Ara he hagut la visió onírica d'un poble desert on regna silenci d'ultratomba. Les parets blanques sepulcrals tornaven l'eco de les meves passes solitàries. Una paret verda lluïa un missatge en guix: Justa és la mort. He ensopegat amb la meva ombra, que s'engrandia, i al bar algú m'ha servit la infusió desvetlladora. Al defora, una processó d'ampolles buides de cerveses en pena es dirigia a la Plaça. Hi he fet cap i els dimonis ballaven en rotllana danses macabres al voltant de les cerveses sense ànima, i se les bevien. Quins cants esfereïdors, quines rialles trencades i quins udols rogallosos esquerdaven el cel de vidre. En plovien esberles que es clavaven en punxa al terra i tallaven peus i braços dels dimonis ensangonats, que encara reien més fort i em foradaven els timpans. Esporuguit, he entrat en una pastisseria on fan descompte tot l'any. Tot d'ànimes confuses es congregaven al voltant d'una taula plena de bombons i s'atipaven goluts, festa anual tradicional fatal: si els bombons són dolços tot l'any, si fan descompte tot l'any, si tens gana tot l'any, per què només menges un cop l'any, mort de gana? Fastiguejat he sortit de la pastisseria i he corregut vers el fòrum del poble on una parella dormia al mig de l'escenari i parlava en somnis revelacions de l'altre món que dictava el gran Profeta Bombó. Oh, quines bombonades, bombons d'embriagador licor, de gust penetrant, bombons com una casa de pagès, de l'alçada d'un campanar, un monument que s'esmuny entre boires hipnagògiques així que mires d'abraçar-lo. El flautista refilava la música del subconscient de la parella que el Profeta revelava. Els espectadors hem marxat, en acabat, amb pas errívol, colpits per la profecia, que jo he volgut comunicar a les cerveses des-animades: m'he sentit créixer fins esdevenir gegant, he envestit amb la meva llança i el meu corser el gran dimoni verd que al mig de la Plaça bevia ànimes, però les cerveses m'ho han impedit. «Vés-te'n a fer justes contra el Tirant, imbècil, que la Justa és la mort, ja ho deia la paret verda, vés a tocar campanes, Sant Jordi del dimoni.» I no calia que m'ho diguessin perquè ja m'havia engolit el cuc de ferro, que em transportava, capcot, desil·lusionat, vers el meu país de xocolata i bombons, a consumar justa mort.
avril 2008 Archives
Això de deixar córrer dos dies abans d'escriure la crònica fa que es refredi i reposi el brou i no esquitxi ni cremi ningú. En fi, tot molt ben paït i parit i potser perit i pansit.
Sóc molt content que la colla vagi fent el que ha de fer. D'entrada, el 3de7, que com que el temps passa me n'oblido, però que va anar bé sobretot a la carregada, i a la descarregada, potser cosa dels nervis, es va desmanegar una mica, es va estirar no sé quin dels tres pilars, tot en tremoladís compàs. Però de fora estant, els qui observaren, coincidiren que lo tres de set fou cosa ben xamosa, i tots ens en gaubàrem amb infinita joia i delit de follar-nos tots els putus registres que ensostren la nostra història. Ja ho deia aquell, que només serà content quan del temple s'enfonsin les voltes de la nau, i des del seu interior, ple d'herbei, puguem contemplar les estrelles. I tant de bo.
A segona ronda repetírem el 5de6, que bé però em va semblar que no tan bé com l'anterior. I l'aposta per aquest castell em sembla de puta mare, i espero que de debò ensorrem el sostre. I pel que fa al 4de7, que havíem deixat per tercera ronda per raons que ara no vénen al cas, molt bé, amb alguns problemes entre pinya i baixos, però de tronc sense novetats.
Ara ens felicitem per aquesta bona arrencada i repetim somnis que recorden als de la temporada passada.
Per acabar, dir que els Ganàpies de la UAB han entrat a la Coordinadora (CCCC) i que és la primera colla universitària que en forma part.
Primera actuació de la temporada, reprenem les cròniques una altra vegada. Amb dos dies de retard, perquè hem de recuperar el ritme d'abans i perquè a més a més no hem estat gaire inspirats. I avui és la proclamació de la República. Les històries ja suren per l'ambient, que si hem fet la millor estrena de tots els anys de Colla, o que si ens queden dues diades per assolir el centenar de castells de set pisos. I així, jo, sense inspiració ni res de nou a dir, i amb alguns problemes logístics, no he pogut escriure'n res. Cosa que ara miro de solucionar.
El primer castell fou el bonic 4de7, el qual la temporada passada el férem a cabassos i senallades, i que enguany tot fa la pinta que anirà pel mateix camí. Un camí ja fressat, birbat i planer, amb llorers a banda i banda i rossinyols que refilen als ametllers florits i les papallones que papallonegen sota la lleu pluja dels pètals blancs que deixen anar les seves flors. Perquè el 4de7 va ser el més tranquil de la temporada perquè és el primer, però si hagués estat l'últim segurament també hauria estat el més tranquil: tan finet, ràpid, ben quadrat, arrelat, lligat, va quedar.
A segona ronda un 5de6 que promet coses... com les que prometia el 4de6a l'any passat. El castell, del qual dissabte n'assajàrem la pinya per primera vegada, s'alçà dret i sòlid i ben amidat de tots cantons. Una jove promesa.
A tercera ronda el 3de6 que com és habitual no va donar cap problema, llevat de la buida, que es va tancar una mica. Vem acabar amb 3Pde4.
De tot això, si haguéssim de fer-ne una valoració global i en perspectiva tant de futur com de passat (ara no sé si ho estic dient bé), resolem que ha estat una estrena molt satisfactòria i, en efecte, prometedora. Tot aprofitant la molta feina que vem fer la temporada passada, ara hem de fer aquella passa endavant, el salt qualitatiu, hem de descarregar almenys un cop tres castells de 7 en una sola diada. Sembla que és l'objectiu principal. Aquest tercer castell ha de ser o bé el 5de7 o bé el 4de7a. Sembla que de moment la balança es decanta vers el primer, mentre l'odiat Pde5 descansa calent a l'aigüera. El pilar crema i, com la temporada passada, és un objectiu del tot prioritari. Així com descarregar amb naturalitat 3 i 4 de 7 era molt necessari, ara hauríem de despatxar d'una vegada el Pde5 perquè l'any vinent el puguem fer ja gairebé des del primer dia. Pel que fa als castells de set i mig, jo em conformo que en puguem descarregar un o dos, o fins i tot només carregar-los. Creiem que si tot va com ha estat anant fins ara, podrem fer-ho.
D'altra banda, hi afegirem que davant el fet que Cornellà va completar 3de7, 2de6, 5de6 i Pde5, si nosaltres, per un cop a la nostra vida, haguéssim tret l'esperit competitiu i haguéssim arriscat una mica amb el 3de7, podríem haver deixat en evidència els de Cornellà a la seva pròpia casa, en la nostra primera actuació, un triomf històric, èpic. Però això és només una reflexió personal d'un tarambana que està en contra de l'ús del casc i que, de fet, no sap res de castells.
I això és tot. Una bonica tarda de castells, on vem coincidir per primer cop amb els Margeners de Guissona (que van fer la gamma alta de 6), a dos dies de l'aniversari de la II República, un altre cop bastint els fonaments de la nostra república castellera.
Diada de la II República
Esplugues: 4de7, 5de6, 3de6, 3Pde4
Cornellà: 3de7, 2de6, 5de6, Pde5
Margeners: 5de6, 4de6a, 3de6s, 3Pde4
I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.
Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.
Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.
Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.
Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.
