mai 2011 Archives

Doncs les eleccions han passat. A Catalunya CiU ha escombrat per fi el PSC, que perd Barcelona i Girona i moltes capitals de comarca. Alhora, ERC s'enfonsa dramàticament, assolint registres paupèrrims com els d'abans de la irrupció de Carod-Rovira. Les CUP apareixen, el PP puja, ICV es manté, PxC empesta molts ajuntaments...

Els resultats a Esplugues han estat aquests:

En regidors, PSC 10, PP 4, CiU 3, ICV 3, ERC 1.

Comentaré la història de forma ràpida. D'entrada, el llindar electoral és del 5%: Esquerra, doncs, ha entrat justíssim. A mesura que l'escrutini avançava ERC pujava de menys del 4% cap al 5, superant PxC, els vots en blanc... Amb el 98,4% ERC estava al 4,99%, però amb el 100% escrutat baixava al 4,98. Ben passades les 22h, més d'una hora més tard, van tornar a actualitzar la web de l'ajuntament, que donava representació a ERC a costa del cinquè regidor del PP. Després d'alegria continguda i escèptica, i de trucades a l'Ajuntament, es va confirmar el representant d'Esquerra. Ara cal esperar les impugnacions del PP per consolidar en Jordi Figueres. Va ser força emocionant tot el procés, de la tristesa i els plors als plors d'alliberament i alegria. Ha anat d'un 0,02% i de només 4 vots (de 894 a 898, 400 vots menys que el 2007).

El regidor d'Esquerra, però, no treu que arreu del país el partit s'hagi fotut una patacada enorme. Ja fa un seguit de comicis que ERC perd pistonada, fins al punt d'anar zombi a hores d'ara. Si ERC no es renova urgentment se l'empassarà la terra del cementiri.

Pel que fa a la resta de partits d'Esplugues, el PSC segueix la inèrcia de cada legislatura i, com deien les enquestes i el senderi, després que fa 4 anys perdés la majoria absoluta de sufragis, enguany ha perdut la de regidors: el consistori espluguí té 21 regidors, la majoria absoluta s'assoleix amb 11 i fins ara en tenien 12. Amb el plenari que es constituirà amb aquestes eleccions, sembla difícil que el PSC pacti amb ningú, malgrat que ERC en té la clau i podria suïcidar-se si li plagués, així com també ICV. Els altres dos partits, més allunyats, però, del PSC, també podrien entendre-s'hi.

La meva aposta és que governaran en solitari amb pactes puntuals amb el PP en qüestions espanyolistes (fins ara sempre han votat plegats en aquestes matèries), mentre que en afers més o menys d'esquerres, però no massa, podran aconseguir els suports dels altres dos partits. Això pot fer que l'Ajuntament viri més a l'esquerra, que estaria molt bé. CiU pot fer de frontissa o dedicar-se a destruir el PSC, ja veurem què decideixen. En qüestions de centre polític, que és cap a on convergeixen els sociates, tant els convergents com els populars són els aliats més naturals.

El PP ha pujat un regidor, però només 1 i deu ser un petit fracàs per a ells. Impugnaran els resultats, perquè el cinquè regidor l'han perdut a darrera hora per l'entrada d'ERC. CiU puja una miqueta (pràcticament tot el que puja ho perd ERC, cosa que ja havia passat fa quatre anys) i ICV entoma molt bé la crisi i es manté gairebé impassible.

D'altra banda, els Ciutadans han tornat a fer el ridícul, aquest cop baixant molt el seu percentatge, fins al 2,5%. Plataforma per Catalunya arriba al 4%, després de poc més de l'1% de fa quatre anys, però la divisió interna amb Via Democràtica, que ateny l'1%, evita que entrin al consistori (els racistes sí que han entrat a Sant Just). Finalment, el vot en blanc supera el 4%, gairebé dos punts més que abans, la qual cosa reflecteix el descontent general.

[Un descontent, no vull deixar de dir-ho, que no s'ha traduït en les urnes si no és pel canvi a favor de CiU, força paradoxal si més no, i és que, digue-m'ho d'una puta vegada, aquest cony d'assemblees no canviaran res ni són cap revolució (Revolució?, #vahomeva) de res.]

