mai 2013 Archives

Diumenge un escamot cargolí lleugerament heterogeni pujava a Sant Jeroni de Montserrat a fer un pilaret. L'escamot va pujar-hi dividit, es va aplegar i es va tornar a esgarriar diverses vegades de manera un pèl atzarosa. I, d'altra banda, hi vaig trobar a faltar gent que hi podria haver anat, o no. L'escamot complet sumava uns trenta cargolins, i cap amunt s'ha dit.

Un brancal de l'escamot s'agavellava a la Closca dels Cargolins cap a les 8 del matí. Jo hi arribava a les 8 i un minut i esperàvem que acabessin d'arribar els reressagats. Hauria volgut anar amb bici fins a Collbató, però estava massa cansat de la setmana i dels dos dies abans i, un diumenge, ve força a repèl això de llevar-se a les 6 --i qualsevol dia, al cap i a la fi.

L'any abans havíem pujat al Gra de Fajol, però no vam poder-hi fer el pilar a causa del mal temps. Aquell viatge es va fer amb els del Club Excursionista d'Esplugues, que diria que van aprofitar per restablir la creu que hi havien plantat feia uns anys i que havien robat. No recordo per què jo no hi vaig anar, però realment em penedeixo de no haver-ho fet. D'allò fa cosa d'un any...

L'excursió d'enguany era molt més facilota. Arribàvem a Collbató cap a les 9 i cap a un quart tocat de deu enfilàvem la meitat de l'escamot cap amunt, passant pel camí de l'estelada una mica costerut, on de seguida la comitiva es va anar esfilagarsant. Jo anava al capdavant amb el Genís, un nen de vuit anys que ha començat a pujar aquest any a qui no se li acaba mai la corda. Anàvem fent curses pels camins de pedres, al davant, grimpant per dreceres i fent el boig. Ens seguia l'Arnau, un amic seu de l'hoquei, que li anava al darrere esbufegant.

La pujada començava a fer-se una mica dura per a alguns; el Jordi Adalid, per exemple, remugava força. Finalment, rere un revolt, vam veure l'ermita de Sant Joan, dalt d'un turó, que el Genís va voler pujar a l'acte. Amb l'Arnau ens hi vam enfilar escalant per la pedra, que «no era tan difícil», i per allà vam estar fins que alguns del grup van pujar-hi per un altre camí, mentre que d'altres prenien el que duia cap al funicular de Sant Joan, on ens esperava l'altra meitat de l'escamot cargolí.

Amb el Genís vam seguir grimpant fins a les ruïnes de l'antiga ermita de Sant Joan, o com se digui, feta a la roca al llarg d'una mena de cova o escletxa llarga. La vam recórrer sencera i vam baixar corrents per unes escales que davallaven entre dos d'aquells pollegons. Corrent com esperitats vam acabar arribant al pla del funicular, on tot l'escamot es va ajuntar i va aprofitar per esmorzar, mentre el Genís i jo pujàvem a un d'aquells cims afuats, contemplàvem Montserrat als nostres peus i baixàvem per una altra banda.

Amb l'escamot complet, encetàvem el camí de Sant Jeroni. Ens destacàvem el Genís, l'Arnau i jo, però aviat el grup liderat pel Joan Pastor ens encalçava i anàvem xino-xano superant escales fins a l'ermita de Sant Jeroni, amb cada cop més cargolins amb la llengua fora. A l'ermita el Genís i jo vam trescar per un altre d'aquells pollegons, a prop del cim de Sant Jeroni, i vam baixar per una altra banda. Pel camí, arrossegant-me entre esbarzers, vaig esgarrapar la samarreta dels 10 anys de Ganàpies, cosa que em va saber força greu.

I un cop ja al cim vam discutir com fer el pilar. Teníem un únic terç viable, el Paco, que era també com aquell qui diu l'únic segon disponible per a un pilar de quatre. En resum, sense un altre segon o terç, era molt difícil de fer un pilar de quatre: sobraven baixos i teníem dues enxanetes, però ens mancaven pilaners. O sigui que vam fer un parell de pilars de tres una mica potiners, el primer amb l'estelada feta brandar pel mateix Genís, i avall.

