février 2013 Archives

Ahir, per a mi, va ser un dia nefast. Això és la crònica censurada d'un seguit d'ensopegades ben típiques en mi: diuen que la positivitat atreu la sort i per això dec regalimar dissort.

Vem anar a Salt, Girona, al Torneig de Futbol Intercasteller, un esdeveniment etilicoesportiu que organitza una colla castellera diferent cada any. Ens llevàvem amb Esplugues nevada i preníem l'autopista amunt fins que sortia el sol i feia un clima agradable a Salt. Era un matí radiant i jo em trobava molt bé.

Un cop instal·lats mínimament al camp el primer que vem fer va ser anar a comprar cerveses: 48 llaunes en dues bosses isotèrmiques amb glaçons. Jo ja sabia que a la nit estaria fet una merda, però amb tot cap a quarts de tres ja n'havia begut sis o set.

El segon partit va ser contra els Borinots. S'havia mig despenjat l'estelada que havia posat rere la porteria; anant-la a recol·locar una pilotada de rebot dels santsencs em va partir les ulleres per la meitat i em va trencar un vidre. Sort que duia les de recanvi, que havia pres per si de cas: en dies de voràgine alcohòlica mai no saps què pot passar. Fins al moment encara no havia tingut temps de beure gaire (n'havia begut tres), però és evident que amb més reflexos segurament podria haver evitat que l'hòstia fos tan forta.

A la fase de grups havíem guanyat amb força diferència a Cornellà (7 a 2 o una cosa així), havíem empatat a 1 amb Sants i havíem guanyat també amb força marge els Salats de Súria. Vaig menjar l'entrepà cap a les 3 mentre els de Cornellà es barallaven amb els Borinots (un de Sants va fotre una plantofada a la cara a un de Cornellà) i a la fi vem baixar cap al poliesportiu on dormiríem. Havíem quedat empatats a punts amb Sants, primers de grup, que tenien millor gol average; ens classificàvem segons i jugàvem contra Berga, que eren bons i ens van guanyar 3 a 0.

A aquelles alçades, ja començava a anar perdut. En algun moment vaig sortir a fer un riu; ja era fosc, però un segurata em va veure i em va dir que em posaria una multa de 800 euros, que ja veurem perquè no em va donar cap resguard de res. Aleshores, després de perdre el temps amb aquell imbècil, vaig adonar-me que estava a la deriva de la nit, naufragat, derelicte. Vaig mirar al voltant i vaig fer memòria d'on tenia la motxilla; vaig anar amunt i avall fins que a la fi la vaig trobar. Després vaig mirar d'entrar al poliesportiu. En algun moment vaig jeure en un pàrking i vaig fer un clucull. En fi, vaig retrobar el poliesportiu i vaig sentir-me molt estrany: alguns havien desaparegut, d'altres no s'havien bellugat gens i semblava que l'hora o dues hores que havia estat a la deriva no haguessin transcorregut mai. Vaig observar que hi havia un moviment de deserció imminent i vaig veure que no fotia absolutament res a Salt, que estava ofegant-me en la nit gebrada i que si seguia enfonsant-m'hi podia acabar molt malament. Em trobava realment naufragat de totes totes, agafat a una fusta esperant que la següent onada acabés de sepultar-me. O sigui que vaig pujar al cotxe i vaig marxar de Salt.

Hem quedat tretzens, finalment, igual que l'any passat. Vaig veure que l'equip tenia molt bon nivell, però amb Berga ens vem començar a desinflar. Ara, amb més calma, em fa una mica de ràbia haver-me perdut la part divertida de l'Intercasteller: la nit, i també el diumenge de ressaca. Però al cap i a la fi no m'importa gaire haver-m'ho perdut. Em fa més mal el blau de l'ull del vidre trencat, i aquesta mena de forat negre que sento.

Què, gran crònica de l'Intercasteller, oi? Podria explicar una mica més com vaig viure el que vaig veure, però passo. Al vespre vaig tenir el que normalment s'anomena "nàusea" en versió de lucidesa alcohòlica, un moment en què els fets es presenten diàfanament inconnexos i absurds, successió d'instants presents sense passat i sense futur, sense res que els justifiqui: tot el que podria redimir l'existència s'esvaneix, s'esboira, s'envola, s'enfuig i només quedo jo amb la meva estòlida solitud.

Vaig pujar al cotxe i vaig mirar per la finestra com travessàvem rabents la nit fins a Esplugues. Vaig dir adéu a Girona i amb recança vaig dir adéu als qui m'havien portat a la Closca, i vaig dir adéu a la Closca i vaig pujar a casa, i vaig decidir que aniria a veure el Barça a l'Avenç amb una o dues o tres mitjanes.

Aviat posaré més fotos aquí.

L'Assemblea del 2013 ha estat tranquil·la i àgil i, malgrat que s'ha celebrat ja segons els nous estatuts o nou reglament de règim intern, no hi ha hagut al cap i a la fi cap novetat destacable en la successió dels fets.

Com cada any, el Marquès va decidir que havíem de llegir l'acta de l'any anterior. Sempre ho demana, segurament per fer-se el graciós, però és soporífer escoltar la Sílvia, la secretària, com recita sòpitament l'ensopit text de l'acta.

