avril 2011 Archives

Ahir debutàvem a casa aquest 2011, una temporada que sembla que segueix la inèrcia de les anteriors. Caldrà veure fins on podem anar creixent, de moment les coses segueixen anant millor, malgrat el desànim manifest de gent de la tècnica, que voldria que fóssim cent cinquanta a assaig per poder tenir el quatre de vuit per juny. En fi, és qüestió d'anar aprofitant aquesta embranzida, perquè mai se sap ben bé d'on ve ni quan es pot aturar.

Ara em podria posar a filosofar, però tinc moltíssima ressaca, una ressaca horrible, i no estic per aquestes subtileses.

Així que repassaré per sobre els castells que vem fer, perquè no puc fer gaire cosa més. Actuàvem al Brillas amb els Moixiganguers i Poble Sec, dues colles que també estan creixent moltíssim, cadascuna a un pas una mica diferent. Els d'Igualada sempre han estat una mica per sobre de nosaltres, i així, quan ells feien castells de set i mig, nosaltres fèiem els bàsics de set, i ara que estem per la part alta dels castells de set, ells han estrenat el quatre de vuit la temporada passada. Per la seva banda, els del Poble Sec amb prou feines feien castells de set fa tres anys, i la temporada passada ja han descarregat els castells amb agulla i el cinc de set. Nosaltres estem just al mig de les dues colles.

Hi ha gent que diu que no ens hem de mirar altres colles, que nosaltres tenim una filosofia pròpia envejada per altra gent, etcètera. Jo sempre he estat partidari de mirar què fa altra gent i comparar-ho amb el que fem aquí, per veure si en podem aprendre, etcètera, i segurament em ve d'haver passat per Ganàpies. Com que molta gent jove ha passat per Arreplegats i té molts contactes amb altres colles, això sembla que ha modificat força la forma de fer de la colla. En fi, havia dit que no em posaria a filosofar, així que em deixo estar la meva opinió per una altra avinentesa.

El cas és que començàvem amb un pilar de quatre de dol per la mort del pare d'un membre de la colla: es va fer un gran silenci trencat per un gran aplaudiment en fer l'aleta que va ser força emocionant. Al pilar hi pujava la Lídia, que jo diria que s'hi estrenava. En primera ronda fèiem el 4de7, que costa més de quadrar que no el 3de7, i que ens va anar molt bé, molt quiet. En segona ronda fèiem, per sorpresa de la colla i després del que sembla una reunió d'urgència de la Tècnica aquell mateix matí, el 4de7a, que no estava a la porra que el mateix cap de colla havia pronosticat divendres en acabar l'assaig. És a dir, que com l'any passat, la Tècnica no sembla que tingui gaire clar el programa fins cinc minuts abans de l'actuació, cosa que pot ser molt divertida si han d'anunciar els castells del diumenge després d'assaig.

En fi, el quatre amb agulla va anar realment molt bé, malgrat no haver-lo assajat gaire, molt ràpid i força ben quadrat, cosa que ens donava moltíssima confiança i que, al cap i a la fi, representa una nova fita, a la segona diada ja estem amb castells de set i mig sense cap problema, com si no ens haguéssim aturat a l'hivern i seguíssim igual que com vem acabar la temporada passada.

En tercera ronda fèiem el 3de7a, que era el que estava en el programa. A l'assaig les pinyes havien anat força desmanegades i a plaça s'han reproduït els desarranjaments. El tres s'ha bastit més o menys bé, però el pilar ha brandat moltíssim i el Jordi, el segon, l'ha hagut de lluitar moltíssim. En salvar-lo, tota la plaça ha aplaudit, cosa que també ens ha donat moltíssima confiança: hem sortit de plaça molt trempats i contents per l'actuació i amb moltes ganes de tornar-hi per seguir creixent.

Hem plegat amb el pilar de cinc, que en aquest cas no ha patit gaire, i d'aquí hem enfilat cap a la closca a comentar la jugada. Quan ja tancaven el bar, m'han portat a jugar a la botifarra a l'Espluga Viva, on vem acabar molt tard i jo força borratxo. Diria que no vaig guanyar cap partida.

En fi, molt bona diada, amb força gent nova, que ens dóna més energies per seguir enfilant amunt. De les altres dues colles, Moixiganguers descarregaven tres i quatre de set i els del Poble Sec castells de sis, força limitats per les vacances de Setmana Santa.

Fotos.

Diada de Sant Jordi a Esplugues
Castellers d'Esplugues: Pde4 dol, 4de7, 4de7a, 3de7a, Pde5
Castellers del Poble Sec: Pde4, 3de6, 3de6a, 4de6a, Pde5
Moixiganguers d'Igualada: 2Pde4, 3de7, 4de7, 2de6, Pde5

Ha començat la temporada, per fi. Ha coincidit amb l'inici esclatant de la primavera, que m'ha torrat avui a plaça. A tot Barcelona avui hi havia allò del dret a decidir, que veurem quina participació tindrà. En aquest punt, els Castellers de Sants han donat suport actiu de diverses maneres a la consulta, cosa que la nostra colla difícilment faria en aquest grau de compromís. Igualment, altres colles despleguen estelades sense vergonya i aquí seria el suïcidi de la colla.

Avui Sabadell i Gràcia feien el quatre de vuit, cosa al·lucinant, i els Sagals, que compartien amb nosaltres plaça, el primer tres per sota de l'any. Algunes colles van molt fortes i és flipant la velocitat que porten.

Nosaltres també anem forts, però no tant ni de bon tros. La intenció era fer el cinc de set, però anàvem una mica justos i una baixa a la canalla ha desfet els plans definitivament. Amb tot, era el millor inici de temporada, amb tres i quatre de set i el cinc de sis més pilar de cinc. Si no vaig errat l'any passat a Cornellà havíem fet la mateixa actuació també el dia 10 d'abril, però era la segona diada, després de la de Badalona amb castells de sis. En tot cas, és curiós que just un any després haguem fet exactament la mateixa cosa.

Dels castells no en puc dir gaire cosa, han estat bufar i fer ampolles: el pilar ha tremolat una mica de no res i al quatre hi havia algun problema petit per sota. Al cinc, novetats al tronc. En resum, un molt bon inici, sembla que seguim exactament amb la mateixa inèrcia i que per tant podem seguir tirant amunt o, si més no, anar pel mateix nivell. Ja veurem això també. Era, d'altra banda, la primera diada de la nova tècnica. I el tema de les gralleres, que ja van soles.

A La Closca en parlàvem una estona, en aquest petit paradís del món civilitzat. A l'ombra s'estava molt bé, amb l'airet i les bones vibracions. Els vents aquests de primavera estiuenca fan més caliu al local, potser de vegades massa càlid. S'hi estava potser massa bé, massa.

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.