Per cert, ens hi vem trobar el Josep Veas fent el cim per un dels vessants:

Al cim hi feia força fred: el dia era núvol i el vent era glaçat. La suor es refredava de seguida, i havíem suat força, si més no jo, tota l'estona corrent i grimpant amb la bossa a l'esquena. Així que vaig baixar encara amb la camisa de castells posada, avançant-me amb l'Arnau i el Genís a la resta del grup, fins a un revolt on hi havia un altre d'aquells pollegons. Pel camí, l'Arnau havia perdut les soles de les botes, que eren per a neu i no van resistir el pedregall, i es va quedar assegut mirant com hi ascendíem. Al capdamunt vèiem el Serrat de l'Alzina de les Paparres i la Serra de Lluernes i, al cap d'una estona, sentíem la remor de l'escamot cargolí que per fi arribava de l'ermita de Sant Jeroni. Finalment el Genís i jo vam baixar, armats amb pedres planes i esmolades per tallar els bistecs del dinar, i un cop al camí arrencàvem a córrer per encalçar-los. Vam avançar-los tots però ens vam aturar a l'entreforc: un era el camí vell que porta cap a Monistrol, l'altre era el que mena a Sant Joan que havíem seguit abans. Malauradament, tot i que la intenció era fer la sendera de Monistrol, el grup capdavanter va continuar cap a Sant Joan. Això va fer que l'escamot es tornés a segregar i que l'Arnau i la mare del Genís també se separessin.

Com que no ho sabíem, el Genís i jo vam córrer pel camí de Monistrol per mirar d'estalonar-los, però evidentment no ens va ser possible. El Jordi Albert em deia després que ens havia vist córrer per l'altre camí i que va adonar-se que ens havíem equivocat. Evidentment, la intenció era fer un trajecte diferent de tornada. En tot cas, la nostra meitat de l'escamot es va tornar a aplegar al pla dels Ocells, que estava format bàsicament per la Vella, l'Òscar i l'Àlex, dues nenes i sons pares i el Paco i els cunyats, més el Genís i jo i el Ton, que indicava el camí amb el bastó. Mentrestant, el Genís, a la pedra esmolada, hi havia afegit una fona i un pal tort i llargarut. El Paco i família van tirar endavant; el Genís i jo vam començar al mateix ritme que la Vella però al final ens vam embalar. Vam fer aquella zona de Montserrat, molt obagosa, esponerosa i humida, i molt bonica sota els cims de la Panxa del Bisbe i companyia. Per la vall es veia el monestir i descendint tot d'escales finalment vam baixar-hi, on ens vem trobar el Paco que consultava el plànol i trucava a la mare del Genís, que ens aclaria el que havia succeït i ens informava que ens esperaven a l'ermita de Sant Miquel.

La Vella va baixar cap al monestir a dinar i a posar un ciri a la Moreneta perquè ens ajudi a fer els nostres castells de vuit. Ens vam quedar la família del Paco i l'Òscar i l'Àlex més el Genís, que s'enyorava de la mare. I a mi, que amb les corredisses i les escalades tenia ja les cames trinxades, sobretot la dreta, amb molèsties per tots cantons, al principi em va costar una mica pujar a Sant Miquel. Allí vam dinar: eren ja les 15.30, si fa no fa, o més tard. La bóta de vi va passar de mans i algú va treure una ampolla gairebé plena de Chivas per fer el cigaló. I així, amb l'escamot reagrupat amb l'absència de la Vella, fèiem cap a Collbató i començàvem a poc a poc el descens.

