). Anar sol te la virtut que puc anar al meu ritme: durant moltes pujades pedalava mes lent del que acostumo, pero no descansava gairebe mai sino per hidratar-me, i a mes feia el recorregut que em sortia de la polla. El problema es que es mes avorrit i que no acostumo a fer vies noves, tot i que de Can Pasqual a Vallvidrera he anat per un cami que no havia anat mai.
Lligat a aixo hi ha el fet que els camins que acostumo a triar son molt amples i tecnicament molt senzills, fora dels pendents, que sovint son força pronunciats, pero que a mi aixo a mi tant me fa, a mi tant me fa, a mi tant me fa...
Aixi, l'altra cosa que volia dir es que el trajecte del Tibidabo fins a la Plaça Mireia l'he fet a l'inreves de com acostumava a fer-lo els darrers temps. En sentit invers tot es veu molt diferent. Per les Aigues corria molt pero sense arribar a l'sprint, perque ja estava una mica cansat.
I per acabar, el trajecte de la Penya del Moro fins a Can Pasqual per la banda de Valldonzella i el Ginestar, feia molt de temps que no el recorria en aquest sentit. Les pujades i els revolts son assassins i es fa molt de desnivell en molt poc temps, a la qual cosa cal afegir el que ja portava de molt poc abans des de Sant Just. Suposo que aixo no es res per als que fan bici sovint pel Pirineu i els Alps i l'Atles i les Muntanyes Rocalloses, pero per a mi es una bona feinada.
I apa, ara, amb els pulmons que em fan tres o quatre pams mes de diametre, em venen unes ganes irresistibles de fer petes i cubates.
Leave a comment