juillet 2010 Archives

Avui era la diada del Gall, que sempre tanca el primer tram de temporada i que ens dóna pas a les vacances d'estiu. Els darrers anys sempre teníem fites importants per a aquesta data: el tres de set, el pilar de cinc, el cinc de set, etcètera. Enguany, per comptes de ser la culminació d'aquest primer tram, era més aviat un pur tràmit que cloïa un mes de juliol gairebé sota mínims en què, més que avançar, hem retrocedit. Primer per la lenta digestió de l'intent de torre de set, les noves proves i l'aparent desori que l'envolta. Jo, des de la meva ignorància, veig la torre, ara per ara, molt lluny, dubto molt que així la tinguem per a Festa Major i ja veurem aquesta temporada si s'espavila la cosa. En segon lloc, els assajos anaven cada cop més lents, amb menys gent que cada cop es relaxava més, etc. Els assajos començaven a ser també un desori, i el canvi de lloc d'assaig, al carrer de l'Església, contribuïa a la dispersió. En fi, un mes sense actuacions ha passat factura i aquesta actuació n'ha sigut la conseqüència. Vist, sobretot, l'ambient que desprenia la colla en l'actuació de Sants, i en com s'ha manifestat després en uns assajos fluixos, observava la colla amb un cert escepticisme i amb una certa por. Em deia: «Tot això que hem fet aquests darrers anys, pot esvair-se en un tres i no res d'una sola ventada, que s'emporta tots els nostres fums. Crèiem tenir un palau i només tenim una barraca de canya i argila, ah, barraca espluguina!»

Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!

Diguem que començàvem amb el tres de set. El tronc era ferm com una roca, un pèl acogombrat per dalt, i molt lent a causa, bàsicament, de l'enxaneta, a qui avui li costava molt de pujar.

En segona ronda hem gairebé repetit el malson de Sants amb un quatre de set amb agulla amb un baix que es cagava a sobre i que somicava com un porc que han d'esgüellar. El rengle de cara a la biblioteca estava completament tort, a causa potser del baix que somicava o potser per una altra raó; el cas és que finalment el nyap ha aguantat i el pilar, un pèl treballat, s'ha descarregat sense més problemes. El baix afectat, que era jo mateix, ha sortit esperitat cap a la seva bici --potser una mica temerari, ara que ho penso-- i ha anat a casa a dutxar-se. Ha trigat una ronda sencera a tornar, just per poder narrar el nostre tercer castell.

El tercer castell ja estava decidit que seria el quatre de set, del qual no sé què dir-ne. Molt bé. Per plegar, un vano de cinc. Jo mirava el pilar de cinc de cua d'ull i he vist que el segon, a la descarregada, ha hagut d'aturar una ventallada força perillosa cap endavant, però ho ha fet bé. El pilar quatre de la seva esquerra ha trontollat molt més però també ha aguantat bé.

Ara aprofitaré per parlar de les altres colles, tot i que no en tinc més ganes. Els amics de Cornellà venien amb els problemes habituals de camises que van patint aquesta temporada i, amb un tronc ben experimentat i una canalla que va polint-se, han descarregat la torre de sis i el tres de set amb molta solvència tot i que un pèl lents, i un quatre de sis que no he vist però que em sembla ben sorprenent que hagin hagut de fer. Diria que han plegat amb el pilar de cinc. I els companys de Barcelona han fet, amb molta més facilitat, exactament la mateixa actuació que nosaltres però han plegat amb un pilar de quatre, fet també sorprenent al meu parer, per tal com tothom espera que una colla com Barcelona no tingui problemes amb els pilars, però segons he sentit un o dos pilaners titulars han marxat a la Colla Jove de Barcelona, que s'està gestant ara.

I això és pràcticament tot el que havia de dir. Ara podria adelitar-vos amb el que he pensat i patit allà baix i explicar com em sento ara mateix, però això potser serà en un altre moment.

Fotos.

Festa de Santa Magdalena, la patrona dels esmorzars. Com va dir Proust en una de les seves quaranta mil pàgines, «jo me l'hauria tirada». Santa Magdalena, com seria als vint anys? Te la follaries, aleshores? I ella, es follava tot el poble? Només així s'aconsegueix ser algú a la vida, per la posteritat.