En resum, a ciutats com Esplugues la gent vota més les sigles que no la gent que encapçala els partits. Això passa factura als partits del Tripartit. En ciutats tan castellanitzades com Esplugues, a més, es vota molt en clau espanyola, i la Pilar Díaz rep també la patacada de Zapatero, afegida a la del Montilla. Per sort, el PP només puja 1 regidor.

La crisi sempre esclafa qui mana, i més si són uns ineptes com els sociates. ERC ho ha estat fent fatal, ha traït l'electorat repetidament i després de dividir-se ha confegit sopes de lletres il·legibles que provoquen indigestió. A més, ERC d'Esplugues no ha aconseguit acostar-se al poble, ni al jovent, i en definitiva està amb la mateixa base social de sempre. Les inèrcies apuntaven al que s'ha donat i jo no sé si hi ha cap campanya electoral que serveixi de res en casos com aquest. Els iaios d'Esplugues troben que els parcs del poble estan molt bé i que la ciutat és molt tranquil·la i com que sempre han votat als sociates des que fa quaranta anys van fugir de la misèria d'Andalusia, segueixen fent-ho ara com si no hagués passat res. Però aquest electoral pateix la mort natural, sembla que només la renovació demogràfica farà fora el PSC del poder d'Esplugues. És un electorat en perill d'extinció, i si no és molt dur dir-ho, espero que es mori naturalment.

Ara esperem que la crisi destrueixi la dreta, que CiU es foti l'hòstia que es fotrà quan haurà traït les esperances de no sé ben bé qui sobre no sé quin canvi fal·laç, i que ERC es reorganitzi, elabori un nou projecte creïble i engrescador i... bah, sembla impossible, estan zombis. Si més no, l'Ajuntament, aquest quatrienni, serà millor que el que teníem fins ara. El nacionalisme assoleix el quart regidor, tot un rècord a Esplugues.

D'altra banda, amb CiU governant a tot arreu, la pudor de gomina i corbata pot ser nauseabunda. Estic veient una Barcelona amb ordenances restrictives contra les bicicletes, per exemple, i a petar de policia, benpensant, endreçadeta i assenyadeta. Faran una Barcelona capital de Catalunya, potent i cosmopolita i?... i una merda. Si més no, hem desallotjat els quinquis de tot arreu en només 9 mesos. Que obrin les finestres per airejar l'enxubament de més de 30 anys d'ajuntaments sociates, però que sàpiguen que probablement la joia no arribarà al lustre.

Fent un incís, ara, sobre política internacional, Bildu ha arrasat a Euskal Herria; que es fotin els feixistes d'aquelles contrades, i no diré que els bombin, perquè té connotacions lletges.

La veritat és que està animada la campanya electoral amb aquestes mobilitzacions. Però fora d'eteris aplecs de masses furibundes i exaltades que no saben si estan a favor o en contra del sistema operatiu, anem a alguna cosa tangible, el manifest.

Segons se'n desprèn, sembla a Catalunya una nova manifestació del descontent que s'ha anat reproduint durant els darrers anys: la gent està tipa de la política i de la manca de solucions. En aquesta ocasió el desencís està orientat vers el vessant social; per això, el perfil de gent és una mica diferent, si més no el que jo he percebut a Esplugues i Barcelona. Al poble, la flaire era de postCaufec, amb la mateixa mena de gent i amb els mateixos prejudicis que puguin comportar.

A Sant Just, pel que en sé, i tot i que sembla que la gent és molt diversa, el perfil em sembla molt més... santjustenc. Cosa que em sembla molt bé, i que és un reflex, segurament, de per què s'acosten més a la colla que els d'Esplugues. (anàlisi sociològica que em suposarà la mort instantània)

El manifest DENUNCIA, bàsicament, la pobresa democràtica de la societat actual, que també es tradueix en la manca de respecte pel dret d'autodeterminació de Catalunya. Denuncia alhora la manca de futur del jovent. I això, segons el perfil del manifestant, pot ser molt graciós d'escoltar, si no és que se solidaritza amb els que tenen poques oportunitats de debò.

Les EXIGÈNCIES del manifest són d'ordre social i democràtic. Es torna a incidir en el dret d'autodeterminació de Catalunya a més de defensar la sobirania fiscal sense renunciar a la solidaritat interterritorial.