Un cop enllestit --moment que vaig aprofitar per trascolar el que em restava de suc d'ordi fermentat; sense el nèctar de Demèter encara hauria xerricat més les meves paraules després-- la Sílvia va repassar l'estat de comptes que, tot i que sembli mentida, va sortir amb força beneficis en esguard d'altres anys. Això és degut, segons el meu parer, al fet que hem augmentat molt els ingressos propis: tot i que algunes activitats eren parcialment gratuïtes i algunes força deficitàries, el còmput global ha estat bastant positiu. Per això, tot i que tant la Sílvia com el Tarrés deien que «hem fet més coses amb menys diners», jo ho matisaria i diria: «hem fet més coses amb menys diners públics però amb molts més recursos propis».

Bé, deixant de banda això, la Sílvia va recordar com funcionava el cens, que va ser aprovat tot seguit.

El quart punt era la valoració del Tarrés, president sortint, que va repetir que hem fet més activitats amb menys diners (que ja he matisat), i que a més a més hem fet guardiola per ser més independents de les subvencions públiques. Va explicar breument com està el tema de la Nau (local d'assaig), va afirmar que el 2012 ha estat un any fantàstic (és cert) però va recordar el tema del Pau, que va estar sobrevolant les nostres clepses constantment dissabte.

Aleshores va ser el torn del Rai, que va valorar l'any casteller, que es resumeix que ha estat molt positiu perquè hem crescut socialment i tècnica, amb el 4de8 com a bandera, però que han quedat coses a l'agüera i que per tant no ha estat tan satisfactori com hauria volgut. Va demanar disculpes pels errors que hagi comès, va agrair la feina de la Junta en conjunt i en especial de la Marta, i va desitjar-nos molta sort als qui ens quedem pul·lulant i donant pel cul aquests dos anys que vénen.

Com que no hi havia ni precs ni preguntes, vem passar directament a la presentació de les candidatures tècnica i administrativa, que tenen un projecte comú tot i que es voten per separat; si una es tomba, la candidatura conjunta també se'n va avall. El Lluís va explicar les línies mestres del projecte tècnic, que en el paper dels apunts se'm fan molt llargues i que, per tant, abreujaré molt: va dir que s'hi presenta perquè li encanten els castells i és la seva segona família, va dir que l'objectiu principal és fer castells de vuit gaudint i passant-nos-ho bé; va explicar breument el calendari, que és més comprimit per concentrar millor els assajos, i amb tres dates clau amb un castell a l'agenda per a cadascuna; i que no descarta truites en vinagre com el 5de7a o el 9de7, andròmines que jo abomino però que ell defensa perquè afirma que ensenyen coses noves. En fi, la qüestió és aprendre fent castells, estar-hi bé, que siguem cada cop més; que els troncs siguin encara més tècnics i comptin amb més recanvis; va dir que li faria molta il·lusió que els músics poguessin fer un concert de gralles pels vint anys; que la pinya del 4de8 es pugui tancar amb tres cordons a assaig... En fi, moltes coses que tampoc no cal especificar excessivament en un bloch dels trons.

El Ramon va començar també agraint la feina dels equips anteriors, sobretot del Tarrés, va confessar que estava també molt il·lusionat i va dir que el seu objectiu principal és fer créixer i consolidar la massa social, per a la qual cosa va explicar la seva concepció de l'escola de castells, que difereix un pèl de la idea que en té la tècnica, i que parlant jo amb el Pujo, que té tots els números de ser qui la porti, no sé ben bé com funcionarà. La Junta vol estendre al màxim la participació activa en l'organització i gaudi de les activitats de la colla per tal que siguem cada cop més i més ben avinguts; per a això, l'àrea de dinamització s'ha reforçat molt, i enguany la portarà el Sergi, que segur que ho farà molt bé. Si el Lluís havia dit que la prioritat era que la gent s'ho passi bé fent castells, el Ramon va dir exactament el mateix: que tothom se senti a gust a la colla. Va parlar de la figura del soci col·laborador, va recordar que al 2014 farem vint anys i que haurem de planificar-ho, etc. Després va donar veu a la gent de la Junta: el Sergi, la Marta i jo mateix, parlaments que em salto.

Els dos equips van sortir elegits per unes majories absolutes molt àmplies i, després d'una pregunta del Pujo sobre la Nau, es va donar per acabada l'Assemblea del 2013.

La meva valoració és molt positiva. Jo fa força anys que estic per la Junta ocupant un càrrec similar que ha tingut noms i posicions en l'organigrama lleugerament diferents durant el temps. Aquesta és la meva novena temporada a la colla, tampoc no és tant, però les he vist de tots colors a la Junta i a la colla en general. Aquests dos anys han sigut molt intensos per molts motius: a banda dels temes del Ramon i del Pau, que ens van destrossar, durant aquests anys la Junta s'ha anat renovant molt profundament i hem anat fent cada cop més coses a mesura que la colla creixia cada vegada més. Hem hagut d'afrontar problemes i esdeveniments cada cop més variats i enrevessats; l'activitat s'ha engrossit considerablement. La Junta no sempre ha sabut afrontar tota aquesta problemàtica i ha anat adaptant-se i guanyant experiència amb el temps; de la Tècnica no en parlo perquè la conec poc des de dins --sempre havien estat força opacs. Un dels objectius de la renovació dels estatuts era que hi hagués un clima d'entesa i de front comú entre la part administrativa i tècnica de la Colla; sigui pel que sigui, aquest any em sembla evident que sí que hi ha allò que ara se'n diu «sinergia» i que, després d'aquests temps tan durs, ara serà tot molt més fàcil i que ens ho podrem passar bé, també, en la puta Junta dels collons.

En fi, els castells continuen i fet i fet jo no en descanso mai. Per cert, la revista ha quedat força bé.