octobre 2010 Archives

Oh, Sant Just Desvern! Poble-ciutat! Hi viu en Montilla! Els jugadors del Barça! Vistes a Collserola privilegiades, tranquil·litat soporífera de nits, flaire de benanança a cada racó, El Vern!

La nit abans hi havia un succedani de concerts al carrer. Ni tan sols al Casal de Joves, en un carrer amagat del costat. La lluna feia del tot el ple, hipnòtica m'encisava entre parracs de núvols encesos. Les hores es deixaven passar, la gent és curiós però fa coses, era un espai interessant. Miro a dreta i esquerra, ara, no hi veig ningú, i em dic: és bonic, aquest jovent, però la joventut diuen que va passant, tots aquests diuen que hauran de tenir fills, de buscar-se la vida, de deixar de ser joves. I jo no vull ser gran. La colla sembla que la porten, tècnicament, gent jove. La joventut no és un valor, és el déu sobirà del Parnàs. Hi retem pleitesia. Altrament, ja se sap, la feina carregosa, els papers i patracols, la fan els iaios de la Junta, que no se'ls trempa ni al matí abans de la primera pixarada. Oh, la Junta és tan dinàmica com un cementiri! Provecta Junta, senectut enravenada, engorronida, enrederida, a cascar-la.

Començàvem l'actuació a Can Ginestar amb el tres amb agulla, un castell que ha anat molt bé, potser amb el baix del pilar un pèl massa endavant, que ha contribuït a fer-lo brandar una mica més. Hem seguit amb el cinc de set, que segons els meus informants ha sigut insultantment senzill. Ja en són un grapat enguany, set o vuit. Som tan bons que no s'ho creu ni déu. I hem plegat amb el quatre de set, que s'ha desquadrat per tot arreu i al vídeo feia fredat, però molt ben defensat.

Hem plegat amb el vano de cinc, girat espectacularment a banda i banda. De puta mare!

Tornàvem després al local. Érem pocs al començament, després hi anaven venint. Em cuidava jo de la càmera, els hem passat dos cops. Jo bevia a ritme lent la cervesa, el temps passava lent aquella tarda, de fet no vaig dinar i havia patit una mica de baix al cinc; punyalades al pati del local i jo que preferia no sentir res per no començar a desbarrar. I quan havia pensat tornar a fer alguna altra birra a Can Ginestar, els de la vella hi compareixien i m'hi quedava dues hores més fent birres i jugant a la botifarra.

I tot això, que potser és indiferent, jo ho vaig escrivint perquè no tinc ganes de redactar l'article per al 30 graus. La primera part de la crònica, un pèl retocada, la vaig confegir ahir en tornar de Can Ginestar, perquè després de les cartes hi vaig pujar, finalment, que encara hi havia algú fent patxarans fins a les 21h. Tinc l'ordinador esfreixurat i per connectar-me a internet necessito fer servir els de la UAB. A casa vaig sopar i vaig pensar en el dia, en com malgasto el temps, en com m'absorbeixen els castells, i encara estava bastant emprenyat, però tant és!

Actuació a la plaça de l'Església d'Esplugues: Memorial David Carreras, el principal responsable del crim. Els diables ens obrien camí fins al, diguem-ne, temple. Ens seguien la Jove de Sitges i els autoanomenats Gausachs. La plaça és bonica, lo que queda dret d'història d'Esplugues. Esplugues, esplugues, espluga, spelunkas. Començàvem amb el cinc de set, un castell que pel que sembla era el castell d'en Carreras, sembla que l'havia provat un any però que no hi havia reeixit, potser de poc, potser de molt, mai no és fàcil d'escatir les distàncies en segons què. Jo no hi era i em costa molt d'opinar. El cinc d'avui ha vist una pinya desfeta, un peu desmuntat i un intent desmuntat, a ritme arrossegadíssim i desballestador. L'intent pujava molt bellugat i una batzegada important ha esporuguit la canalla, que ha dubtat tant i tant que el cap de colla l'ha fet baixar. En repetició, el tres de set, en què jo m'he quedat fora i jo no sé gaire d'aliniacions però diria que a la rengla per dalt hi havia algun canvi, però bé i bé i apa. Des de fora hi veia molta quietud però força inquietud, un rengle s'anava obrint, vaja, lo de sempre, quietud tensa. A segona ronda, sant tornem-hi, cinc de set, que ha pujat al primer peu, amb la rengla també que diuen que s'obria molt i no sé què més, molt bellugat i defensat però no tant com podria semblar. Després, el quatre de set, que ha sigut una cosa rara, però és que avui era un dia estrany, amb molta gent que encara descansa de Festa Major, amb alguna gent que ha vingut després de molt de temps només per record del David, i amb uns assajos que no acabaven d'anar bé. Doncs hem plegat amb el quatre de set, que tampoc no ha acabat d'anar a l'hora, era un dia estrany.