Finalment PROPOSA l'abstenció activa i la reflexió. Pel que s'insinua, si és la classe política en general la que ens ha menat a aquesta situació, l'abstenció s'ha d'adreçar a tots els partits. Sobre No els votis, d'inspiració molt més espanyola-madrilenya, s'hi esmenta el tema de la corrupció política però se centra bàsicament en la llei Sinde i demana no votar ni PP ni PSOE ni CiU.

La gent diria que porta temps indignada, almenys a Catalunya; no sé ben bé d'on ha sorgit això, a Madrid: no sé si imitant els països àrabs, no sé si per la imminència de les eleccions o si el pamflet de Hessel ha sigut l'espurna que ha encès tota la fullaraca.

Pel que fa a Hessel, partint dels valors del Consell Nacional de la Resistència francesa, es plany que les conquestes aconseguides amb tant d'esforç es perdin a causa d'uns governs titelles sota el control dels mercats financers antidemocràtics i neoconservadors: la premsa ja no és lliure, l'interès particular preval sobre el general, etcètera. Afirma:

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, cridem a les joves generacions a viure i transmetre l'herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els diem: preneu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel·lectuals, i el conjunt de la societat no han de dimitir ni deixar-se impressionar per l'actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Al capdavall, equipara el poder financer amb el nazisme:

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d'indignació. És una cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Hessel identifica dos motius poderosos per indignar-se: la diferència cada cop més ampla que separa els rics dels pobres, que sembla que orienta més aviat cap al tercer món, i la defensa dels drets de l'home, especialment els relacionats amb la immigració i els drets socials bàsics. Tot seguit repassa el tema de Palestina, justificant de passada els actes violents de Hamàs, malgrat condemnar-los, la qual cosa el porta a defensar les vies pacífiques i democràtiques, a una cosa del tipus diàleg intercultural. La transgressió de qualsevol dret ha de suposar la insurrecció pacífica.

I, en resum, acaba amb la còlera dels antics resistents contra «els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots.»

Vaja, un pamflet de merda, postexistencialista i socialdemòcrata, que no diu res de nou. Segons Hessel, és un petit grup d'indignats o de mobilitzats els que lideren els moviments d'indignació o compromís i que somouen tota la societat en expandir-se. La meva experiència en moviments prometeics d'aquesta mena és que els mobilitzats solen creure's amb la veritat absoluta dels déus de l'Olimp i no admeten cap ombra de dubte o crítica perquè sovint són més totalitaris que el sistema que critiquen.

Com a resum de la meva opinió sobre tota aquesta ximpleria:

--La indignació, l'esperit crític, és una conquesta que ja ens ve dels grecs. Demano, sobretot, una cultura humanística.

--La indignació, a Catalunya, contra la política en general, atiada per la crisi econòmica i agreujada per les relacions amb Castella, ja fa temps que dura.

--La indignació castellana, apareguda no se sap ben bé d'on, ha reactivat el moviment de protesta català, sempre tan actiu. Si d'entrada semblava clònic a l'espanyol, ara la protesta catalana té veu pròpia, com ha de ser.

--La indignació era, d'entrada, un simple moviment de protesta contra el sistema corrupte en crisi, o així venia de Madrid. Si més no a Catalunya s'ha transformat en reivindicació concreta, com es pot veure al manifest.

--Les reivindicacions són, però, punts programàtics d'Iniciativa per Catalunya i, també, d'ERC. Malgrat la crítica contundent contra el sistema de partits encarcarat, no hi ha partit polític, en el fons, que no parli de renovació democràtica. Els indignats volien «democràcia real ja», però això ho trobo més aviat utòpic.

--Una democràcia real, crítica i participativa, només és possible des d'una consciència cívica de l'estil humanístic. I així torno al principi d'aquests punts.

La meva perplexitat continua sent gran. Malgrat el programa, no sé què demanen, ni si totes les assemblees que es van formant demanen el mateix. Trobo molta diferència entre Sant Just i Esplugues, per exemple, i Barcelona té una dimensió molt més grossa.

I en resum, la meva opinió és que això no anirà gaire enlloc; a Catalunya serà una nova manifestació de la fatiga dels ciutadans, que potser, després de les consultes, de les manifestacions i de tot el que va passant, arribarà un dia que de debò es canviarà alguna cosa. Jo, però, m'ho veig amb molt escepticisme i no hi confio gens. Segurament, perquè la major part dels votants seguiran equivocant-se el dia de les eleccions...

