L'empanada, o estat d'ensopiment profund o embadocament cosmonàutic s'esdevé periòdicament quan em trobo envoltat de gent que amb prou feines conec a una mena de festa de qualsevol cosa. Hi ha un punt crític a partir del qual és impossible tornar a l'òrbita terrestre i navego erràtic per constel·lacions desconegudes sense objectiu concret. És l'empanada.
De vegades, durant el viatge per les regions ignotes de l'univers, apareixen al meu davant estels fugaços, llumins rabents enmig de la fosca del no-res. Són les idees-llumí. Una idea llumí dura un instant però omple de cabòries el cap durant uns minuts o uns segons, fins que apareix inopinada una altra idea-llumí. Són les paranoies característiques de quan vas fumat o borratxo perdut.
És un nom una mica estúpid, aquest d'idea-llumí, però és un nom que vaig rescatar d'una d'aquelles empanades cosmològiques. La majoria de pensades en aquest estat són això, estupideses, que durant el moment d'aparèixer poden semblar enlluernadores, però que passat el seu moment de glòria, d'incerta glòria, es marceixen tan rabents com havien florit. Tot el perfum que embaumava la cabina de la nau espacial esdevé ferum de pixats i nàusees.
Bé, potser no sempre és així. De vegades sota la claror del llumí trobem la clau que portàvem tant de temps buscant, o il·luminem un racó ombrívol del nostre espai interior tan petit que només amb un llumí pot ser il·luminat. De vegades tenim una llibreta o l'ordinador a mà i les podem immortalitzar. La majoria de vegades no són més que foc d'encenalls, molta remor i poques nous, però d'altres en surten coses aprofitables.