El quefe va deixar-me sortir uns minuts abans de la feina --comptat i debatut, gairebé mitja hora-- i volant amb la bici vaig plantar-me al Robert Brillas on, estrany d'allò més, encara hi eren les colles, que encara no havien començat a passar. A què era degut, aital retard? Resposta més òbvia: a la manca de licor de ginjoler. Sense l'excitació sanguínia subsegüent a la ingesta d'aquesta ambrosia dels déus, els actes se succeïen a empentes i rodolons.

En plantar-m'hi vaig aparcar la bici, vaig comprar dues birres i vaig saludar una amiga de classe que hi era per «descobrir Esplugues». Jo estava immergit en una mena d'eufòria absurda, excitada, ara sí, per la xibeca, que actuava amb gran eficàcia sobre el meu metabolisme, que feia hores --unes 7-- que no ingeria cap forma d'aliment sòlid. Per tot plegat, vaig començar a experimentar un enterboliment del cervell important, que em va fer veure esbiaixat tot allò que se m'oferia a l'esguard.

Vaig esmunyir-me de totes les pinyes dels pilars i vaig retratar el de Can Tinturé i el de Can Cortada. Aquest, per vacil·lar, el van voler fer caminant amunt i avall pel passadís que tradicionalment la colla de diables ens fa, amb un cert aire irònic, en passar-hi. Però el primer intent del pilar va caure endavant, segurament a causa d'una agulla poc amatent: sóc imprescindible!

El segon intent del pilar va reeixir així com cal, i after that la majoria de colles de cultura popular ja havien ofert el seu ball a la patrona dels esmorzars. Jo, amb la camisa cordada com a cuirassa contra les influències malignes d'una qualsevol església, a manca de la samarreta de Dark Funeral que cada any faig servir a tal efecte, vaig prendre posició rere l'altar, des d'on se m'oferia una perspectiva immillorable per a fer fotos. Vaig provar sense flash i amb flash i totes dues van sortir prou bé. L'església ens il·lumina!

A fora el mossèn repartia cerveses als fidels, i els diables ballaven amb banderes d'Espanya i una pancarta en què hom podia llegir «Espanya Decideix». Jo sospitava que, sense volguer, com que són una colla de foc, cremarien una d'aquelles banderes: però no, fins i tot en aquesta colla són porucs i destrempats!

Els versots van estar força bé, tot i que jo m'esperava alguna cosa contra nosaltres, els Castellers. Jo trobo que ens ho mereixíem, i de ser jo diable ho hauria tingut molt fàcil. Potser el pitjor versot hauria estat ometre'ns completament, però fins i tot en Llucifer va dir que les castelleres estan molt bones --cosa que és de tots sabut i que constitueix un dels grans atractius de Castells.

Així les coses, van enfilar de tornada cap al Brillas, on se suposava que hi havia programat un sopar de carmanyola. Tanmateix, els de la carmanyola érem pocs, perquè la majoria o va escampar la boira o va sopar a una altra banda. I d'això jo en dic poc esperit de pinya, cada entitat a la seva i fem com si no ens coneguem. Tot i que l'endemà sigui feiner, jo també em llevava d'hora avui, i un sopar es pot fer tant a casa com al pati d'un casal de cultura.

En acabat, ja a quarts d'una, si fa no fa, van sortir els recitadors de versots, amb les absències destacades d'alguns diables que van optar per no pujar-hi. Clàssiques disputes entre cargolins i riffenyos i en acabat bona nit i tapa't. Quan el Casellas ja plegava veles, uns acordions van anar volant cap a la banda dels diables, però veient l'hora i el dens enterboliment de cap que m'assetjava, vaig tornar volant en bici a casa meva.

I ara, com a conclusió final i vist el desenvolupament de Santa Magdalena i el grau d'implicació de les entitats en aquesta festa i en la de Sant Mateu i tota la pesca, és de plànyer tan poca unió i tanta desesma, i ja veurem cap on acabarà tot. Però això és només el meu parer fat i intrancendent i jo tampoc no faig gaire útil per arranjar-ho.

Fotos.

Avui hi havia algunes actuacions interessants pel mapa, com ara la de Vic i la de Terrassa, amb colles punteres al màxim i d'altres de mitjanes que frisen (i es donen hòsties) per entrar al Concurs. Jo no sabia si pujaria o baixaria o em quedaria a casa o aniria de costellada a la muntanya, així que havia decidit que, en cas de tenir ganes d'anar a veure castells, passaria de Terrassa (que era l'opció més plausible) i em desplaçaria al poble veí, Cornellà, on actuava una altra colla d'aquestes mitjanes de Concurs, Lleida, i una de gran, la Joves de Valls, després de la bona actuació de Sant Joan, a més dels de Cornellà, dels qui m'havien arribat veus telemàtiques que volien anar-hi a totes.