Ahir era l'assaig famós «Porta un amic», que hi havia el clàssic dubte de si funcionaria o no però que va ser un èxit. Vam fer proves molt potents i teníem més pinya a l'assaig que no pas avui a plaça amb Sant Cugat sumat. Avui alguns dels nous dels d'ahir hi eren, però tampoc no era la idea que vinguessin, sinó tenir-los fitxats i tal. La prova del quatre de vuit ens va trempar moltíssim, i el tres de set per sota va anar molt bé i en general estàvem tots flipant.

Avui tocava anar a Sant Cugat. Havia dormit molt poc, menys de tres hores, i així i tot no estava massa cansat, la becaina de mitja hora m'ha reconstruït de cap i de nou, així que he pogut perpetrar la meva idea: anar amb bici a l'actuació. Bé, no és gaire cosa, tot i que ho he fet en hora i quart (aplaudiments). L'any passat recordo que vaig trigar gairebé dues hores, vaig perdre'm i no vaig donar-hi tanta canya. I segueixo pensant que convisc amb una colla de mariques que els hi fa por una miqueta de tonificació ciclista.

Quan feia els darrers metres al voltant del Pi d'en Xandri, començava a plovisquejar un xic. Llamps i trons amenaçaven: pel maig cada dia un raig. L'actuació ha començat un quart d'hora tard amb un pilar de quatre per colla, i aleshores ha estat el torn dels autoanomenats Gausacs, denominació si més no curiosa. Els verds han començat amb una torre de set, la quarta o cinquena de l'any, que s'ha mostrat molt sòlida tot i que un pèl lenta i tal. Han seguit amb el cinc de set, que diria que no ha estat tan maco com el nostre, i han plegat amb un quatre de set amb agulla molt rebregat que ha estat al caire de l'abisme. No han fet pilars per la pluja.

Bé, nosaltres fèiem el tercer cinc de set de la temporada, un altre cop fora de casa, un dissabte tarda amb risc de tempesta, no està pas malament. Havent vist el vídeo, en general estava maquíssim i molt sòlid, és un castell que tenim apamadíssim, com també vaig dir a la crònica de Sant Cugat de l'any passat. Aquell va ser reputat com el millor de tots els cincs de set que havíem fet fins aleshores; el d'avui també estava molt bé, fora d'algun desencaix mínim.

A segona ronda tiràvem el quatre de set amb agulla, que la veritat és que no sé com cony ha anat, malgrat haver-ne vist el vídeo. Quan els castells van bé és avorrit comentar-los perquè no hi ha res a criticar.

L'Arita quadrava el quatre de set dels «lleugers» quan la pluja s'ha espesseït. Núvols negres es congriaven. S'ensumava un quatre procel·lós. Llamps i trons, Zeus enfellonit. El Rai, per tant, ha ordenat desmuntar la pinya. Hem esperat cinc minuts però la pluja ha esdevingut xàfec i hem enfilat cap als cotxes... m'han colat la bici en un cotxe i cap a la Closca a veure els vídeos, a fer una Coca-Cola, etc.

I ara què? Estic molt cansat però sembla que ha deixat de ploure. Potser em passo per les Tres Esplugues aviam si fan els concerts, i potser pel Casal de Joves de Sant Just, aviam si fan la Jam Session. O potser no. M'hauria de dutxar.

Fotos.

Figueres és la vila amb la «fortalesa més gran d'Europa», el castell de Sant Ferran, mentre que els Castellers d'Esplugues som la colla que fa els castells més grans del món. Diuen també que Figueres alberga la paret més culpable del planeta, la del lleig Museu de l'Empordà, en el lloc on hi havia un edifici modernista enderrocat i un quadre d'Àngels Santos que «sembla pintat per un Hieronymus Bosch que hagués conegut l'obra de Giorgio de Chirico» i que ara està al Prado, em penso. He fet una mica de turisme literari via Els jugadors de Whist (les normes del whist són les de la botifarra) i m'he plantat a la plaça un quart d'hora abans, i he fet un cafè.