El camí va ser tranquil i quan em vaig tornar a escalfar gairebé no notava les molèsties i podia accelerar el pas. L'Arnau tenia les botes fetes caldo i li costava molt de caminar. Per la meva banda, anava cap amunt i cap avall. La germana del Jordi Albert va pintar un Pollock groc al marge d'un camí i vaig esperar amb el Jordi Adalid que es recuperés. El que quedava de l'escamot estava força estireganyat; després d'un revolt vaig anar caminant més ràpid fins a enxampar el Genís i el grup capdavanter del Pedra i el Jordi Albert. A la roca de l'estelada vam esperar la resta del grup i després ja vam acabar de fer els metres que ens restaven. El Pedra em va fer aquesta foto, que està molt bé:

I la birra al poble i cap al local a veure el Barça-Espanyol sense passar per casa. Només vull afegir a tot aquest rotllo que més o menys a la mateixa hora que nosaltres fèiem els pilars al cim, a un quart de dues aproximadament, l'Iris s'estrenava amb Berga, tot just en el segon castell de set de la història dels berguedans. Des d'aquí esperem que li vagi tot molt bé.

Dissabte era un dia ple de coses a Esplugues de Llobregat, el Baix Llobregat, Barcelona, Catalunya. Del reguitzell d'activitats, vaig començar per la ballada d'aniversari de l'Esbart Vila d'Esplugues. Aquí haig de ser sincer: els esbarts sempre m'han avorrit força i a més a més, per alguna raó estranya, el nostre no m'ha acabat d'agradar mai. Però com a bon patriota local, vaig passar per la pista vermella del Pou d'en Fèlix i vaig contemplar les danses de la nostra colla i de les dues convidades, l'esbart Gaudí de Barcelona i el de Ribes de Freser.

L'escenari estava just d'esquena a ponent; és a dir, el sol enlluernava el geriàtric que hi havia assegut a les cadires. Això em va fer seure a la graderia lateral, des d'on el sol no feia tants estralls. Vaig assistir a «tres rondes» de ballades, de les quals tres balls em van cridar especialment l'atenció. El primer era el de la Bandera, que sembla que és força conegut. Em feia gràcia veure el Castro amb la senyera amunt i avall amb un cor de noies voltant-lo i com retent-li homenatge. El segon va ser una mena de ball dels cercolets, que havia vist algunes vegades a l'Arboç d'una colla que es diu si fa no fa d'aquesta manera. Aquest ball dels cercolets era diferent de l'arbocenc i no estava malament. I finalment, un que anomenaven Ball dels Espantalls o una cosa per l'estil, que era una mica diferent i estrany.

Però ja era una mica tard i vaig saltar-me les dues rondes que mancaven, que això és com castells que no tothom dura les rondes que toca. Vaig sopar a casa i a les 22 h vaig plantar-me al Robert Brillas, que Boc de Biterna hi feia el clàssic espectacle de correfoc. Aquesta vegada duia el títol de «La matança» i anava de polítics corruptes, banquers i altres fills de puta variats. Vaig trobar que els dimonis estaven especialment entregats, tot i que també és evident que la retallada pressupostària aquest any ha sigut molt forta.

Com sempre acabava al carrer de les Piles, a l'Isidre Martí, i vaig enfilar cap a la Nit Esotèrica, que és una excusa per beure cervesa en el meu cas. Quan hi vaig arribar estava a punt d'acabar un grup de música celta, banda sonora habitual de la Nit i que a mi no em diu gaire res. Jo hi era amb gent de castells i tal, que aleshores van desaparèixer, i mentre pensava si m'hi quedava o no va començar el següent grup, Yes we kant, de versions estrafolàries, que al principi em van semblar força gays i que després no m'ho van semblar tant, potser perquè ja m'hi havia acostumat.

L'ambient, com es pot veure a la fotografia, era animat, tot i que els animats eren relativament pocs i sembla que procedents d'un dels esbarts d'abans. Van sortir als bisos o com se diguin i van acabar amb el clàssic hit Flying free, que va adelitar d'allò més la concurrència en efecte.

I això acabat, ja una mica tard, vaig anar a pixar a un arbre i a casa vaig veure que, efectivament, havien obert la Closca, on m'hi vaig estar si fa no fa fins a les cinc i vaig marxar quan la tancaven, just quan la cervesa començava els estralls habituals. I l'endemà amb mon pare vaig haver d'estar fins a les 4 de la tarda voltant amb bici de Sant Feliu al Prat i alabat sia déu.