Les altres colles, Sitges i Sant Cugat, han vingut com és normal limitades d'efectius tot i que no disposo per aquí de les dades exactes de cada cosa. Els de Sant Cugat han desmuntat un intent de torre de set, que podria haver saltat pels aires, i llavors han seguit amb un cinc també molt mogut i amb el quatre amb agulla i també el quatre de set. Els de Sitges s'han fotut l'hòstia amb el quatre de set després de descarregar el tres de set, i així han acabat amb castells de sis. Només Sant Cugat, de les tres colles, ha plegat amb pilar de cinc, i no he preguntat per què no l'hem fet nosaltres, però podria ser tranquil·lament perquè n'assagem l'aixecat per sota.

I això és tot lo que n'havia de dir. Bona nit i tapa't.

Plou, ha plogut, plourà. Front de núvols atlàntics d'octubre que topen amb un mar calent com d'agost. La maltempsada es congria, els elements se solleven, els millors pentinats perden la clenxa, el serrell. Calçades urbanes torrentades avall. La nit es tanca en ella mateixa i la pluja s'espesseix. Vaig amb bici, pujant de Sant Feliu. El monsó ens ataca, deixo de veure-hi a més de tres metres endavant, m'apareix un banc a la vorera, baix i allargat, freno com puc i caic a terra. Em fa mal la tíbia esquerra.

A Sant Feliu hi havia baixat a veure els correfochs, car mai no hi havia estat. Aglomeració de ramats humans que s'atapeeixen a la plaça de l'Ajuntament. Aconsegueixo, amb algunes empentes, d'arribar-hi. El xou ja ha començat: el dimoni evadeix la gàbia, puja al volcà en erupció, crema l'església, lleva les ales a l'àngel, l'infern pren la plaça: traques i pluja de foc, els diables que hi entren fent cridòria, cridant i fent picar els tabals, més foc. Impactant, retrocedeixo, la crema de la catedral de Sant Feliu, unit a les traques i la cremada d'una de les colles de diables. La llum vermella intensa per les finestres i el cloquer, que duren força estona mentre Satanàs triomfant fa gestos a la plaça des del seu volcà; abans que s'apagui el campanar, les traques amb la seva llum groga blanquinosa deixen anar una gran fumera que acaba per ocultar la catedral. La blancor inicial es va enfosquint fins a un taronja vermellós; la ruixada s'acaba i segueix l'infern.

En aquell moment, jo era feliç. Aquell espectacle m'havia colpit ostensiblement, i ara observava desfilar les diferents colles de diables i drachs al centre de la plaça, a cremar, amb diferents dimonis dibuixats a les samarretes, amb diferents vestits i anagrames estranys. M'agradava un toc de timbals que sonava a dansa macabra. Gran fortor de pólvora.

En acabat, principiaven el correfoch. Voltava pel centre fins a davant l'Estació. Jo vaig voltar en cerca de cervesa, però cap ni un xino ni paki no en trobí, i cervesa de les festes alternatives. Amb la segona birra vaig plantar-me a l'Estació tot esperant l'esclat de foc, vaig posar-me el fulard al cap i vaig desarromangar-me la camisa. Els trabucaires van arribar-hi; va sonar una música als altaveus i totes les colles van cremar alhora, tots els dracs van ballar i la disbauxa flamígera va unir-se amb totes les traques (ja em perdonareu si no es diuen traques, la meva cultura del foc és limitada) que cobrien la plaça, que van encendre's també ensems amb un xàfech de foc encara més intens que el de l'Ajuntament. Vaig poder copsar els canvis de colors i la densitat de la dutxa de guspires. Arribàvem al clímax infernal, encara superior al de l'inici si era possible; quan les traques s'extingien un castell de focs curt però intens --a diferència de la majoria, que són llargs i deixatats-- signava el final de la follia demoníaca. M'havia altat fora mida.