La cercavila ha arribat des de l'Escorxador a toc de tabals i ruflet de gralles i les colles han anat prenent posicions davant l'Ajuntament, al balcó del qual hi havia, per meravella de tothom, l'alcalde alcaldable, que com era de preveure ha marxat acabada la primera ronda després, però, que els Castellers de Figueres aturessin l'actuació per fer un pilar al balcó i estendre la bandera amb l'escut de la capital empordanesa. Ens ho miràvem els cargolins de cua d'ull i ho blasmàvem sense gaires miraments, malgrat que en això de llepar el cul als consistoris tothom tingui la llengua bruta. L'aturada, però, no ha obstat perquè féssim l'actuació més ràpida de la història: en poc més d'una hora, amb una llenya inclosa, hem enllestit les tres colles, i a quarts de tres ja havíem dinat.

Bé doncs, al principi de tot fou el pilar caminat de totes tres colles, i tots foren gaubats i les gralles sonaren bé i tothom en fou encara més gaubat. En aquest fragment de crònica havia inclòs unes consideracions sobre els músics, però crec que ja no cal dir res que no hagi estat dit ja en persona i reiterat fins a l'atipament existencial. En tot cas, hi tornarem.

Nosaltres érem els segons en l'ordre d'actuació; el programa era ambiciós tenint en compte l'alçada de la temporada on som i els cent quaranta quilòmetres de distància i tota la pesca. Començàvem amb el segon cinc de set de la temporada, que ha pujat molt ferm però una mica lent i, segons relaten els informadors, amb la torre separada del tres; l'enxaneta, a més, per problemes diguem-ne tècnics poc venir poc a assaig i el cas és que li ha costat déu i ajuda passar del pom del tres al de la torre. Això ha creat dubtes al cinc, que ha calgut defensar-lo una estona, i també ha precipitat uns moments de «dimensió desconeguda», allò que sembla que es fa una llosa de silenci sepulcral i no saps ben bé en quina realitat habites. Però, en ser descarregat el monstre, tothom ha estat fort gaubat i amb profús rigolatge.

A segona ronda era el torn del tres de set amb agulla, sembla que també el segon de l'any, i sembla que en aquesta ocasió la pinya estava força desmanegada i el baix de l'agulla molt descentrat i girat. Tot plegat ha fet que anés una mica bellugat, però res de l'altre món, mentre que el segon havia de corregir la seva posició per encarar-se a la rengla, i apa.

Per acabar, el 4de7a, que ha anat molt millor de mides i tempo que els anteriors, malgrat que a la meva posició un dels baixos del quatre semblava que s'enfonsava (tot i que ell ho negava) i em feia parar menys atenció de la necessària al pilar del mig. I tot plegat, de puta mare.

De puta mare, doncs: avui no estàvem a la zona tradicional però hem tornat a deixar la imatge de la colla molt bé i molt potent lluny de casa i tota la pesca, i ara aquí feia unes altres consideracions sobre la feina dels últims cinc o sis anys i tot això però suposo que no cal perquè és vox populi. En fi, fèiem un vano de cinc per plegar, que fèiem saludar i tot, una floritura que sempre em fa una mica de por perquè sempre em sembla que tenim poca pinya i que el pilar es pot trencar en qualsevol moment, però no, fet amb molta tranquil·litat.

Per la seva banda, els Castellers de Figueres descarregaven amb moltíssima facilitat el tres i quatre de set, amb el pare de la Sílvia de cap d'una colla que respecte l'any passat trobo que han millorat molt substancialment. Demanant-ne el secret, m'han contestat que és a causa «del treball i més treball» o una cosa per l'estil. En el seu programa entrava també el 4de7a si els dos primers anaven bé, i com que han anat impecables finalment el tercer castell de set ha caigut. Segons la meva dissortada memòria recorda, el quatre va anar prenent mides estranyes per dalt, però una terça la va perdre del tot i va intentar aguantar totalment ajupida fins que no va poder més i va saltar pels aires, cap a dins del castell; els quarts i la resta, doncs, queia a plom sobre la pinya, malgrat que no hi va haver gaires contusions, i malgrat que el meu pare va rebre, per un sol dia que ve a fer castells: no sap ensumar-se quan hi pot haver perill de llenya i per tant no es protegeix més en aquesta mena de circumstàncies. També val a dir que ni l'Andro ni el Quique van rebre; el seu imant de llenyes ha fallat per primer cop. En repetició feien el pilar de cinc com un castell normal, i jo diria que a pilars repetien el pilar de cinc, però potser van fer-ne un de quatre.