I ahir acabàvem aquest primer tram de la temporada en què, com portem fent alguns anys, està sent el més fort de la nostra història. En tot cas, comparat amb l'any passat, no crec que sigui qualitativament gaire millor; és, al cap i a la fi, igual, amb els castells més rodats i amb objectius una mica diferents. Amb gent nova, amb gent que ja no hi és que tant de bo encara hi fos i amb alguns altres que ja està bé que hagin desaparegut. I abans de posar-me malenconiós i tota la pesca, vaig per feina i alabat sia Jaume Barri.

Resulta que havia estat plovent una mica tota la nit; havíem estat el dia abans als concerts del Butifarra Sound i hi havia hagut un plugim suau intermitent tota l'estona. El Miquel del Roig vaig trobar-lo una mica fluix; fan gràcia les versions polititzades de les cançons, però quan és només un concatenador de versions sovint casposes és una mica avorrit. I, a més, no canta gaire bé. Després tocaven els Pirats Sound Sistema, o com se diguin, que jo recordava d'una manera molt diferent. Eren dos micos que feien veure que cantaven amb un paio amb una mena de sintetitzador que feia que aquella mena de reggae semblés música tecno. Un mal de cap força atabalador. Com que els lavabos eren molt limitats, aprofitava la necessitat de buidar l'aixeta per fer una birra al xino del costat. Així que em vaig perdre gairebé tota aquella merda de concert. I després tocaven els The Cabrians, que sempre dic «The Cambrians», que eren molt millors però ja era tard i volia ploure.

En tot cas, l'espectacle nocturn era força lamentable. Les Fires de Maig sovint semblaven una mena de Fira d'Abril, i la jovenalla que feia el borinot pels voltants de la plaça de Lluís Companys pixava i vomitava per tots els racons, plens de llaunes i ampolles buides. En fi, jo era un borratxo més enmig del marasme de borratxos fastigosos; fugint del soroll dels Pirats anava a raure als pixats dels carrers. I aquesta és la crònica de la nit.

L'endemà em plantava amb la meva bici voladora carrisquejant a la plaça de l'Estació, una mica més amunt que la de la Vila, on acostumàvem a fer els castells. No recordo haver actuat mai abans a l'Estació; en tot cas, els efectes del marasme d'unes hores abans eren palmaris. Els efluvis que emanava la plaça eren molt notoris; si més no, quan entrava al pou del castell per fer d'agulla, la flaire era poc agradable. D'altra banda, la plaça estava força atapeïda de públic, cosa que està molt bé, malgrat que hi havia tres venedors de globus, que com els de Saballuts Digitals diuen marca un nivell de tradicionalitat baix. Copio directament SD:

per calcular el grau de castellaritat d'una plaça cal restar, d'un total de 5 punts, 1 per cada venedor o firaire de globus

http://saballutsdigitals.blogspot.com.es/2013/04/lleida-xviiie-aniversari-dels.html

En fi, la cosa començava amb una relativa puntualitat, vora les 12.15 h, i obrien plaça els companys roses de Sant Feliu amb un 5de6 que més o menys va aguantar bé, però en què l'enxaneta no les tenia totes i que, després de coronar la torre, no va voler o poder passar al tres i va girar cua, deixant en intent desmuntat aquell castell.

Després dels roses anàvem nosaltres, i sortíem de 3de7, on s'estrenava la Mariona, diria, d'acotxadora. El castell es va alçar molt ràpidament però per la canalla es va anar fent més lent. Els terços eren els quarts d'un hipotètic 3de8, i els quarts els quints. Malgrat que a la foto les mides semblen una mica estranyes, des de l'agulla vaig veure el castell molt tranquil.

Després era el torn dels Castellers de Cornellà, que venien d'una patacada per la Jordiada, diria, en què van caure amb un 3de7a, o una cosa així. Així que ahir era el dia que havien de tornar a agafar confiança, però no va acabar d'anar bé perquè van desmuntar el 4de7, sembla que per simple indecisió de la canalla. El castell no era el més bonic del món però tampoc no estava malament. Com que els nostres castellers no es posaven a les pinyes, jo vaig passar de fer fotos i vaig donar pit als liles, i per tant no vaig poder copsar gaire què coi havia passat. Però sembla que no res d'especial.