Doncs així, d'un cop de bici he arrossegat la meva voluntat amb mi mateix a veure què ens oferien les tres colles. La plaça era deserta sota un sol de justícia un pèl enteranyinat per núvols alts, i l'ambient era, paradoxalment, molt fred. Els Castellers de Cornellà, amb la gent que eren, no podien fer gaires coses més que castells bàsics de set, i això és el que han fet. Han ofert tres i quatre de set, tots dos sense gaire cosa a destacar, amb una canalla més fineta que l'altra vegada que els vaig veure (pel Corpus); a les fotos, ara, recordo lleus desarranjaments i altres collonades, tot i que, com dic, aquests castells no presenten problemes per a ells i, en definitiva, se'ls hi queden ben curts. Han plegat amb el cinc de sis, que m'ha semblat molt tranquil tot i algun problema intranscendent amb una faixa que es desprenia d'un terç. Si aquest cinc de sis, tan avorrit, ha de ser alguna cosa més d'aquí poc temps, bé podrà ser si els seus assajos van més bé i disposen de més camises a plaça, però avui el clima em semblava de platja algeriana a L'estrany i, així, a mi només em venien ganes de quedar-me sota l'arbre llegint el llibre.

Els amics de la Joves de Valls eren, també, poquíssims, i és que sembla que quan travessen el Llobregat són una colla petita que fa coses com el quatre de set amb agulla i el cinc de set, tal com nosaltres hauríem fet, de segur, d'haver baixat, com a colla, a aquesta actuació. El que no hauríem fet, també de segur, és el quatre de vuit, que ha sigut pim pam sense gaire complicació, sembla que s'ha tancat un xic de dalt i que ha calgut defensar-lo una mica de no res a la descarregada. Els vallencs, en una plaça pràcticament buida a casa d'una colla del Baix Llobregat, hi van quatre a complir l'expedient amb un o dos castells bàsics de vuit, i cap a casa. Igual han fet sempre que han vingut a Esplugues, per la qual cosa, en vista de la seva trempera, fa algun temps que no els portem per Festa Major, tot i que a mi em cauen molt bé i, en les actuacions amb colles grans, sempre vaig amb ells.

I dels Castellers de Lleida, què dir-ne? Sembla que van forts i han fet millor actuació que els de la Joves, tot i ser si fa no fa els mateixos efectius. Tres i quatre de vuit que han fet sense complicacions, el carro gros més maco que el vermell, i bones sensacions que han volgut destruir amb un intent de dos de vuit folrat en què pràcticament tot el folre trepitjava camises d'altres colles i que, per tant, no semblava tenir gaire futur. Així i tot ha pujat fins a dosos, però la cosa ha començat a trontollar per un folre poc compacte i l'han baixat, amb constant perill de llenya --l'han desmuntat, tanmateix, a temps. En repetició han completat la torre de set, que me l'he mirada amb atenció per descobrir el secret perquè terços no s'obrin i quarts es mantinguin al seu lloc, però no en sé treure l'aigua clara, jo, d'aquestes coses.

A pilars, dos vanos de cinc de Lleida i Valls i un pilar de cinc amb alguna dificultat per a Cornellà, i mentre encara estaven desmuntant pinyes jo ja era amb la bici per Carretera de Cornellà/Esplugues camí de casa meva, que són cosa de deu minuts però la calor m'estava matant. En la penombra de la meva cambra, amb música estrident i el llibre esperant-me ajagut al meu llit, em trobo molt còmode. Ara veurem què han fet a Terrassa i a Vic, i si realment m'he perdut alguna cosa interessant, o no (Minyons han descarregat el 2de9fm, els Sagals han carregat el 3de8, Vilafranca ha fet el pilar de set). Certament, a Cornellà esperava veure alguna cosa més, una mica més d'ambició dels vallencs i una mica més de camises als Castellers de Cornellà. A la fi, els únics que han sorprès han sigut els de Lleida, amb dos castells de vuit força macos i un intent suïcida de dos de vuit que, d'haver reeixit, hauria donat un regust grana molt bo a tota la cosa.

Fotos.

Actuacio sencera:
Castellers de Lleida: 4de8, 3de8, id2de8f, 2de7, vano 5
Colla Joves Xiquets de Valls: 4de8, 5de7, 4de7a, vano 5
Castellers de Cornellà: 3de7, 4de7, 5de6, Pde5