Finalment, els Xics de Granollers descarregaven 2de6, 4de7, 5de6 i Pde5, i sembla que van a poc a poc renovant troncs i pom de dalt i que, al final de temporada, tornaran a fer el quatre de vuit, cosa que a la nostra colla, comentant-ho, tocava una mica la polla, i ens esperonava una mica més a intentar-ho. Des de Xics em deien que anem molt bé i que hem de provar-lo aquest any per collons, i sembla que ja tenim el destí escrit, que ens perseguirà com a les tragèdies gregues.

En fi, divendres a l'assaig havíem fet el quatre de set net fins a dosos i amb acotxador i enxaneta pujant per terços o quarts, i si seguim així segur que ho farem. I aquí havia escrit unes consideracions més o menys tendres i engrescadores, però no és el cas de publicar-les. Vam tornar a Esplugues després de dinar mongetes amb botifarra al pàrquing d'un Mercadona de Figueres (la plaça porxada devia ser impossible), vem fer el cafè, l'autocar ens va portar a la Closca pel camí més llarg que va trobar mentre la canalla cantava «Som els Cargolins, i farem el quatre de vuit!», vem veure el vídeo dels castells... Un vídeo fet amb la càmera de la tele d'Esplugues, el programa va engegant i s'emetrà a final de mes.

I a tot això, ni estudio ni estudiaré mai, i ja veurem si acabaré la carrera.

Fotos.

Encara em passo per les diades universitàries i casualment durant aquest dijous i divendres eren les dels Ganàpies de la UAB i la dels AZU. La coincidència miraculosa en una mateixa setmana és una cosa extraordinària molt infreqüent que, fins on jo sé, no ha sigut, ni de bon tros, fortuïta, i que ha aixecat, en conseqüència, una certa polseguera que jo, molt assenyadament, em cuidaré prou de tornar a alçar.

El cas és que dijous, després d'una visita al centre de Barcelona, una ciutat contaminada, sorollosa i bruta, prenia el tren cap al Campus d'Excel·lència Internacional de la Universitat Autònoma de Barcelona, una universitat bastida durant el franquisme damunt unes terres ermes pantanoses voltades de polígons industrials i autopistes.

Quan arribava a la Plaça dita Cívica, els Ganàpies començaven el torneig de botifarra, però jo passava per la biblioteca i feia uns tràmits de final de carrera i tota la pesca. I a les dues ben tocades m'hi tornava a plantar, ja ben peixat, i em disposava a gaudir del primer tres de set descarregat d'aquesta colla d'eixelebrats. El tres va pujar amb força bones mides però, mentre es coronava, la rengla sembla que s'obria i tot el tres trontollava molt fins que no van baixar els dosos; tot plegat, però, sense gaire perill imminent: un tres vellejat i defensat en conseqüència, amb mides més que passables, el primer descarregat després de dos de carregats consecutius a la mateixa plaça els dos anys anteriors, uns anys en què havíem comptat amb la pinya dels Arreplegats que, enguany, en el mateix moment, estaven assajant a la no herba d'Empresarials el tres de vuit amb folre de l'endemà. Quan baixaven quarts i terços, el segon de la rengla es deixava anar i aplaudia com un boig, molt estil vallenc tot plegat.

A segona ronda els Ganàpies desmuntaven el quatre de set amb l'acotxadora ja col·locada; les mides es perdien ràpidament i la llenya es flairava imminent. En repetició hi tornaven i el descarregaven amb algun problema per dalt, em sembla recordar, força tancat i bellugat, però bé. I aleshores havia de fer cap a la feina.

Hi eren també els Xoriguers, que m'informaven que també estaven com emprenyats amb Ganàpies, no ho sé ben bé i callo, els quals feien castells de sis més o menys bé. Com que només érem dues colles que féssim castells allò que se'n pot dir normals --si és que això dels universitaris pot cosiderar-se dins de qualsevol concepte de normalitat--, la cosa feia força via. Ens acompanyaven també els Emboirats de Vic, que em diuen que no són tan esbojarrats com els que vaig conèixer quan era ganàpia actiu, els Passerells de Mataró, els Pataquers de la Rovira i Virgili i una mostra de Marracos, que tenien festa d'Agrònoms al vespre a Lleida.