I en repetició, els Castellers de Sant Feliu provaven el 4de6a, però també amb molts problemes de canalla, i amb una estructura que es desfeia ràpidament, es va acabar desmuntant.

I així, en una primera ronda eterna, Cornellà hi tornava amb el 4de7, que aquesta vegada sí que van descarregar. Un castell típicament cornellanenc, força sòlid i una mica bastant feixuc. I ja eren gairebé dos quarts de dues.

A partir d'aquí tot es va accelerar bastant. Però s'ha de dir que havíem viscut un inici de diada típicament baixllobregatí, molt lent (muntaven les pinyes, sobretot els amfitrions, molt a poc a poc; nosaltres no és que siguem gaire ràpids, tampoc, i etc.) i avorrit amb bunyols de tots els gustos i colors, en una plaça que estava inclinada i que feia ferum de pixum i, a sobre... bé, això.

Cap a quarts de dues tancàvem el 5de7 amb moltes novetats a tot arreu, des de la canalla fins als segons. Malgrat que a l'assaig havia tornat a fer de lateral de la torre, a plaça vaig posar-me d'agulla al tres, que és el meu lloc preferit. Tenia l'Antonio de baix i l'Ignasi de segon, a la buida, que s'havia estrenat a Sants dues setmanes abans i que estava debutant al seu primer cinc. El castell va anar amunt amb força queixes dels segons de la rengla i la plena del tres, que el veien molt malament, però els terços el van donar per bo. Es va anar bastint amb un bellugueig constant i amb el meu segon que anava perdent un peu; la pinya vam mirar de compensar pesos, però quan l'enxaneta anava a passar al tres el segon no va aguantar més i va saltar. Així tornàvem a caure d'un 5de7, uns cinc anys més tard; pel camí n'hem uns descarregat 45 seguits, amb un intent desmuntat el 2010 que ara no recordo com va anar.

D'aquesta manera ens uníem al festival d'intents frustrats del Baix Llobregat. Una de les crosses del meu baix era la mare d'un dels nens, que és nou d'aquest any i a qui li va costar moltíssim remuntar dosos, per cert. La caiguda no va tenir cap conseqüència greu; fins i tot ens va anar bé, segurament. Com deien al local, és com un toc d'atenció: no ens podem dormir a la palla, com dèiem a la web, i cal estar sempre molt al cas del que fem. Ara veurem aquestes tres setmanes sense castells com ens les prenem; jo suposo que hi haurà una davallada de tensió bastant important fins que no s'acosti Can Vidalet. Jo avui m'he llevat amb un cert mal de coll: em va caure el cinc al cap i l'agulla és una posició força exposada. Tot i que el cinc no estava gaire bé, no pensava que pogués caure precisament perquè portàvem 45 seguits. Això va fer que m'agafés desprevingut: havia mirat amunt un moment, esperant que travessés la canalla, vaig mirar cap avall i vaig veure el peu del segon que es recol·locava, i aleshores vaig veure'm el castell al damunt.

En repetició tiràvem un 4de7 sense gaires més històries. El pujàvem al segon peu i tornava a tenir l'Ignasi de segon, que va aguantar com un campió. I com que no teníem cap més cosa per tirar, perquè ens faltaven els dos terços habituals de les agulles, malgrat que havíem estat provant-hi la Marta, tot i que jo no l'acabava de veure gaire clar, i per treure'ns l'espina i amb un parell de pebrots, vem tornar amb el 5de7, amb algun canvi pel tronc, i pit i amunt. En aquesta ocasió el tres estava molt millor, però la torre sembla que estava fatal; es va anar desllorigant de mica en mica tot plegat, un cinc una mica lent, també, i la pinya va haver de treballar de valent per parar el moviment. Vem celebrar aquell cinc com devia fer força temps que no el celebràvem. Va ser un moment força maco.

I com que no teníem pilar, vem haver de fer-ne tres de quatre. També devia fer força temps que no acabàvem sense pilar de cinc. Em fa molta gràcia les cares que fa la Marta als pilars.