Vaig seguir percaçant pakis o xinos, primer a peu i enaprés amb bici, però les meves recerques foren debades. D'un cop de bici vaig plantar-me a casa, vaig sopar i, després de consultar la previsió metereològica --el radar de precipitacions del meteocat-- vaig gosar tornar-hi. Vaig arribar-hi a quarts de dotze, si fa no fa, algunes gotes s'abismaven del cel a la terra, el grup punki que tocava havia enllestit el recital, vaig trobar alguns de Sant Just, després van unir-s'hi més, vem aguantar fins que un parell d'hores més tard el plugim molt intermitent esdevenia tempesta furibunda.

Estava molt cansat però de molt bon humor. Vaig prendre la bici novament per tornar, però va ser començar a pedalar i esdevenir el ruixat aiguat forassenyat. La remuntada fins a Sant Just se'm feia molt penosa; un petit descans de baixada curta i més pujada fins a Esplugues. El banc amagat rere la cortina d'aigua, me'l vaig menjar per la cama i ara vaig ranquejant. A casa a eixugar-me una mica, un parell de birres, descans del dia llarguíssim, bona nit i tapa't.

Havia començat la tarda amb un himne a les forces satàniques i amb pluges de foc. Acabàvem la nit amb una tempesta endimoniada i una hòstia a la cama. Es tancava el cercle.

Ahir actuàvem a Tarragona amb els Xiquets del Serrallo i els Margeners de Guissona dues setmanes després de Festa Major, en què havíem fet el primer tres per sota i la millor actuació de la història, etcètera. Com és costum, la gent es relaxa després de Festa Major i hi ha menys gent a assaig i a plaça. Així, ahir érem força pocs, potser era la segona actuació amb menys camises de l'any després de la de Badalona que obria temporada. Hi anàvem pocs i havíem d'assegurar una mica, i així i tot tres castells de set, molt bé.

Els tres castells van anar força bé. El tres d'entrada, quiet i paradet, d'acord. El tres amb agulla, semblant. El quatre per acabar, també, malgrat que la plaça anava inclinada i una mica claustrofòbica --la dels Sedassos, al centre històric de Tàrraco. Hi faltaven molts elements titulars als troncs, i van posar els valors més segurs a cada pis per consolidar les estructures. Jo només vaig fer un castell de baix, i prou que me n'alegro. Vam plegar amb el pilar de cinc, que encara el vem fer girar. Va estar bé, l'actuació. En marxar, una bronca important amb l'equip de canalla que ja veurem com acabarà. Avui en deuen haver parlat força al Concurs.

Els Xiquets del Serrallo preparaven el Concurs amb cinc de sis net i quatre de sis amb agulla, que han descarregat de set pisos avui. En fi, els hi va anar bé i res a dir. Els Margeners descarregaven ahir aquests dos castells amb moltíssims dubtes i poca pinya, però en fi, també felicitats, haurien empatat amb el Serrallo al Concurs.

Jo em mirava el panorama i començava a preparar la diatriba contra el Concurs per aquesta crònica. Em deia que ja filosòficament hi estic en contra com els Minyons, i estèticament també, i que tot plegat fa pena. Veure avui la Vella ensopegant constantment amb el pilar de vuit per intentar fer millor actuació que Vilafranca, que també l'havia tirat a segona ronda... totes aquestes tonteries de puntuar exactament un castell, d'intentar matar tot el que és gras en un sol dia de disbauxa col·lectiva, vaja, les sis hores de Concurs, o el poc respecte pels tres quatres de vuit de primera ronda. La nostra colla hauria d'anar-hi, si pogués? El vessant positiu jo crec que es concentra en: molta visibilitat de cara enfora, subvenció encoberta i pinya extra per poder provar el màxim de la colla: motivació extra, també. Per cert, no he vist la pancarta de Catalonia is not Spain, no devien tenir prou entrades o els han escorcollat com en un camp de futbol.

En resum, la Joves ha guanyat a «l'altra colla de Valls», Vilafranca s'ha suïcidat amb un dos de vuit innecessari, i tal dia farà un any. La nostra colla no hi va i ja està bé, per les bestieses que s'han de veure, però ja diuen que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes. Així que bona nit i tapa't.

Fotos.