Fotos de la diada de Ganàpies.

FESTA DE LA FIB - AZU

L'endemà, però, era el dia aquell que es veuen les grans baluernes i que criden castellers de totes les colles convencionals i no convencionals, etcètera. Jo ja he donat el meu parer per moltes bandes sobre el sistema d'engrescar la colla que tenen els Arreplegats, i també la meva retorta opinió sobre això de folrar el que no toca, i sé que tinc molt pocs partidaris i realment tant se me'n fot. Ara bé, si bé és cert que el sistema els ha anat funcionant molt bé als AZU, m'ha semblat percebre que aquest divendres eren menys camises (potser només percepció), amb menys caques seques (tot plegat molt subjectiu) i que, en general, han desvetllat menys expectatives que quan van anunciar el famós quatre de vuit sense folre. En fi, aquell dia potser em van convèncer d'alguna cosa, alguna cosa que ahir, per molt que haguessin fet l'aleta al tres amb folre, no haurien aconseguit fer-me creure.

En fi, m'estic embolicant i mesurant molt les paraules perquè si algun dels verds llegeix aquesta merda no em tiri els plats pel cap, tot i que em penso que no hi ha res a fer i que ja he parlat més del compte.

Els AZU començaven amb el quatre de set amb agulla, que es tancava molt per quarts i que jo realment veia perillar, però que van defensar força bé. Per alguna raó desconeguda per mi, l'enxaneta habitual dels pilars i de tot arreu no va fer d'enxaneta ni aquí ni al cinc de set de després. A segona ronda provaven el tres de de vuit amb folre, la gran baluerna del 2011. Al segon peu, pujava amb la rengla que s'anava obrint per baix, per l'encaix amb un folre que, què voleu que us digui, no acabava d'aturar el moviment. Semblava que es controlava el bellugueig, però en col·locar-se l'acotxadora i amb l'enxaneta habitual d'altres temporades per quints, el folre esdevenia flam, l'estructura es rebregava per tot arreu i es plegava en una llenya plàcida sense lesionats. Em deia el company d'Esplugues que havia petat per dalt, però després d'haver vist el vídeo que han penjat els verds, em refermo en la teoria que va ser conseqüència del folre i sobretot de la rengla.

Després d'això, estabornits pel cop, seguien amb el tres de set i van acabar amb el cinc de set, que va ser una puta roca i en el qual es va estrenar la Cèlia, una altra cargolina que deixem anar pel món arreplegat i que ara ens farà patir cada cop que els verds aquests proposin la seva gran baluerna de torn.

Pel que m'han dit, van caure en el pilar de cinc, ja totalment desgastats per la batalla. Per la seva banda, els Ganàpies només feien el tres de sis, amb un sol cordó de pinya (a mi m'hi posaven de primeres laterals sense que hagi passat per l'assaig en tot l'any) i amb un cinc de cinc net i un altre castell net, un quatre de cinc em penso. Aquests dos dies he reviscut les pinyes desgavellades dels Ganàpies i les bogeries de l'estil d'orientar la rengla del tres amb l'únic criteri d'encarar-la al bar més proper --un bar que no tenia cervesa, per cert. Mentre els AZU feien el cinc de set, els quatre ganàpies que quedaven s'ho miraven a l'ombra de l'edifici de l'aulari. I és que, si dijous els verds no hi havien anat, els blaus semblava que divendres, pràcticament, no hi fossin. I m'estalvio l'opinió cap a un cantó i cap a un altre, perquè de fet estic fora de tot aquest xou i no en sé de la missa la meitat. D'altra banda, feia força calor sota el sol, una calor que a la pinya era escanyant i que era culpa, invariablement, dels Arreplegats.

Hi havien també els Xoriguers, amb castells de sis, els Emboirats, els Passerells, els Marracos amb camisa, i crec que no hi eren els Pataquers.

Jo havia estudiat en aquell aulari que feia ombra als quatre ganàpies, a l'esquerra del tot, on fan Telecos. M'hi vaig passejar un any, sense estudiar gens perquè no m'agradava gens el que feia i perquè no estava fet per mi. Si, per contra, m'hagués agradat, i si hagués conegut aleshores els castellers que volten pels campus de la Ciutat Comtal, m'hi podria haver ajuntat i ara, tot això, potser ho escriuria des de la perspectiva d'una caca seca. Però aquesta història possible em resulta impossible, i al capdavall l'única perspectiva que m'escau és la d'un ganapiot outsider i excèntric, que vénen a ser sinònims.