Reprenent les altres colles, afegirem que Sant Feliu va acabar descarregant el 4de6a, amb l'enxaneta que va baixar pel mateix cantó per on havia pujat, i un 3de6, uns castells no massa macos però que marquen una evolució positiva per als santfeliuencs, que a veure si van creixent de mica en mica.

Pel que fa a Cornellà, van descarregar també un 3de7 típicament cornellanenc, i un 5de6 sense gaire més història. I tampoc no van fer el pilar de cinc em penso que perquè li va caure el nostre castell al segon i va prendre una mica de mal. O això és el que em sona haver escoltat.

Sant Feliu ens va convidar a un pica-pica amb cervesa de la marca no-t'hi-fixis i llavors vaig pujar a la meva bici voladora i vaig arribar a la Closca carrisquejant, on vem veure els castells i vem fer una minijunta que no em venia gens de gust fer. I de sobte es va fer de nit i em vaig adormir mentre jugava el Barça. Quan vaig despertar ja havia guanyat, i devien ser les deu que vaig acabar de recobrar la consciència, però em va durar poc i vaig anar a fer el pòtol per una altra banda.

I alabat sia Jaume Barri.

Fires i Festes de la Santa Creu, que és el meu cognom, i per això hi anàvem uns quants cargolins el mateix dissabte travessant un xàfec intens que regava l'autopista des de la sortida d'Esplugues a l'entrada al Gironès. Com que havíem anat massa bé, algú (el Txus?) es va passar la sortida de Figueres i vem fer una ruta turística per les cases de barrets de la Jonquera i rodalia. I, a la fi, vem arribar a la capital de l'Alt Empordà, on la concentració de guillats per la tramuntana deu ser força elevada.

Bella tarda havíem viscut a Esplugues a la Festa Republicana d'ERC d'Esplugues, amb parlaments de l'Ester Capella i d'en Jordi Figueras per anar fressant el camí figuerenc. En Casellas ens va adelitar amb cuina musical catalana i amb dues versions dels Segadors, la més coneguda del romanço cantat no sé si per l'Arnella o per qui, i la versió eròtica més antiga, anterior a l'ús polític durant la Guerra dels Segadors. Havíem anat amanint també la vetllada amb vi penedesenc, que com deia en Francesc Pujols de la força del segar en neix la tendror del pa i de la tendror del collir en neix la força del vi.

Deia també Pujols que els castells són «la representació de l'escala de la vida, pujant de peus els uns damunt dels altres per fer castells, torres i pilars humans al so de l'espinguet de la gralla. No es pot somiar una imatge més plàstica ni més respiratòria de l'escala ontobiològica de la Hiparxiologia o ciència universal catalana, que la que ofrenen els Xiquets de Valls. Allí hi ha carnalment representades les relacions entre l'esperit la matèria descobertes per la ciència nostrada. Els Xiquets de Valls són l'escala de la vida tan viva com la de la realitat. Els del peu, que, amagats entre la multitud que contempla els castells, aguanten tot l'edifici dels castellers, agafant-se els uns als altres,
formant una massa compacta que serveix de fonament al castell, a la torre o al pilar, són evidentment els representants del món vegetal posat al peu de l'escala de la vida que ens aguanta i ens nodreix a tots i que, com diem, és l'esperit absolutament fusionat amb la matèria. En els segons, aquests homes que nosaltres en l'article de Las Noticias
dedicat als Xiquets de Valls, anomenem cariàtides palpitants, hi veiem el graó dels protozoaris, que és allí on l'esperit dóna els primers senyals de separació de la matèria. En els terços no cal dir que hi veiem el graó animal, on la separació ja és major. En els quarts, tampoc cal dir que hi veiem el graó humà, on en aquesta vida l'esperit dóna
les manifestacions més altes de separació espiritual que podem conèixer, i finalment, tampoc cal dir que, en l'Enxaneta, que és el que fa l'aleta, assenyalant que el castell, la torra o el pilar ja són fets, hi veiem l'àngel o esperit pur, completament separat de la matèria».

Si a algú li interessa el text complet, és aquí: http://ddd.uab.cat/pub/mirador/mirador_a1936m4n374.pdf

I mentrestant, ens llevàvem d'hora el diumenge amb una ressaca considerable i anàvem xino-xano cap a l'escorxador per després pujar cap a l'Ajuntament a fer els castells. Ens fotíem en un forn de pa a fer l'esmorzar o la cervesa i com que el nostre autocar arribava amb retard --deien que hauríem d'haver començat a les 11.30 h; els nostres castellers entraven a plaça cap a les 12.05 h, que vaig mirar-ho...-- jo em passava per un altre bar a assaborir la força del suc d'ordi fermentat.

Aquest és l'àngel que coronava el pilar caminant:

El dia era radiant, el blau pur típic empordanès, l'ambient era agradable i primaveral abans que arribi la calor insofrible de l'estiu mediterrani, i així, després que caminés per plaça el nostre pilar, ens podíem posar a fer pinya al so de l'espinguet de la gralla, massa compacta representant del món vegetal al peu de l'escala de la vida.

Començàvem amb el 3de7 amb agulla, un castell que encara no havíem provat aquest any i que, com de costum, vem fer amb la punta de la fava, malgrat que els assajos no havien acabat d'anar del tot bé, si més no de pinya, però bé, tant és: ara que ja el tenim, ja podem deixar de fer-lo aquest any, que és una construcció no gaire agraïda ni massa estètica.

En segona i tercera ronda plantàvem 3 i 4 de 7, castells bàsics de set sense gaires coses a destacar fora que sembla que el Jordi Adalid es va estrenar d'agulla a plaça. A banda de les remors habituals, d'un terç --que és una bístia de prat, segons Pujols-- amb un peu un milímetre fora de lloc, o un quart --que són ja persones pròpiament dites-- un pèl obert o tancat, res més a destacar per part meva, que vaig viure els castells amb una indiferència bastant important. Acabàvem amb un pilar de 5 sense més històries, en què la Mar quedava molt estètica; segons Pujols segons Milà i Fontanals, la bellesa és l'harmonia vivent, i sembla que els «xiquets de Valls» també s'ajusten força a aquesta definició, per tot allò de l'equilibri entre la força i el seny i el valor, tot plegat molt catalanesc.

Els companys de Figueres ens convidaven a dinar al tradicional aparcament del Mercadona. Menjàvem la tradicional botifarra amb seques. I si el dia abans, a la tarda, havia vist en Figueras jugant a la botifarra i perdent contra una parella de lleidatans despietats, unes vint-i-quatre hores més tard a Figueres ens les cruspíem sense gaires romanços --ni de segadors ni de res per l'estil-- ben regat amb la força del garnatxa puixant. I visca En Jaume I.

...veuran que tots els que ara som homes, el més probable i lògic és que
abans vam ésser vegetals, protozoaris i animals, tal com després serem
àngels o enxanetes del cel, que quan farem l'aleta no serà com ara per
tocar-lo amb la mà des de la terra, sinó per nedar-hi com el peix a
l'aigua. Pensin finalment que els homes no sols ens podem comparar a les
plantes i a les bèsties, sinó que, quan dormim com una soca, retornem a
l'estat vegetal com ho diu la mateixa paraula.

A l'autocar vaig dormir com una soca i, a la Closca, vaig decidir que ja en tenia prou i vaig anar a dormir a casa fins a les vuit d'avui, no sé quantes hores seguides. M'he llevat amb pudor de vi vessat i amb el mòbil que no troba connexió telefònica. Un altre cap de setmana bastant bèstia en què és força habitual això de passar de l'estat vegetal a les sublimitats angèliques per acabar novament com una ameba èbria. I així, de Martorell estant, pàtria d'en Francesc Pujols, per a qui el Pont del Diable era l'entrada al Penedès històric i que també tenia vinyes a la Torre de les Hores, que ara és seu de la seva Fundació i que es troba al carrer del Mur, plego aquesta crònica i tal dia farà un any i qui dia passa any empeny.

Fotos i fotos i el vídeo.