Fotos de la Festa de la FIB.

Cap de setmana força casteller. Dissabte passava per la Vigília de la Jordiada dels Castellers de Cornellà i parlava una estona amb ells, m'enfaixava i els ajudava a fer els seus castells. Estan engegant un nou procés de renovació després de la renovació que semblava que engegava ja l'any passat; esperem que els hi vagi bé i remuntin aviat.

Parlava ahir també amb una noia de la Jove de l'Hospitalet i m'explicava una mica el panorama. Avui volien fer, amb els Minyons a l'Ajuntament de l'Hospi, el quatre de set, de forma molt matinera per tal com l'any passat els havien estrenat ja a final de l'any. L'han desmuntat, segons m'indiquen les fonts cibernàutiques.

I pel que fa a Esplugues, lloc d'inici i arribada del periple comarcal, els fats ens indicaven que havíem d'anar a Sitges. La crònica a Lamalla ja està penjada, així que només comentaré allò que no hi he escrit perquè no tocava escriure-ho-hi. Ho faré potser com el Xavier Bosch les seves cròniques futbolístiques, amb punts numerats.

1. Actuàvem a zona tradicional amb dues colles molt importants per història i castells. Havíem d'estar a l'alçada i hi hem estat a nivell casteller.

2. El que no ha estat a l'alçada, i que ha creat polèmica extracargolina, han estat les nostres gralles. Deia que ja anaven soles, però necessiten encara molta confiança i assaig perquè la imatge d'avui ha estat, diguem-ne, poc gratificant, sobretot al costat de les altres colles, que són, sobretot els de Sitges, d'allò millor que hi ha pel món casteller. No vull carregar-me-les, només dir que si encara no tenen prou confiança, que s'esperin i busquin ajuda, perquè no podem anar així per les places. Tot el meu suport per les gralleres, que s'ho estan currant moltíssim.

3. Ha estat la millor actuació del que portem de temporada i és el millor inici que hem fet mai. Ja hem descarregat tots els castells de set fins al cinc de set i només ens queda la torre i el tres per sota, dos castells que ja són una altra història.

4. Avui hi ha hagut moltes novetats als troncs, amb la Lídia per exemple estrenant-se a un castell de set amb nosaltres i amb el quatre de set amb què hem plegat, sense els terços habituals i amb els quints hipotètics d'un quatre de vuit.

5. Hem fet girar el pilar de cinc i hem fet caminar el pilar de quatre d'entrada sense haver-lo assajat des de fa força temps, segurament des d'abans de Valls.

6. No sé com es planteja el futur proper, però amb el que ens queda per fer de set i el quatre de vuit més o menys encara tot boirós, potser és difícil motivar la parròquia per a les pròximes actuacions, dues de consecutives les dues setmanes vinents i a fora de casa.

7. Vaig numerant per numerar i de forma desordenada. Molt bonic el local de la Jove de Sitges, tot un Palau reial d'un Rei Moro. Molt bonica la vila, que no coneixia gaire fora del passeig marítim. I molt bé el dinar que ens han ofert, malgrat que anava massa racionat al començament i després la gent anava repetint.

8. Pel que fa a les altres colles, van sumant a poc a poc, cadascuna al seu ritme, i sembla que van per bon camí. Especialment Sitges, que els he vist molt més segurs que l'any passat, tot i que potser era perquè jugaven a casa.

9. Curiosa la combinació de Sant Jordi, Dia de la Mare i Dia del Treballador, tot per qüestions d'atzar i de Setmana Santa tocatardana.

10. I per cert, el cap de colla ha encertat la seva pròpia porra. #etfelicitofill

Doncs apa, que ja me n'he cansat. Fotos.

Colla Jove de Sitges: P4cam, 4d7, 4d7a, 3d7, 3 P4 simultanis
Castellers de Sants: P4cam, 4d8, 5d7, 3d7, vano de 5
Castellers d'Esplugues: P4cam, 5d7, 4d7a, 4d7, P5